L’any 1934, a les portes d’iniciar-se la Segona República Espanyola, Manuel Azaña —el seu futur president—, publicaria “Les dues Espanyes“, un llibre on abordava la complexa situació política i social en la qual es trobava el país, en un esquema similar al presentat per Ortega y Gasset a l’Espanya Invertebrada uns anys enrere: l’Espanya liberal i progressista, en aquest cas representada per la República, buscava modernitzar el país, establir una societat més justa i avançar cap a una major democratització. L’Espanya conservadora i tradicionalista, que s’oposava als canvis impulsats per la República i defensava la preservació de les institucions i valors tradicionals, especialment vinculats a l’Església catòlica i a la monarquia.
És just dir que Azaña menyscabava l’existència d’una “tercera Espanya”, aquella que confrontava el liberalisme des de l’esquerra, que qüestionava la propietat privada, que era partidària de la lluita sindical i l’acció directa, i que va tenir el poder de discutir-los a les altres dues Espanyes la seva hegemonia. Aquesta “tercera Espanya” és avui el record llunyà d’un món bipolar, convertit sovint en objecte fetitxe per part de l’esquerra i d’espantaocells ideològic per part de la dreta.
Les eleccions d’aquest diumenge es presenten com l’enèsim revival de les dues Espanyes. PP+VOX, a un costat del quadrilàter, vestits amb toga d’inquisidor i corbata de banquer. PSOE + Sumar, a l’altre costat, carregats de bones paraules i embolicats amb la bandera arc de Sant Martí. És impossible saber exactament quant de perjudicial seria un govern capitanejat per Núñez Feijoo i Santiago Abascal, però les pistes que ens donen les comunitats autònomes de València, Extremadura, Balears i Castella-la Manxa no són gens encoratjadores: extermini de la pluralitat cultural i lingüística, erradicació del discurs feminista, i una política fiscal neoliberal en favor d’aquells que més tenen.
I és que la nova extrema dreta, a diferència del feixisme d’entreguerres —que promovia unes polítiques econòmiques híbrides entre el proteccionisme i el corporativisme caciquil— és, en l’econòmic, netament neoliberal: baixades d’impostos als rics, desmantellament del sistema públic de pensions, sanitat, i educació, etc. En la part que es refereix al discurs d’odi —masclista, racista, homòfob—, no hi ha molta diferència entre els feixistes de fa un segle i l’extrema dreta actual.
Si adaptéssim la idea de les dues Espanyes al context actual, no hi hauria dubte en quin costat estan PP i VOX. Però l’altra Espanya, no obstant això, no és tan clara. Per a representar l’Espanya “altra”, la plurinacional i d’ànima republicana, no n’hi ha prou amb el binomi PSOE – SUMAR. El PSOE és tant republicà com català parla Aznar en la intimitat, i per molt descentralitzadora que pugui ser la visió territorial de SUMAR (que ho és menys que en Unides Podem), la pulsió centrípeta de Madrid és tan forta que, sense la presència dels vectors catalans, bascos i gallecs, el puzle de l’Espanya plural està incomplet. La coalició de dretes de l’Espanya rància és un fet; la coalició de l’Espanya plurinacional, una possibilitat.
A diferència de PPVOX, cap enquesta ha previst que siguin PSOE + SUMAR qui arribin a la majoria absoluta. Seran els partits etiquetats com “Altres” —Bildu, PNB, BNG, Teruel Existe, Coalició Canària, ERC, CUP i Junts per Catalunya, els que puguin acabar de decantar la balança. Semblaria, doncs, que aquesta pogués ser una gran oportunitat per a l’Espanya “altra”, i si bé els principals partits bascos (Bildu i PNB) ja han deixat claríssimament clar que no donaran sota cap circumstància el vot a l’extrema dreta, a Catalunya la situació és una mica més confusa.
Els partits independentistes catalans fa anys que són captius de les seves pròpies paraules de les quals avui, sis anys després de l’u d’octubre, encara no poden desdir-se. Fer-ho, o simplement adaptar el discurs al context de realitat actual, és percebut pels altres partits independentistes (en una lògica estereotipadament patriarcal, dit sigui de pas), com un signe de feblesa. ERC ha estat la primera formació a fer tímids passos en la direcció de punxar la bombolla de l’independentisme màgic, i per això van perdre uns quants vots en les eleccions municipals.
Tampoc la CUP ha donat senyals de voler despertar d’aquell octubre màgic. Durant el debat electoral de TV3, el seu candidat es va mostrar incapaç de donar una resposta a la interpel·lació de Gabriel Rufián, que li preguntava quina era l’alternativa real a donar el suport al PSOE i Sumar per a frenar l’arribada de l’extrema dreta. Però la CUP és, en termes de representació institucional, una força testimonial. El cas de Junts per Catalunya és diferent. Míriam Nogueras, el seu cap de cartell, va arribar a afirmar que no hi ha cap diferència real en l’actitud d’Espanya respecte a Catalunya entre un bloc i l’altre.
Si davant la frase “ni de dretes ni d’esquerres” se sol assumir que l’interlocutor és efectivament de dretes, afirmar que no hi ha diferències entre un govern del bloc PP+VOX amb un de PSOE+SUMAR significa que, o bé ets anarquista, o bé ets de dretes. I Míriam Nogueras no sembla que sigui anarquista. Però la posició de Junts per Catalunya amaga una perversió major: escudant-se en el perjudici històric en matèria econòmica i de drets que efectivament sofreix Catalunya, oculten, per interès electoral, el fet que poden sentir-se més còmodes amb les polítiques econòmiques de PPVOX —centrades en l’exempció fiscal i en promoció del discurs de la por a l’okupa (sense anar més lluny, l’Ajuntament de Premià de Dalt ja va contractar els serveis de l’empresa Desokupa)— que, per exemple, amb la pujada del salari mínim.
L’altra Espanya és, com dèiem, una possibilitat que es mostra puntualment en la història. Sempre que aquesta possibilitat s’ha materialitzat, Catalunya ha estat present. Perquè l’Espanya “altra” no pot existir sense Catalunya. El perill real d’aquestes eleccions, és que es prefereixi allò que històricament se li ha criticat, des de Catalunya, a l’esquerra socialdemòcrata: que escullin una Espanya trencada a la possibilitat d’una Espanya una altra.
Catalunya Plural, 2024 
