El 30 de Maig escrivia en aquest mateix mitjà un article sobre la convocatòria electoral impulsada pel President del Govern Pedro Sánchez. Aquella jugada era, com comentava en aquella peça, un triple del polític socialista després de la gran victòria electoral del Partit Popular i VOX a les eleccions autonòmiques i municipals del 28 de Maig de 2023. El candidat socialista va saber veure quelcom que tota la resta d’analistes -i de forces polítiques- no van ser prou hàbils per anticipar. Polaritzar, davant dels acords del PP amb la ultradreta, podia ser la gran aposta dels socialistes. A votar al juliol.
Els primers que no veien gaire amb bons ulls aquella jugada van ser els acòlits de Yolanda Díaz i els seus íntims aliats de Podemos. Durant setmanes vam presenciar el torcebraç entre ambdós sectors, que finalment es van avenir a Sumar. Els independentistes (ERC, Junts i la CUP) certament no afrontaven aquestes eleccions en el millor dels seus moments, després d’unes eleccions municipals on, malgrat resistir, assistiren a un gran avenç socialista. I en aquest context, ha arribat la campanya.
La campanya electoral ha seguit el guió dissenyat per Sánchez. Hispanocèntrica, que diríem a Catalunya, posant l’accent en les mentides de Feijóo -amb una segona setmana horrorosa que s’estudiarà a les facultats- i centrada en la possibilitat de veure com Abascal podia seure al Consell de Ministres. De retruc, aquest marc ha funcionat també per a consolidar l’aposta de Yolanda Díaz; la seva força ha conjugat contundència contra la ultradreta i moderació en qualsevol altre tema que pogués ser polèmic. Ni referèndum a Catalunya, ni feminisme com a bandera, entre d’altres renúncies que han permès que Díaz hagi arribat viva al final de la campanya.
Catalunya s’ha mobilitzat per a salvar Pedro Sánchez, conscient que som el territori que més tenim a perdre en cas d’un govern del Partit Popular i VOX. L’escola catalana, per a començar, com ens mostrava recentment el cas valencià. La paradoxa és interessant, perquè segurament molts dels votants socialistes en aquesta contesa electoral han triat candidats independentistes a les autonòmiques i potser també a les municipals. S’ha confirmat el retorn del vot dual català, aquell que assegurava majories socialistes a Madrid mentre triava governs convergents a Catalunya. La polarització de campanya, amplament potenciada pels mitjans progressistes de Madrid, ha estat clau en els resultats de l’elecció a Catalunya, i no només en l’èxit del PSC. Només cal fixar-se en els resultats catalans de Sumar, que ha superat en nombre de sufragis ERC i Junts, per entendre que les catalanes i els catalans han triat en clau estrictament espanyola.
Aquesta tendència també es confirma si mirem a altres llocs de l’estat. Sumar obté 2 diputats a Galícia, on en l’actualitat es presentava gairebé sense estructura política; mentre que el Bloc Nacionalista Gallec només n’obté un. Sembla evident que el marc, l’impuls mediàtic i la polarització de la jugada de Sánchez ha condicionat el vot d’importants capes de l’electorat d’esquerres. La victòria socialista a la comunitat autònoma basca i a Navarra també s’entendria sota aquest prisma.
Ara bé, Sánchez ha resistit. Dit d’una altra manera: només ha pogut resistir. Malgrat atiar la por d’un govern amb presència de l’extrema dreta i que el clima d’excepcionalitat li anava clarament a favor, el PSOE ha perdut les eleccions en vots i escons i només ha evitat una majoria absoluta de PP i VOX per estret marge. Els socialistes han necessitat un resultat excel·lent a Catalunya i Euskal Herria, un bon resultat de Sumar i unes xifres sorprenents per a, tot just, empatar les eleccions generals. Obtenint una desena menys d’escons que el Partit Popular, tot sigui dit. Sembla un botí valuós i, alhora, decebedor.
La negociació d’una majoria per a la investidura serà ben complexa, ja que necessita el concurs de totes les forces polítiques basques, gallegues i catalanes amb representació al Congrés. El retorn del bipartidisme i els bons resultats socialistes a aquests territoris no auguren una negociació plàcida. La repetició electoral és un escenari plausible, ja que Pedro pot tornar a jugar a intentar-ho fins a darrera hora i, finalment, preparar el terreny per a uns nous comicis.
Per la seva banda, Feijóo s’ha beneficiat de l’escenari polaritzador que impulsava la convocatòria electoral. La desaparició de Ciudadanos i la davallada de VOX han posat la primera pedra d’un nou bipartidisme imperfecte en l’arc dretà de l’hemicicle.
Catalunya ha atorgat una pròrroga a Sánchez i, alhora, posa a les mans de les forces sobiranistes la possible investidura del candidat socialista. Caldran compromisos ferms del PSOE amb ERC i Junts per aconseguir-ho, vista la experiència de la darrera legislatura. Ara, però, s’han acabat els triples i les jugades mestres. Ni tota l’audàcia i el vot útil ha estat capaç de garantir quatre anys més per a Sánchez i Díaz.
Catalunya Plural, 2024 
