És la democràcia, amic!

A hores d’ara, tothom sap que el que està en joc el 23J té un abast completament diferent del que acostumen a tenir unes eleccions generals: un abast que té a veure amb el risc cert que, formant part del bloc conservador, la ultradreta arribi al govern de l’Estat, però també amb un context mundial marcat per l’avenç imparable de la crisi climàtica.

Dos blocs. Dos mons

En el bloc progressista, tenim un partit -el PSOE- que només en funció de l’aliança que va haver d’establir amb Podem ha recuperat la seva ànima socialdemòcrata i ha tirat endavant polítiques d’un clar contingut social. Amb ell, tenim una nova coalició -Sumar- sorgida per aglutinar el que queda tant de Podem com d’altres formacions d’esquerres a les quals, en el seu moment, aquell va venir a substituir. Sabem molt bé fins a quin punt les crisis formen part de l’esquerra.

Les propostes d’aquest bloc van en la línia de mantenir i aprofundir els avenços socials: millorar les condicions econòmiques i laborals de la població (pensions, salari mínim), reforçar l’Estat del benestar (ensenyament, sanitat, serveis socials) i consolidar els drets de les minories. I tot això des d’una perspectiva que, si bé no qüestiona els fonaments de l’economia de mercat, ha apostat per posar alguns límits als excessos del capitalisme.

Aquestes propostes es poden prendre en la seva dimensió merament econòmica –més ingressos, millors prestacions– o podem captar que tenen un abast molt més gran. Les polítiques socials dignifiquen la vida de les persones, donen un valor, un lloc i un sentit a l’existència i la feina de cadascú. Saber-se reconegut per l’Altre social sosté l’acceptació i el respecte que cadascú necessita sentir, en relació amb els seus i amb ell mateix. La política, en conseqüència, és, sobretot, una qüestió de dignitat. I, per tant, de respecte a les persones i als seus drets.

En el bloc conservador tenim el partit de la dreta que, encara una mica incòmode pels seus orígens -va ser fundat per antics ministres de Franco- intenta posar al dia el seu discurs i les seves maneres, per cobrir amb un aspecte de modernitat el que no és més que una versió molt extrema del projecte neoliberal -privatitzar allò públic, retallar serveis bàsics, reduir impostos- aplicat amb grans dosis de corrupció i amb l’esperit d’aquell exabrupte cínic -“És el mercat, amic…!”- convertit ja en el crit de guerra del famós 1% de la població que -segons la Fundació la Caixa- acapara el 20% de la renta nacional.

El retorn del feixisme

Vox -l’escissió del Partit popular, del qual provenen els seus líders i les seves pulsions- comparteix amb aquest les mateixes polítiques econòmiques i antisocials, però les acompanya d’una retòrica i una simbologia que va molt més enllà de la recreació folklòrica d’una Espanya de braus i de pandereta. Aquest és només l’accent i l’aparença que pren al nostre país el retorn d’una ferocitat que a la primera meitat del segle passat va arrasar Europa i va causar milions de morts.

El Partit Popular defensa els seus interessos de classe, anhela tornar al Govern per posar de nou els recursos del poder al servei dels seus comptes de resultats, i no dubtarà a retallar drets, salaris, pensions, sanitat, ensenyament… No dubtarà a empobrir, menysprear i maltractar la classe treballadora. És ben sabut que allà on governa la dreta neoliberal, la desigualtat econòmica i social augmenta ràpidament, sempre en benefici de les classes acomodades i les elits financeres.

Però l’operació per la qual el Partit Popular no dubtarà a incloure a Vox al Govern de la nació va més enllà de tot el que pot justificar en nom de la lluita de classes en la qual, per descomptat, creu i tan decididament practica. (Warren Buffet dixit: “La lluita de classes existeix, és clar que sí, i l’estem guanyant els rics!”). La complicitat de Vox per a la consecució dels seus objectius tindrà, si s’arriba a donar, un preu molt alt, i per a tots.

Vox és el retorn del feixisme. El seu discurs i les seves pràctiques -cal veure-hi més enllà de l’estil barroer i grotesc de la seva posada en escena- tenen una finalitat molt clara: injectar odi en allò que més convé preservar: el llaç social, el vincle de pertinença que uneix a tots i que s’ha de mantenir en una delicada homeòstasi.

Preservar el llaç social

El llaç social mai no està exempt de tensions, no pot estar-ho: per ell circulen afectes intensos i diversos, d’acord amb la diversitat de la trama d’identificacions que el sostenen. I convé cuidar-lo, reparar-lo quan ha patit algun dany de gravetat, i donar impuls a les forces i les emocions que contribueixen a fer-lo habitable i còmode, si no per a tots, sí almenys per a una majoria.

Escolto amb preocupació els que assenyalen la infiltració de l’ideari de Vox en un ampli sector d’estudiants de secundària i batxillerat, pertanyents en molts casos a la classe treballadora. Urgeix que trobem la manera de parlar amb aquests joves, fascinats per un discurs que diu donar veu a la seva rebel·lia, però que només els ofereix el narcisisme buit de qui es proclama superior als altres i el gaudi miserable d’odiar el diferent .

El llaç social, la inclusió en l’Altre -element essencial de la subjectivitat- es veu amenaçat en moments de crisi, i no hi ha dubte que vivim un temps històric marcat per una sèrie de gravíssimes crisis. Aquesta amenaça pot propiciar respostes excloents, segregatives, i en aquest context el feixisme apel·la sempre al mecanisme que Freud va identificar i va descriure en la psicologia de les masses, en les que sempre hi rauen -latents i disposades a manifestar-se- fortes tensions agressives entre els seus membres. Aquests, però, es reconeixeran i s’acceptaran mútuament si un d’ells és exclòs i passa a ser -de manera inconscient- el dipositari d’aquella hostilitat primordial i, en conseqüència, a encarnar el mal que suposadament amenaçaria el conjunt.

Injectar odi

Aquesta és la palanca que Vox acciona una vegada i una altra: assenyalar a un altre com a diferent, i suposar-lo portador d’un gaudi aliè, insuportable i nociu, al qual cal atacar i eliminar per preservar la unitat de… la pàtria, els homes, heterosexuals, blancs, catòlics… A aquest lloc d’exclusió aniran, entre d’altres, el racialitzat, l’homosexual, l’emigrant i, per descomptat, la dona, el gaudi de la qual -enigmàtic, incontrolable- suscita en alguns un rebuig en tot idèntic al racisme.

El delicte més gran que algú pot cometre contra la polis, contra la societat dels que han de conviure i treballar junts, és injectar odi, excloure, i això és el que fan constantment aquests nostàlgics de la versió més obtusa del patriarcat. La que, com va anticipar el psicoanalista francès Jacques Lacan, aspira a reinstaurar una versió del pare que, més enllà d’una llei simbòlica dotada d’una banda pacificant, seria un pare real, un pare terrible que instauraria la “seva” llei, la del Duce o el Caudillo. Amb ells deu somiar el regidor de cultura (sic) de Vox, que posa aquests noms als seus cavalls.

El menyspreu a la democràcia de què Vox ha donat mostres -i el Partit Popular quedarà contaminat per aquest esperit- el portarà, de formar part del pròxim Govern, a corrompre’n i soscavar-ne els fonaments, les garanties i els mecanismes. Els admiradors de Trump, Bolsonaro, Orvan o Putin no dubtaran a seguir les seves mateixes estratègies per apropiar-se del poder i perpetuar-s’hi. Una sola legislatura amb ells al poder seria un risc extrem per a la democràcia.

El canvi climàtic, fora de control

Succeeix, a més, que la propera legislatura, aquest període de com a màxim quatre anys, no serà com les altres, perquè el món en què vivim no serà com el que hem conegut. Exageracions? Malauradament, les conseqüències anunciades pels experts des de fa dècades s’estan complint al peu de la lletra, i ho estan fent molt abans i a una velocitat més gran del previst.

Ara es parla sovint de l’informe Meadows, elaborat i publicat per un grup d’experts l’any 1972, amb el títol “Els límits del creixement”. S’assenyala l’exactitud de les previsions que va fer a cinquanta anys vista pel que fa a la quantitat de gasos d’efecte hivernacle que s’haurien abocat a l’atmosfera, a l’escalfament global que produirien i a les conseqüències que tindria el conseqüent canvi climàtic. Tot anunciat amb una precisió impactant. Però no s’esmenten les altres previsions que els experts del MIT van situar també a l’horitzó actual: un col·lapse en la producció agrícola i industrial, que tindrà com a conseqüència un decreixement brusc de la població humana.

Passarà tot això en els propers quatre anys? No, sens dubte, però es començarà a posar de manifest el què ja ha començat a passar: la recessió global que s’anuncia té a veure, entre d’altres factors, amb la menor disponibilitat de recursos energètics i amb els límits dels grans projectes d’electrificació de l’economia en base a energies renovables. Aquest horitzó, juntament amb el què sens dubte succeirà a Espanya en els propers quatre anys –augment de la sequera i desertització, noves i més grans pèrdues de collites, més fenòmens climàtics extrems– fa del tot imprescindible que tinguem un Govern progressista, que no negui el canvi climàtic -mentre Vox el nega a crits, el Partit Popular mira cap a un altre banda– i que assumeixi que, essent sistèmic, afectarà tothom, però no tothom per igual, i que la responsabilitat de l’Estat i del Govern és la de vetllar en primer lloc pels més desafavorits: pels que en patiran més els efectes i pels que disposen de menys recursos per mitigar-los. Perquè davant del canvi climàtic, la política és també una qüestió de dignitat i de drets.

La necessitat i el desig

La coalició progressista que ha governat Espanya els darrers tres anys ha fet molt per millorar les condicions de treball i de vida d’una gran majoria de la població. Lamentablement, però, en períodes de crisi -recessió, pandèmia, canvi climàtic, una guerra a Europa- no es guanyen eleccions fent gala d’una bona gestió. Malgrat la importància de tot el que s’ha fet en aquest àmbit, sembla que és percebut com una cosa que pertany al registre de la demanda i a la satisfacció de la necessitat, quelcom fonamental en la preservació i el manteniment de la vida, però que -cito de nou Lacan- deixa fora la dimensió del desig, d’allò il·lusionant, que fa que la vida mereixi realment ser viscuda.

Sembla que la dreta ha trobat un filó, la possibilitat de confegir un relat amb certs significants que, brillants com lluentons, semblen pertànyer al llenguatge del desig: llibertat, creixement, festa… L’esquerra no vol enganyar amb aquesta quincalla i sap que no pot oferir una proposta d’emancipació renovada i creïble, un projecte col·lectiu que suposi una veritable subversió del present i la promesa d’un futur millor per a les properes generacions. Però li correspon la tasca de continuar intentant-ho, tant com a la psicoanàlisi la de contribuir a aclarir els impassos de la política i els carrerons sense sortida de la civilització. I a tots nosaltres, com a ciutadans, ens correspon el deure d’evitar que, amb la complicitat del Partit Popular, el feixisme torni a governar a Espanya.