Quan parlem de les regions agrupades sota la denominació Nord i Est de Síria (NES), una de les proclames que més atrauen l’atenció forastera és l’anomenada construcció d’una societat ecològica. A casa nostra també tenim conceptes que semblen fer referència al mateix paradigma: la transició ecològica, el capitalisme verd, la neutralitat de carboni, l’agenda 2030, entre d’altres. Qui més qui menys, tots els governs de l’anomenat primer món s’han aplegat per fer de l’ecologia un dels grans eixos de les polítiques públiques. Tanmateix, quan al NES l’Administració Autònoma parla d’ecologia social com un dels tres pilars de la seva acció de govern (els altres són l’alliberament de la dona i la democràcia directa), el seu significat no podria caure més lluny del nostre.
Que s’entén per ecologia al Nord i l’Est de Síria?
L’ecologia social és un paradigma filosòfic que es basa en la convicció que gairebé tots els problemes ecològics actuals s’originen en problemes socials profunds. D’això se’n dedueix que aquests problemes ecològics no es poden entendre, i molt menys resoldre, sense una comprensió acurada de la nostra societat existent i de les dinàmiques que la dominen. Parlant amb propietat, aquest concepte prové eminentment del pensador nord-americà Murray Bookchin, per a qui els principis ètics de la democràcia i la llibertat haurien de substituir la propensió d’una societat a la jerarquia i la dominació. Per tant, afrontar i desafiar totes les relacions jeràrquiques i, finalment, abolir la jerarquia, està inextricablement lligat a l’evolució cap a un mode de vida en equilibri amb les capacitats i necessitats mediambientals. Així doncs, l’ecologia social busca reconstruir i transformar les perspectives actuals tant sobre qüestions socials com sobre factors ambientals, alhora que es promou la democràcia directa.
Aquesta proposta política que Bookchin va exposar a partir de mitjans de 1960 (1), en les seves obres, va ser posteriorment recollida per Abdullah Öcalan, líder del moviment d’alliberament del Kurdistan, en els seus escrits de defensa posteriors al seu empresonament a Turquia el 1999. Öcalan buscava aplicar l’ecologia social a les societats de l’Orient Mitjà, que tenen característiques pròpies, tant en l’àmbit de l’ecologia com de la democràcia. Explicat de manera molt breu, per a Öcalan, el pas de la societat matriarcal a la patriarcal a l’alta Mesopotàmia, ara fa 5.000 anys, va propiciar el sorgiment de les estructures jeràrquiques institucionalitzades, que es van estendre entre les societats humanes d’aleshores fins als nostres estats-nació actuals. Per altra banda, en aquelles societats originàries la natura era omnipresent; en la vida quotidiana de la gran majoria de les persones hi havia sempre una forta connexió amb la natura. Aquesta consciència passada de la natura és reconeixible en la multitud de santedats i divinitats naturals d’aquelles primeres agrupacions humanes. Per a elles, la natura era inspiració i font principal d’espiritualitat. Tanmateix, en les societats capitalistes actuals, els humans que viuen en els centres urbans solen estar dèbilment connectats amb la natura i entenen menys la relació i connexió amb la natura, que és essencial per al desenvolupament de la cultura i la identitat, així com de l’espiritualitat. En conseqüència, la desconnexió dels humans amb la natura, afegida a la pròpia alienació capitalista, explica l’explotació i destrucció ecològiques actuals (2). D’aquí que, en analitzar les causes i solucions en les societats de l’Orient Mitjà, Öcalan sempre entrelligui la problemàtica ecològica amb el sistema polític i moral en el qual aquesta es troba immersa. Aquesta extensió de l’ecologia social, dins del paradigma del Confederalisme Democràtic, és la que va prendre com a guia l’Administració Autònoma del Nord i l’Est de Síria (AANES) des de la declaració d’autonomia dels tres cantons de majoria de població kurda (coneguts amb el nom de Rojava) l’any 2014.
Sota aquesta perspectiva, al NES ens trobem davant del desenvolupament d’una mirada i pràctiques particulars al voltant de l’ecologia, inherentment lligades a la voluntat popular. L’estructura confederal que comença a les comunes de veïns, passant pels municipis, consells i regions, fins a l’Administració Autònoma, amb cooperatives i estructures autònomes de dones i minories ètniques i religioses, persegueix el principi de la democràcia des de baix. “Ara, el focus està en la protecció del medi ambient. Però cal aclarir el sentit de l’ecologia social com a principi fonamental de l’Administració Autònoma en el lideratge de la societat: la protecció del medi ambient és una secció, una petita secció comparada amb el lideratge de la societat. El més important és com aquesta societat es condueix cap a una vida plena entre les persones que viuen en un àmbit urbà i les que ho fan en un àmbit rural. Com organitzar l’economia, les finances, l’agricultura, tot això conflueix en l’ecologia social sota el pensament del lideratge de la societat a tots els nivells. Si dic que som una administració ecologista, com algú que declara el suport a l’ecologia social, hem d’actuar sempre d’acord amb aquesta mentalitat”, explica Berivan Omar, vice co-presidenta del Consell d’Administracions Regionals i Medi Ambient de la regió de Jazira i membre de la Plataforma de dones per l’ecologia. “La primera voluntat de les comunes és el nostre punt de partida [de la municipalitat]. Han d’actuar i resoldre tots els seus problemes. Hi hauria d’haver cooperatives. La gent, de manera autònoma, hauria de resoldre les seves necessitats i, encara més important, donar les seves pròpies decisions en comptes que ho facin persones de fora. Tot això vol dir que aquest principi [de l’ecologia social] s’hauria d’aconseguir sobre el terreny”.
Així doncs, al Nord i l’Est de Síria es troben davant d’una proposta política, no només en el camp de l’ecologia, que reclama un alt nivell de participació social a tots els nivells, així com un canvi de mentalitat. Qualsevol altre escenari convertiria l’anomenada Revolució de Rojava en un amarg decorat democràtic. Justament, des de la Iniciativa Trenes verdes, una associació ecologista de la societat civil establerta a la regió de Jazira, recalquen el rol proactiu de la ciutadania per arribar realment a la pregonada societat ecològica. “El paradigma sobre el qual l’Administració Autònoma es va construir és una cosa, i la pràctica dels responsables en l’Administració és una altra. Per exemple, molts responsables no veuen diferència entre aquests conceptes, i tampoc els donen importància. Aquesta és una crítica clara. Però el que hem dit d’anar a les comunes, als consells, als estudiants, militars, professors, significa que fora del mateix cos de l’AANES podem autònomament crear una societat ecològica. Aquest és el nostre objectiu. És normal que l’AANES doni suport a l’ecologia i la desenvolupi, però alhora molts responsables no veuen la diferència ni la importància. Per això hem de criticar que aquesta mentalitat ha de canviar, i fer pressió. Per altra banda, és amb el departament regional i les municipalitats, amb qui desenvoluparem la nostra feina. El nivell superior no ha assolit el nivell de la base. El nivell de la base és important perquè està sobre el terreny, però el superior, com a lideratge, també hauria de ser actiu, donar importància als temes ecològics. I, especialment, en l’ecologia social, perquè com a marc teòric és molt bonic però és difícil d’aplicar, fins ara no s’ha unificat. Intentarem i pressionarem perquè succeeixi”, assenyala el portaveu de l’associació Zîwer Shexo. Amb tot, aquesta hibridació entre ecologia i democràcia només ha arribat després de l’esclat d’una guerra civil, que ha empès el règim de Bashar al-Assad fora de les regions del nord de Síria. El seu llegat dictatorial no només ha quedat impregnat a la societat, sinó també a la pròpia terra.
Situació ecològica del NES
Després de l’arribada al poder del Partit Baath el 1963, les regions del nord i l’est de Síria, especialment a Rojava, van ser sotmeses a un model econòmic extractiu. El règim dels Assad va donar prioritat a la màxima explotació dels recursos i als alts índexs de producció agrícola. La desforestació sistemàtica dels boscos va permetre monocultius de blat al cantó de Jazira, d’olivera a Afrin, una barreja d’ambdós a Kobane. Així ho recorda Zîwer Shexo: “El govern sirià no permetia que es plantessin arbres. No es podien crear boscos, tampoc camps d’arbres de festucs o d’olives; es plantava blat o bé cotó. Coses que es podien vendre a l’exterior a canvi de dòlars. Amb aquesta política durant anys, hi va haver un aprenentatge. Els meu avi va aprendre que els camps es llauraven un cop l’any i que, després, descansava a casa fins que les plantes creixien. Després se segaven i altra vegada a llaurar. Una manera diferent de treballar els camps no estava permesa, i aquest era l’efecte sobre el comportament de les persones”. La negació de la conca de l’Eufrates a Tabqa per construir-hi la major presa i central hidroelèctrica de Síria, conjuntament amb les altres preses i canals al llarg de la vall del riu Khabur, van impulsar l’agricultura més enllà de les capacitats naturals del sòl. Per altra banda, al NES (a Jazira i, especialment, a Deir ez-Zor) es concentren el 70% dels camps petrolífers de Síria, a més de gas. Segons el Fons Monetari Internacional, el 2010 el sector petrolífer aportava el 25,1% dels ingressos de l’Estat sirià. Però al NES no hi ha cap refineria de petroli, ja que aquestes són en altres regions properes a Damasc. Tant l’agricultura com l’extracció de combustibles fòssils van anar modelant l’entorn natural d’aquestes regions, orientades a l’exportació a altres regions de Síria i l’estranger. Com és natural, els efectes d’aquesta economia extractivista van permear al medi ambient del NES. La producció i el consum d’energia, l’eliminació inadequada de residus i l’ús massiu de productes químics a l’agricultura van contaminar ràpidament el sòl, l’aire i l’aigua.
En paral·lel al model econòmic extractiu, també es va transformar l’estructura social. La lenta industrialització de Síria durant els darrers 60 anys va comportar un procés de concentració demogràfica en grans nuclis urbans. De manera sistemàtica, la població del NES es va veure obligada a emigrar i proporcionar mà d’obra barata a les metròpolis sirianes circumdants, com ara Alep, Raqqa i Homs. Moltes persones treballaven a la indústria de processament de matèries primeres que el règim afavoria, justament amb matèries primeres provinents de les seves regions d’origen. Des de la perspectiva de l’ecologia social, aquesta transformació geogràfico-demogràfica va impactar directament en la relació tradicionalment establerta entre natura i societat. Es van perdre els coneixements socials i les pràctiques de l’agricultura tradicional, el cultiu d’hortalisses i el coneixement de la flora i la fauna locals. La progressiva despoblació rural va suposar una alienació de la població del seu entorn natural, i també l’absorció dels codis urbans i del règim Baath. Aquesta dinàmica de concentració urbana s’ha exacerbat en la darrera dècada. Els successius combats contra l’Estat Islàmic i les operacions militars turques només han fet que incrementar les grans aglomeracions urbanes, més segures i amb més oportunitats per a les desenes de milers de desplaçats interns que han abandonat les seves regions d’origen.
Més recentment, la llarga guerra civil que assola Síria des de fa més d’una dècada ha transformat profundament les dinàmiques ecològiques i socials. En establir-se diverses zones de control sota bàndols confrontats, tant l’intercanvi econòmic com demogràfic s’han interromput gairebé completament. Aquest aïllament ha estat alhora positiu i negatiu per al NES. Per una banda, l’Administració Autònoma ha esdevingut sobirana respecte dels seus recursos naturals i les polítiques econòmiques, socials i ecològiques que s’apliquen a les diverses regions. Però per altra banda, la manca de suport econòmic i diplomàtic per part d’actors externs (a excepció del suport militar dels Estats Units i els aliats per la lluita contra l’Estat Islàmic), el sever embargament i el setge econòmic imposat pels adversaris compliquen enormement la posada en marxa de polítiques mediambientals, energètiques, alimentàries i industrials en el marc d’una societat ecològica.
Amb l’exemple del refinament del petroli, Zîwer Shexo denuncia l’efecte que té sobre la població i el medi ambient aquesta malaurada combinació de guerra i embargament: “Amb la guerra, els camps petrolífers van caure en mans de l’Exèrcit Lliure Sirià (ELS) i després de l’Estat Islàmic (EI). La crema de petroli i el seu refinament han tingut un gran efecte sobre la regió, s’han incrementat les malalties. Malauradament, després d’un temps de la constitució de l’AANES i l’alliberament de les regions, la situació no va empitjorar però el Departament de medi ambient de Jazira tampoc ha aconseguit crear una llei per a aquesta qüestió. Ara ha millorat una mica però no n’hi ha prou. Hi ha la necessitat que les refineries de petroli segueixin els estàndards. El 80% dels casos de càncer de tota Síria provenen de la regió de Jazira, però allà no hi ha cap hospital que tracti aquesta malaltia i els pacients han d’anar a Damasc. Aquí també s’extreu el petroli, i se’n va a Homs, Hama i Damasc, on és refinat. Aquí també es podria refinar, però que passa? Per què el govern no va deixar que les instal·lacions estratègiques necessàries estiguessin a les regions kurdes? Doncs perquè si després d’uns anys hi havia un aixecament, les perdria de cop. D’aquí que els problemes de refinament malauradament continuïn, amb un gran efecte sobre el medi ambient. I només se solucionaran amb l’ajuda dels acords internacionals i els estats d’Europa per refinar seguint els estàndards. […] És cert que hi ha guerra, atacs, terrorisme de l’Estat turc, terrorisme de l’EI, embargament, tot això és cert. Però si en tenim l’oportunitat, hem de finançar una estratègia per a l’energia neta. El refinament de petroli segons els estàndards l’han convertit en una qüestió política, no en una qüestió humanitària. Però el poble d’aquesta regió cau malalt, mor de càncer. Ningú no dona suport al refinament segons els estàndards”. De manera general, les problemàtiques socials i medi ambientals que s’havien generat sota el règim Baath ara s’han intensificat. Els impactes de la guerra estan tenint un cost altíssim a tots els nivells.
La guerra contra natura
Fa uns anys, la guerra a Síria va entrar en una fase de desgast. L’estratègia principal és ara el col·lapse intern de l’enemic. En aquest sentit, juntament amb la desestabilització de la seguretat interna a través dels atacs a les instal·lacions de detenció dels combatents de l’Estat Islàmic i les seves famílies, trobem l’ofensiva contra els recursos naturals que sostenen la població del Nord i l’Est de Síria.
L’element principal que sosté la vida al NES és l’aigua, necessària per a les persones, l’agricultura i la generació d’electricitat. L’exemple més destacat de la utilització de l’aigua com a arma és la reducció del cabal del riu Eufrates. Segons advertien els oficials de la presa de Tishrin el passat mes de gener, des d’abril de 2022 el cabal d’aigua del riu Eufrates que entra al NES des de Turquia ha baixat considerablement, al voltant dels 125 m³/s, malgrat l’acord Síria-Turquia de 1987, que estipula que Turquia no reduirà la quantitat d’aigua que flueix a Síria per sota dels 400 m³/s. La reducció en el cabal d’aigua afecta tant les capacitats agrícoles d’irrigació com, especialment, la producció d’electricitat. Les regions de Manbij, Kobane, Tabqa i Raqqa depenen de les centrals hidroelèctriques localitzades en dos embassaments artificials, però aquestes no poden operar a menys de 200 m³/s d’aigua o un mínim nivell d’aigua embassada a risc d’espatllar les turbines. Sense un subministrament d’electricitat generada per les preses, els habitants d’aquestes regions (més de la meitat de la població total del NES) depenen de l’electricitat dels generadors dièsel de cada barri. A la regió de Heseke, amb més de mig milió d’habitants, es repeteix la mateixa situació, en aquest cas per l’assecament del riu Khabour i els seus canals de reg agrícola per part de les milícies de l’Exèrcit Nacional de Síria (ENS) a les que Turquia dona suport, però especialment per l’aturada de l’estació de bombeig d’aigua d’Alouk, situada a Sere Kaniye, també sota ocupació turca. Des de la invasió turca el novembre de 2019, les milícies de l’ENS aturen periòdicament l’estació d’Alouk, que és la principal font d’aigua potable per a les ciutats de Tel Tamr, Hesekeh, Shaddadi, Hawl i les zones rurals, així com diversos campaments de refugiats. Davant la manca d’aigua corrent, els habitant es veuen forçats a comprar aigua de camions cisterna privats i a gastar, així, bona part de l’ajustat pressupost familiar. Malgrat haver arribat a un acord en el qual l’AANES subministrava electricitat a la zona de Sere Kaniye a canvi de l’aigua bombejada per l’estació d’Alouk, fa dues setmanes les autoritats de la Direcció de l’Aigua a Heseke requerien de nou la intervenció d’UNICEF i del CICR (Comitè Internacional de la Creu Roja) per pressionar el govern turc i aconseguir que compleixi l’acord de l’estació d’aigua d’Alouk.
L’activitat agrícola, que ha conformat la identitat de la regió com a part del conegut Creixent fèrtil, s’ha vist també trastocada per diversos factors. L’ONG holandesa PAX for Peace datava, el maig del 2021, que el 59% del NES (incloent Sere Kaniye i Teb Abyad, sense incloure Manbij i Afrin) està cobert de cultius, amb prop del 15% ja només associats al reg. Així, la variació de la capacitat hídrica és crítica, ja sigui per la reducció del cabal de l’Eufrates i altres rius provinents de Turquia, però especialment per l’escassetat minvant d’episodis de pluja estacional al ritme del canvi climàtic. Especialment a la regió de Jazira, coneguda com el graner de Síria, i en general al NES, la pagesia ha vist com en els darrers quatre anys s’ha reduït la producció de blat, cotó i blat de moro. L’escassetat de fertilitzants i pesticides deguda a l’embargament i l’augment constant dels preus també ha repercutit en la quantitat final de producte i el benefici dels agricultors. Paradoxalment, aquesta escassetat ha comportat un benefici mediambiental, perquè els sòl i les fonts d’aigua, castigades pel monocultiu desenfrenat, han vist com els nivells d’agents químics s’ha reduït progressivament. Aquest seria un petit exemple més de com el sistema capitalista, basat en l’industrialisme i el màxim benefici, està enredat en una dinàmica d’estira i arronsa amb el medi natural (i el medi social). Després d’haver abandonat el cultiu tradicional lligat a la temporada de pluges pel monocultiu extensiu sostingut en canals hidrants i agents químics, la pagesia del NES està reavaluant, per raons de força major, els beneficis d’una agricultura diversificada i més sostenible amb el medi natural. A més, els sistemes de bombeig d’aigua freàtica alimentats per energia solar, enlloc de dièsel, van apareixen poc a poc a les granges.
Connectada amb l’aigua, la generació d’electricitat és també una peça clau en el manteniment d’unes mínimes condicions de vida i, en conseqüència, també un objectiu de la guerra de desgast. A banda de les centrals hidroelèctriques, les altres fonts d’energia són el petroli i el gas natural. L’exemple més palmari és la darrera operació militar turca sobre territori de Síria duta a terme el passat novembre de 2022. Com recull l’ONG Syrians for Truth and Justice (STJ), els atacs de l’exèrcit turc van tenir com a objectiu infraestructures vitals de petroli, gas i electricitat de la regió de Jazira, denegant així l’accés a l’energia a les comunitats locals de les zones afectades i a milions de residents d’altres territoris sirians. A més, els atacs aeris turcs van destruir altres instal·lacions, incloses sitges de gra i escoles de la regió. En total, els atacs de l’operació militar turca van matar prop de 15 civils i van ferir-ne 29 més durant els primers sis dies, als quals s’han d’afegir 18 combatents i 24 ferits més de les Forces Democràtiques Sirianes (FDS), afiliades a l’AANES.
Tot i que, com recull el STJ, el dret internacional obliga (en aquest cas a Turquia) a no privar, directament o indirecta, els civils de necessitats vitals, no hi ha hagut fins ara cap tribunal ni entitat internacional que hagi investigat aquests atacs. Però les seves conseqüències es van poder notar durant mesos a tota la regió de Jazira: una reducció dràstica de l’electricitat pública (aquesta regió s’abasteix principalment de l’electricitat generada per la l’estació de gas de Suwaidiyah), així com la manca i augment del preu de les bombones de gas domèstic (també provinents de l’estació de Suwaidiyah). “Al Nord i a l’Est de Síria, els problemes que tenim estan principalment vinculats a la guerra. Abans de la guerra no hi havia tants problemes, després de la guerra han vingut els problemes de debò. Perquè la tala d’arbres ha vingut amb la guerra, la falta de combustible, el refinament improvisat del petroli que embruta l’entorn, els talls d’electricitat… ens vam veure obligats a utilitzar motors dièsel perquè l’aigua de l’Eufrates també estava tallada, l’aigua no arriba a la central hidroelèctrica. Des de la guerra han sorgit els grans problemes”, afirma la vice co-presidenta del Consell d’Administracions Regionals i Medi Ambient de la regió de Jazira Berivan Omar. Al mateix temps, la guerra ha iniciat la transició energètica domèstica a Síria: en totes les regions, cada vegada apareixen més plaques solars als terrats de cases i edificis públics, tot i les dificultats per importar els components necessaris i les taxes que algunes administracions imposen sobre l’energia solar. Malauradament, només els sectors benestants o amb suport econòmic dels familiars expatriats poden accedir a aquesta font d’electricitat il·limitada i (amb el temps) gratuïta. Les famílies pobres i les persones desplaçades han de continuar connectades al generador del barri, que també augmenta el preu mensual de l’energia per la reducció del veïnat que finança el manteniment i consum de dièsel.
L’embargament econòmic de l’AANES té també una afectació directa sobre l’estat del medi ambient. En primer lloc, la maquinària i els recanvis necessaris per reparar la infraestructura de generació d’electricitat són molt difícils i costosos d’aconseguir, quan no impossibles. Això vol dir que quan una central elèctrica pateix una avaria o un atac, pot quedar permanentment fora de servei. Llavors es posen en marxa els esmentats grans generadors elèctrics dièsel repartits pels barris. Aquests, a banda d’implicar un gran consum de petroli pobrament refinat, també produeixen una contínua contaminació atmosfèrica i acústica. L’embargament és especialment constrictor pel que fa a la vital indústria petroliera (segons Muhammad Bakr, assessor de la Comissió de Finances de l’AANES, el 90% dels ingressos del 2021 provenien del petroli). El petroli és extret en centenars de pous de les regió de Deir ez-Zor i Jazira que, degut al mínim manteniment durant la dècada de guerra, tenen una producció molt contaminant, i en cas d’avaria també poden quedar inutilitzats per falta de recanvis. A més, l’AANES es troba en greus dificultats per refinar el petroli extret perquè, com s’ha esmentat anteriorment, la indústria estava localitzada en altres regions, que el règim dels Assad volia afavorir. Davant d’això, el petroli és refinat improvisadament amb uns mètodes rudimentaris que estan tenint un alt impacte mediambiental i per a la salut de les poblacions properes i les que hi treballen directament, o bé és transportat i venut fora del territori de l’AANES per ser recomprat més tard, ja en la forma final. Altres sectors industrials també s’enfronten a circumstàncies similars i recorren a mètodes primitius de processament de les matèries primeres, ja que no és possible importar la tecnologia necessària, o no n’és una prioritat. Els abocaments descontrolats i els vessaments de productes químics i restes dels processos industrials als rius i rierols segueixen essent habituals, tot i les campanyes de l’Administració Autònoma per aturar aquestes pràctiques.
Enmig d’aquesta lluita per la supervivència, per la permanència, a vegades és difícil trobar un paratge idíl·lic o descansar al balcó de casa sense haver de suportar el soroll i fum dels generadors, o l’olor i les malalties infeccioses derivades de la contaminació de les fonts d’aigua. Les conseqüències de la guerra són una constant que persegueix sense treva els habitants d’aquesta regió. I si bé sobreviure és la prioritat en tota guerra, aquesta està tenint un preu altíssim per al medi ambient. Per exemple, la desforestació de les poques zones arbrades per a vendre llenya per passar l’hivern, o bé directament com a font d’ingressos, especialment a les zones controlades per les milícies de l’ENS com Afrin, està assolant els pocs ecosistemes forestals d’alt valor que queden al nord de Síria. També els pocs boscos artificials que el règim sirià havia plantat en els darrers 50 anys a l’àrea de Heseke o Tabqa van anar minvant sota el control de l’Estat Islàmic. “Quan l’EI estava a Tabqa ho van convertir en l’acadèmia d’entrenament dels cadells del califat, per a formacions militars. En aquells boscos molts arbres van ser tallats, les bales van impactar als troncs convertits en dianes de tir, tampoc van regar-los durant un llarg període de de temps i es van assecar. Va ser una combinació terrible. A la muntanya d’Abdulaziz [Heseke], on l’ELS estava, moltíssims arbres s’han tallat, i se n’ha venut la llenya. Era un bon bosc però entre 2012-2016 s’ha tallat de soca-rel”, recorda Zîwer Shexo. La desertització sobrevinguda d’aquesta política de guerra de curt termini s’arrossegarà, en el millor dels escenaris, durant les quatre properes dècades.
[1]Murray Bookchin, “The Ecology of Freedom: The Emergence and Dissolution of Hierarchy”
[2]Ercan Ayboga, “Ecology in Democratic Confederalism”
Catalunya Plural, 2024 
