“Ni gent sense casa, ni cases sense gent” és un lema popularitzat fa anys pels moviments socials en lluita per garantir el dret a l’habitatge, arran de l’onada imparable de desnonaments, execucions hipotecàries i especulació immobiliària. Hi ha una cosa més indecent que veure com famílies senceres són tirades al carrer per a mantenir els pisos tancats? Es pot arribar a entendre el sensellarisme amb blocs sencers d’habitatge buit? Tampoc és comprensible la dificultat per a accedir a un habitatge per un gran nombre de la nostra societat.
L’últim cens que indicava 3,5 milions d’habitatges buits datava de 2011. Era important actualitzar-ho per a contrarestar dades i poder continuar veient una radiografia completa del problema amb l’habitatge a Espanya. Ja ho sabem: pugen els desnonaments, pugen els preus, pugen les hipoteques i pugen a més de 3,8 milions les cases deshabitades el 2021, l’equivalent al 14% del parc total, segons el cens de l’INE publicat recentment.
L’INE ha analitzat més de 25 milions d’habitatges basant-se en el consum elèctric durant l’any 2020 (l’any del confinament per la pandèmia). La premissa ha estat basar-se en el fet que, si es consumeix menys de l’equivalent a quinze dies d’un habitatge mitjà del municipi, és que no hi ha ningú. Matisen que són dades provisionals, en faltar aprofundir en els municipis de menys de mil habitants.
En l’anàlisi, l’habitatge és classificat en quatre categories: buides (aquelles que no arriben a un llindar mínim de despesa elèctrica), habitatges amb molt baix consum, habitatges d’ús esporàdic i resta d’habitatges. Això surt d’establir els 250 kWh com a llindar fix per a tots els municipis, la qual cosa correspon, de mitjana aproximada, al consum d’un habitatge que estaria habitada durant un mes a l’any.
Les xifres en ciutats amb mercats del lloguer tensats i alta pressió immobiliària, com Madrid (97.000 habitatges buits), Barcelona (75.000), València (36.454) són les que més habitatge buit acumulen encara que on més colpeja el problema és en zones rurals i en les més lligades a l’activitat turística estacional. Destaquen els municipis amb menys de 10.0000 habitants, que acumulen el 45% de l’habitatge buit.
Per a continuar mirant com resoldre el problema de l’habitatge, aquest cens dona resposta a la pregunta de quant habitatge buit hi ha a Espanya. Ara falta donar resposta a la pregunta difícil: què fer amb ella?. Un tema recurrent en els debats polítics i amb diferents punts de vista.
Les formacions d’esquerres opten per mesures com la cessió obligatòria o l’expropiació d’aquells habitatges en mans de grans especuladors, per a un ús públic i social, o sancions i recàrregues de l’IBI a habitatges buits per un termini superior a dos anys, de propietaris amb més de quatre immobles. Aquesta última mesura, recollida en la Llei d’habitatge encara que només efectiva segons la voluntat dels Ajuntaments i vigent fa anys en algunes lleis autonòmiques, entre altres com marejar a les inquilines, pot ser un dels motius de l’existència de tantes SOCIMIS (societats anònimes cotitzades d’inversió immobiliària) utilitzades pels fons voltor i els bancs per anar canviant la propietat dels habitatges cada dos per tres.
En contrapartida, partits com a PP i Vox opten per continuar protegint l’especulació i centrar el problema residual de les ocupacions en l’única qüestió a afrontar, alimentant el seu discurs de l’odi cap els sectors més vulnerables de la nostra societat i seguint el seu ideari polític de segrestar i retrocedir en tots els avenços socials.
Catalunya Plural, 2024 
