Per a qui no hagi marxat de vacances, és a dir, per a una gran part de la societat espanyola o catalana —inclogui’s en la comunitat de destí que cregui que el salvarà de les múltiples crisis que se’ns cauen a sobre—, han esclatat a França més protestes. Als espeternecs de les manifestacions per la neoliberalització del sistema de pensions francès, ara se li sumen les revoltes provocades per la mort de Nahel M., assassinat per la policia en Nanterre, un suburbi (banlieue) a l’oest de París. La mort de l’adolescent de 17 anys ha estat l’espurna que ha pres la metxa d’una nova onada de protestes en els suburbis de tot el país.
Els disturbis s’han originat a les banlieues, barris perifèrics dels nuclis de les grans ciutats franceses. Es van impulsar a partir dels anys seixanta per a concentrar a la població obrera, principalment algeriana, i poder controlar-la millor. Aquests suburbis, històricament oblidats, pateixen per la falta crònica d’inversió pública i la poca presència de les institucions; i s’hi ha anat condensant una atmosfera depriment i opressiva, tal com el sociòleg francès Loïc Wacquant apunta en el seu llibre Pàries urbans (Manantial, 2002). A les banlieues es creix amb el sentiment que qualsevol lloc és millor i l’única solució possible és escapar d’allà.
Al contrari del que presenten els mitjans, els joves de les barriades perifèriques franceses —en paraules de Wacquant, el cinturó vermell—, acostumen a adaptar-se ràpidament als valors francesos, a aquesta política assimilicionista basada en una ciutadania homogènia i valors democràtics, acompanyats pel menyspreu institucional per altres maneres de ser francès i altres cultures nacionals. El problema ve quan aquests xavals es relacionen amb altres persones que no són del barri i se n’adonen que aquests principis de llibertat, igualtat i fraternitat no els inclouen. Des de molt aviat són conscients d’una situació d’extrema desigualtat que l’Estat francès no vol ni aconsegueix solucionar. Aquestes polítiques de marginalització i assimilació creen ciutadans de segona als quals se’ls nega la possibilitat d’habitar en la societat francesa com a ciutadans de ple dret. Se’ls relega als marges, i, encara pitjor, se’ls impedeix moure’s del lloc establert, lloc geogràfic i de classe.
Aquestes polítiques generen ciutadans descontents, habitants de llocs degradats i que reprodueixen al mateix temps la seva pròpia degradació a causa de la precarització de la seva existència. La segregació espacial de les banlieues i la creació de pàries urbans s’emmarca en una política de càstig als pobres fruit de la neoliberalització de les societats occidentals des dels anys vuitanta. Les polítiques en contra de la classe treballadora han laminat la seva potencialitat política i minvat la seva capacitat de dotar als ciutadans una identitat subalterna dins dels Estats nacionals, fruit de la retirada de l’Estat del Benestar en aquests indrets. Aquestes polítiques en favor d’uns pocs han tingut com a resultat la polarització de la societat, on combinada amb la segregació ètnica ha desembocat en una ciutat dual, castigant amplis sectors de la població condemnant-los a llocs de mà d’obra no qualificats, la marginalitat social i la precarietat econòmica.
Les protestes a les banlieues no són una cosa nova, i no obstant això sembla que cada esclat social sigui una cosa única i que no connecti amb cap lluita històrica. Polítics de tots els colors han titllat sistemàticament aquesta mena de protestes de simples disturbis o altercats perpetrats per gent violenta, sense voler entendre (o potser entenent massa bé) com s’origina el malestar que sacseja a la societat francesa de manera permanent. I és que al final aquesta por “a l’altre” fabricat per la política assimilacionista francesa i que tan bé exploten els polítics d’extrema dreta com Marine Le Pen o Éric Zemmour amb la mal anomenada “islamització”, no és més que el producte del maltractament sistemàtic i segregació per part de l’Estat.
El cas francès no és únic, però sí paradigmàtic del que ha de venir. Després de dècades de retallades, de privacions als més necessitats, de la primacia dels beneficis empresarials i les privatitzacions per sobre del benestar social, que a més de fer la vida més suportable també cohesiona a les societats, el repte dels nostres governs és pràcticament inassolible. Les postures d’un lent i tímid reformisme (en el millor dels casos) acaben per deixar el camí aplanat a l’extrema dreta, per a qui l’única solució possible és acabar amb les malparades llibertats i drets sobre els que es construeixen les nostres democràcies. Hem d’assenyalar clarament als governs que davant d’aquesta emergència social apliquen pal·liatius i posen tiretes a una societat que es porta dessagnant des de fa ja massa temps.
Catalunya Plural, 2024 
