Imatges de la pobresa

Fins a la Mercè, o això volem pensar, Barcelona serà una ciutat amb un govern fràgil i gairebé inexistent, fins i tot com per a continuar les decisions dels seus antecessors al càrrec, quelcom no gaire complicat, doncs ells mateixos eren el govern, per molt que Collboni toqués abans el dos.

Aquest primer paràgraf és un xic trampós. Durant el mes de juny passaren coses estranyes a la capital catalana. La més vistosa, detectable només per a veïns o bojos que es passegen de dalt a baix la ciutat, fou comprovar la hiperactivitat dels comuns per a posar remei a desastres a les acaballes del seu mandat.

D’haver-los arreglat abans de les eleccions, potser haguessin collit els tres-cents vots necessaris per a ser el partit hegemònic de l’esquerra local i les tornes haguessin canviat un munt.

Entre allò resolt i detectat cal mencionar com han escombrat un campament de ferrallers al bell mig del parc de les Glòries, posar-se mans a l’obra a carrers de paviment ruïnós i carregar-se l’entorn del Camp de la Creu de Les Corts per a esmicolar tot aquest patrimoni obrer.

Amb aquestes perspectives, ara sota batuta socialista, tampoc és d’estranyar el cabreig cada cop menys contingut de molts barris. Els veïns del Turó de la Rovira poden esclatar per com molts es salten la tanca per a emborratxar-se als cèlebres búnquers. A la súper illa de l’Eixample, a curt termini el major llegat de l’anterior administració, hi ha com por pels botellons i es parla de limitar les terrasses, mentre s’imposa un sonor silenci sobre la més gran problemàtica comtal: l’habitatge.

La pobresa a la ciutat és un fenomen visible si un vol veure i aparta els ulls de les pantalles. Les notícies de la setmana xifren la disminució constructiva d’obra nova en un 69%, causa, sospito, del seu preu impossible i la manca d’espai; potser per això en un informe recent sobre l’àrea metropolitana es ponderava la perifèria com a manà pel totxo, sense aprofundir gaire en les necessitats socials de la ciutadania.

El nostre flamant alcalde deu estar força d’acord amb el document. A la seva primera entrevista, no es tallà ni un pèl amb un “Ja veurem” sobre si disminuirà l’oferta, inflada a la publicitat i més aviat nul·la a la superfície, d’habitatge públic, doncs si el privat no funciona tocarà ajudar-lo. La frase és molt d’esquerres, com també ho és el mutisme generalitzat a la premsa sobre el barraquisme, no sé si per temor a un veto perquè aquí no agrada la crítica municipal o per no abordar Barcelona des d’una perspectiva totalitària carrer a carrer, des del meu punt de vista la única forma de conèixer les problemàtiques.

Durant gairebé setanta anys, el barraquisme tradicional generà bosses de misèria consentides fins a cert punt, a ocultar o extirpar tan sols amb l’arribada de grans esdeveniments, quan s’activava la maquinària governamental, com l’any 1929 amb els Polígons, i poc abans dels Jocs Olímpics de 1992, amb la demolició dels darrers reductes.

Durant la pandèmia, els típics campaments sobrevivien al limbe dels Encants amb el 22@, a més de poblar sectors residuals com la finalització de Pere IV, a prop de la rambla Prim, o la part inferior del Pont del Treball, fins a cert punt un contagi dels okupes de de la torre del Fang.

Passada la crisi sanitària, s’imposà un model molt en consonància amb el neolliberalisme, en estètica i economia. Vaig tenir molts dubtes sobre com batejar-lo. Ho podeu comprovar si cerqueu al meu Twitter termes com barraquisme de la misèria o barraquisme postmodern. Mitjançant aquestes definicions, vaig etiquetar durant mesos els meus albiraments de tendes de campanya arquetípiques de festivals de música, acampades i altres activitats estiuenques, aquí transformades en cases en miniatura, perfectes per a qualsevol individu, qui en cas de no disposar de diners pot fabricar-les sense problemes amb materials força més dèbils, com bosses d’escombraries.

D’aquesta manera, vaig donar amb aquests habitacles a indrets sorprenents, com el passatge de la Companyia, un altre limbe entre Navas i els Indians. A la Sagrera, més concretament al passatge de Coello, la urgència del grup es traduí en la creació de dues cabanes entre matolls i arbusts en un solar.

Els limbes i els solars són magnífics per a passar més o menys desapercebuts i no aixecar alarma. L’Ajuntament mai ha mogut un dit en relació a la matèria, reflectida en una suprema metàfora de la contemporaneïtat als jardins de Can Framis/Fundació Vila-Casas, centre artístic de prestigi a l’ingrés de la súper illa inaugural, la del 22@.

Com treballo a la vora, he observat amb molt parsimònia l’augment de tendes. La primigènia, sempre desastrada, ha sigut la invitació a una bona desena, ben assentades fins a ocupar els quatre punts cardinals del recinte, això sí, sense discreció, i dóna força igual.

Un divendres per la nit vaig anar als alentorns per a registrar un directe. Quan vaig sortir, vaig fer un tomb pels jardins, més plens que habitualment, doncs es celebrava un festival cinematogràfic, el Mecal. Els espectadors abandonaven la Vila-Casas per a fumar un cigarret o xerrar sense fer cap cas als barraquistes, com si integressin una instal·lació.

Si ara manifestés escàndol em podríeu titllar d’hipòcrita o efectista. No vaig patir cap ensurt davant l’actitud dels meus coetanis, perquè és la tònica habitual en una societat on el progressisme s’enfoca a les banderes i les abans classes treballadores, com a Itàlia amb la Meloni, viren a la dreta per l’absentisme dels seus a qüestions crucials del pa nostre de cada dia.

Al cap d’uns dies vaig pujar a un avió cap a Niça. La gent em pregunta el motiu de tots aquests viatges. No n’hi ha, és pur plaer de descobriment i estudi envers un futur llibre sobre Europa durant aquests anys. La ciutat de la bellíssima Costa Blava em deparà més imatges de la pobresa i la indiferència enfront seu.

El meu apartament s’ubicava al centre, a menys de cinc-cents metres de l’estació. Els meus amfitrions eren de classe mitja blanca, tampoc molt sobrats, potser amb la propietat heretada i, per tant, sense gaires maldecaps. Li vaig preguntar a la mare de la família sobre els disturbis als marges de les ciutats franceses, responent-me no pas amb evasives, sinó amb reflexions poc filades, posant l’accent a la tranquil·litat del centre. Això de la tranquil·litat del centre em recordà les nits d’octubre de 2019 a Barcelona, però al revés. La ratera d’Urquinaona concentrava el caos, mentre el Guinardó era buit, cadascú als seus assumptes o astorat amb el directe televisiu.

El fill de la propietària, amo d’un estudi de tatuatges, va voler acompanyar-me durant un tros del meu passeig fins a la place Masséna, ornada amb estàtues de Plensa i un goril·la groc, molt en contrast amb el cromatisme de l’espai. Abans d’acomiadar-nos, comentàrem sobre la revolta de les banlieues, interrogant-lo sobre la rellevància dels futbolistes i les seves opinions a la cobertura mediàtica, sense cap tipus de bombo pels intel·lectuals. El seu parer atorgava aquesta hegemonia als orígens de Mbappé, Koundé i altres jugadors, destacats a les xarxes socials per la contundència dels seus pensaments.

Joves milionaris en pantaló curt encara deuen honor al bressol, mentre els escriptors han caigut al presentisme o viuen, ambdues coses són compatibles, desconnectats de la realitat, com la classe política i la majoria de turistes d’aquest paradís francès. Per a ells, com pels assidus a passeig de Gràcia, els sense sostre són estàtues humanes amb un cartell. Potser ni tan sols els perceben, capficats en el seu mite de la caverna.

Vaig ser molt feliç durant els meus dies blaus, però, i encara ignoro la raó, em dóna per meditar més sobre la Humanitat. La nòmada amb feixos de bitllets en aquelles contrades es conformava amb l’alegria de fer-se selfis i més selfis, torrar-se al sol i pagar xifres astronòmiques per un menú al casc vell de Cannes.

Potser Stalin ha guanyat i es remou a la seva tomba mentre comprova com nosaltres no apartem els cadàvers de la via pública perquè el culte al jo, abonament per a un ramat més sòlid, permet estalviar en pressupost pel triomf de l’amnèsia. No volen que veiem als pobres, ergo no existeixen i les tendes de campanya inspiradores d’aquest text són mentida.