L’Instituto Nacional de Estadística (INE) va publicar el 30 de juny el Censo de Población y Viviendas del 2021. El cens aporta una interessant novetat metodològica, enlloc de fer-se mitjançant una enquesta, ha catalogat els habitatges segons les dades del consum elèctric de cadascun. El cens diferencia les llars, on viuen persones, dels habitatges, que poden estar o no habitats.
El 2021, el total de llars era de 18.553.289, de les quals 18.539.223 eren llars familiars, incloent 2.607 allotjaments com barraques o caravanes, i 14.066 establiments col·lectius, com per exemple residències. Del 2011 al 2021 ha crescut tant el nombre de llars unipersonal com el de llars amb 5 o més persones. En canvi, les llars amb 2, 3 o 4 persones han disminuït en el mateix període. Dels 5 milions de llars unipersonals el 2021, en més de 2 milions hi residia una persona de 65 anys o més, un increment del 22% en relació al 2011, essent el 70,8% d’aquestes persones una dona. El nombre de llars en propietat va baixar del 78,9% el 2011 al 75,5% el 2021. L’envelliment de la població explica en part l’increment de llars unipersonals, i la precarització del treball i l’empobriment d’una part de la població explicaria l’increment de llars amb 5 o més persones, principalment per les dificultats per pagar el lloguer. Durant el mateix període 2011-2021, el percentatge d’habitatges de lloguer ha augmentat a la majoria de capitals de província espanyoles, ocupant les quatre capitals catalanes llocs destacats. Barcelona (31,1%) i Girona (30,9%) són les dos capitals de província amb un percentatge major d’habitatges de lloguer en relació al total d’habitatges. Tarragona (24%) i Lleida (23,2%) ocupen la 6a i 8a posició respectivament.
A Catalunya 1 de cada 3 nens (462.000 infants) està en situació de pobresa, en part pel cost del lloguer de l’habitatge, doncs les famílies han de destinar-hi un percentatge massa elevat dels ingressos, que arriba l’actualitat al 58%. Segons l’informe de FOESSA de 2021, més d’un milió de persones viuen en exclusió residencial a la diòcesi de Barcelona. 725.000 persones paguen una despesa excessiva en habitatge, fet que les situa en la pobresa una vegada han fet front a les despeses d’habitatge i subministraments. L’existència d’habitatge de lloguer social, a preu assequible, implicaria que una part del que es dedica ara al lloguer es podria dedicar a altres finalitats i reduiria la pobresa. L’habitatge social a Catalunya i Espanya representa un 1,5% del total, molt lluny de la mitjana europea que és del 15%. Això vol dir que en aquest país no s’han fet polítiques socials d’habitatge i que a més quan hi ha iniciatives per millorar la situació, els partits de dretes hi voten en contra. Malgrat les mancances que pot tenir la Ley por el Derecho a la Vivenda aprovada pel parlament espanyol aquest 2023 (veure les implicacions aquí), PP, VOX, Junts, PDCAT, PNV i també la CUP hi van votar en contra. Uns argumenten que el mercat regularà (cosa que no ha passat mai i ens ha dut a la situació actual) i altres que s’envaeixen competències de les CCAA o que no és prou ambiciosa. Cal dir que són les CCAA i el ajuntaments amb competències d’habitatge qui hauran de definir les “zones de mercat tensionat” i, per tant, s’hauran de mullar per limitar les rendes de lloguer.
El cens de l’INE també mostra que el 2021, el nombre total d’habitatges era de 26.623.708, dels quals 3.837.328 eren habitatges buits (consum elèctric inferior al llindar mínim, considerat com el consum de 15 dies l’any per un habitatge mitjà del mateix municipi), 943.924 tenien un consum elèctric molt baix i 2.514.511 tenien un consum esporàdic, el que es correspon amb segones residències. La resta d’habitatges es cataloguen en funció de rangs de consum elèctric. Els habitatges buits representen el 14,4% del total d’habitatges, però molts es localitzen en municipis petits. En municipis de 10-50 mil habitants, els habitatges buits representen un 13,9 del total d’habitatges, en els de 50 a 250 mil habitants el percentatge baixa al 10,2% del total d’habitatges i en municipis de més de 250 mil habitants es redueix al 7,5% de mitjana. De les 30 ciutats de l’estat amb més de 200 mil habitants n’hi ha 5 de catalanes, ocupant segons el percentatge d’habitatges buits els llocs 7è (Terrassa, 9,5%), 8è (Barcelona, 9,3%), 12è (Badalona, 8,4%), 16è (L’Hospitalet de Llobregat, 7,4%) i 22è (Sabadell, 6,1%). Aquests percentatges no deixen de ser sagnants en una societat, la catalana, que ha seguit sent líder en desnonaments durant el primer trimestre del 2023, amb més d’un 26% del total de desnonaments estatals.
Les dades mostren que s’han perdut massa anys protegint els grans tenidors i fomentant l’interès inversionista en l’habitatge enlloc de l’interès social, que és l´únic que permet cohesionar la societat i reduir la pobresa i la desigualtat. Cal revertir-ho.
En aquest article no s’ha utilitzat la intel·ligència artificial.
Catalunya Plural, 2024 
