Sempre hi sóc a les Barcelones, altrament no existirien, però la meva idea sempre ha sigut desaparèixer dels paràgrafs per a donar protagonisme a l’espai, gairebé sempre centrat en el passeig. Per una vegada, i sense que serveixi de precedent, faré una excepció, malgrat sentir-me ben temptat d’anar-me’n a la punta del barri de les Vivendes del Congrés Eucarístic per parlar-vos de la seva única instal·lació esportiva oficial.
Tot arribarà, no corre pressa. Avui, vet aquí el perquè de la petita introducció, serem un xic més estadístics per a comprendre la intenció a l’hora de construir aquest ideal de barri model, constituït, quan s’acabà, per 229 edificis, 2722 vivendes i 315 locals comercials.
Vam veure com la celebració del Congrés Eucarístic fou l’excusa perfecta per a realitzar-les mitjançant el seu patronat, afavorit pel Bisbe Modrego, preocupat des de la seva fe per la problemàtica de la vivenda a la primera postguerra.
A cop d’ull, un podria sorprendre’s per la continuïtat de les polítiques socials d’habitatge durant dos llargs terços del segle XX a Espanya. Des de les lleis de cases barates, impulsades amb escreix per la dictadura de Primo de Rivera, fins a la legislació relativa a vivendes de renda limitada es produí un veritable fenomen destinat a proporcionar sostre als més desfavorits i fins i tot a aquells que no ho eren, com demostrarien alguns immobles de l’avinguda de Pedralbes, amb la seva placa de rigor datada del 1948.
Aquest contínuum ignorà el distints règims, adaptant-se les successives formes polítiques a iniciatives anteriors, com el Franquisme amb la republicana Llei Salmón de 1935. En aquest sentit, vaig apuntar la setmana passada com el conjunt pot recordar a empreses similars a la resta d’Europa, si bé no vaig mencionar una altra dada significativa i poc remarcada al nostre país per l’estupidesa d’ometre les fites dels guanyadors de la Guerra Civil, inhumans en la seva propagació del terror per a durar i fidels apòstols en allò de no deixar ni un buit lliure urbà sense la seva porció de ciment.
Per això mateix, sobretot a les perifèries alienes a Gràcia i a l’Eixample, molta arquitectura residencial barcelonina ostenta tots els estils d’aquestes quatre dècades, on d’una sensibilitat estètica es passà a una ferotge apologia de la lletjor, encara més brutal a les raneres dictatorials, quan servidor intueix, almenys des de mitjans dels cinquanta, un interès més fort en apilar sense anhels d’excel·lència.
Les Vivendes del Congrés Eucarístic són un mon en sí mateix. L’Ajuntament aprovà l’ordenació parcial del barri el febrer de 1953, emprenent-se l’obra el maig del mateix any, i lliurant-se les primeres claus el juny de 1954.
Els blocs, amb l’excepció dels de la plaça central, no havien de sobrepassar els quatre pisos. Encara es respectava el cel, qui sap si per aquell veïnatge tan exemplar de la Urbanització Meridiana, amb una selecció d’habitants ben diferent a la del seu germà petit.
El procés d’adjudicació tingué uns requisits particulars. Es presentaren 18000 sol·licituds i els candidats havien de necessitar una vivenda, haver viscut almenys dos anys a Barcelona i tenir tots els ingressos per a satisfer el preu d’un domicili. Si havien servit en interès de la fe i la pàtria tenien més possibilitats de guanyar la rifa, així com si mostraven estar en situació de precarietat o dany moral greu.
D’altra banda, els analistes de totes les fitxes tenien molt present a la família, tan anomenada aquests dies per l’extrema dreta, pel que fa a l’adjudicació. Només els nuclis ja constituïts o els futurs matrimonis podien optar-hi, una mica com a la Itàlia Feixista, on si eres solter pagaves un impost, en no contribuir al creixement demogràfic nacional.
Modrego i els altres impulsors volien una barriada interclassista. Les previsions inicials contemplaven els següents percentatges: un 20% dels habitants havien de ser obrers no qualificats, un 30% qualificats; la mateixa xifra corresponia als empleats administratius, mentre un 5% havia de ser pels subalterns, un 4% pels professionals i un 7% per a independents.
Com bé és sabut, del prometre al complir hi ha un bon tros per penedir, i la configuració final concedí un 22,3% als obrers no qualificats i un 32,8% als qualificats, romanent la resta de categories en xifres semblants a les previstes, amb l’excepció dels independents, tan sols un 2%, i les professions lliures, a qui es destinà un 4% d’aquest preuat parc immobiliari, copsat a la seva majoria per persones provinents de les quatre regions catalanes.
Un 15% de pares de família eren membres d’associacions catòliques, mentre que el 13% tenien carnet d’institucions culturals, esportives i recreatives. Les dades mai són casuals, i no hem de trencar-nos gaire el cap per a deduir de les mateixes una certa voluntat d’ordre i control polític per a fer de la zona un oasi de pau sense possibilitat de reunir elements susceptibles d’incitar a rebel·lions contra el poder establert, a qui havien d’estar agraïts fins a l’eternitat, doncs aquesta plètora de progrés era fruit de la magnanimitat de l’església i el poder nacionalcatòlic, capaç, era un dels missatges més diàfans sense urgència de ser redactats, d’oferir progrés al poble a una etapa d’eufòria coronada amb l’adéu a l’aïllament internacional entre la utilitat de la Península Ibèrica per a l’Aliança Atlàntica i el Concordat amb la Santa Seu.
De tot allò resumit en aquestes pàgines no en queda gaire record. La ubicació del complex als marges ha servit per a infravalorar-lo, quan, no em cansaré de repetir-ho, és una de les grans fites urbanístiques barcelonines malgrat tantes estipulacions d’aires definitoris. La raresa de la seva morfologia indica l’heterodòxia de l’experiència, reproduïda amb altres eines i atributs a latituds com Montbau o el Besòs, com si aquestes evolucions, d’altra modernitat, fossin les variants d’un somni, prodigiós per la feina arquitectònica i força més mesquí des de les prerrogatives del Pardo, anorat a la seva fantasia de reformular el diccionari de certes componendes del Feixisme a un altre sòl mediterrani.
Catalunya Plural, 2024 
