Qualsevol anàlisi és incomplert. Aquest ho serà perquè, des del meu punt de vista, els resultats barcelonins romanen coixos si no es valoren junt amb els de l’àrea metropolitana, per ser la unió d’una Catalunya en general contrària a l’independentisme i partidària de les esquerres, guanyadores per golejada a la Ciutat Comtal.
Ara bé, el passat és ben oblidadís a la nostra època, encara més si hi ha una pandèmia enmig. Això comporta pensar en una primera i clara comparativa amb els comicis de novembre de 2019, on ERC guanyà a la capital catalana com si així revalidés el triomf a les municipals d’aquell mateix any.
El PSC, encara ranquejant després de tota la tensió del Procés, quedà a les portes de la victòria, mentre que aquesta vegada ha arrasat. De vuit escons ha pujat a tretze, imposant-se en tots els districtes, excepte a Sarrià- Sant Gervasi on, no obstant, ha recollit una digníssima segona posició, amb un 21% dels sufragis, tan sols superat pel Partit Popular.
Sarrià-Sant Gervasi és un magnífic indret per a calibrar les diferències entre una i altra cita. La zona alta votà en massa contra Colau el 28M, i Trias fou la seva bandera per a foragitar-la de la principal poltrona de la plaça Sant Jaume. El vot de l’Upper, ampliable a certs sectors de Gràcia i l’Eixample, es mobilitza des d’un interès de classe, expressat el 23J en clau nacional espanyola, quelcom que sens dubte ha modificat molt les preferències ciutadanes en aquest sector de la ciutat.
Bona prova d’això seria com Junts té els seus millor percentatges als districtes que la van catapultar a la pírrica victòria de maig, sense vèncer a cap pel diferent frame de juliol.
Aquest matís també sobresurt pel que fa al vendaval socialista. No deixa de ser significatiu com l’Alcalde Collboni no ha obert gaire la boca durant la campanya electoral, com si les seves paraules poguessin ser contraproduents, doncs tot el vermell anava a Pedro Sánchez, molt criticat per la dreta mediàtica per les seves mesures al Principat, ben valorades pels seus habitants, els quals amb tota probabilitat han agraït veure com s’ha rebaixat la tensió quotidiana a partir dels indults i minúcies no tan irrellevants com la taula de diàleg.
D’altra banda, insistim, el frame és fonamental. Durant aquests mesos un anava pel carrer, quelcom que els periodistes i els polítics haurien de practicar molt més, i es percebia a les xerrades com molts votants independentistes durant el darrer llarg cicle preferien depositar la seva confiança en el PSC.
Aquest punt hauria de ser molt considerat per les formacions partidàries de la secessió. ERC ha perdut recolzaments que han anat a parar als socialistes, així com a Junts li convindria reflexionar sobre el miratge de Trias, l’autèntic calador de les passades municipals.
El major % dels antics convergents és a Sarrià-Sant Gervasi, el menor, ínfim, al Nou Barris, on el PSC té gairebé la meitat dels sufragis entre la inèrcia d’electors longeus i la consciència d’anar a les urnes des d’altres dinàmiques.
No és pas casual si fins ara he mencionat més aquests dos partits. Junts pot tenir la clau d’un nou govern Sánchez i és ben recent la humiliació del dissabte de la investidura. Espanya no és ingovernable. Això és com quan no saps cuinar un plat. Pots tirar sens més la tovallola, però si ets una persona amb empeny aconseguiràs superar el repte i trobar solucions. Potser aquestes a l’Estat depenguin de Barcelona, i qui sap si assistirem a una heterodoxa aliança pels vasos comunicants amb Madrid on figurin Collboni, l’hereu de Trias i el de Colau, de qui desconeixem el seu proper rumb.
A les municipals del 28M, Sumar guanyà dos districtes i aquest cop s’ha quedat a zero. No obstant, ha sigut la segona força a la majoria, gairebé una reedició indirecta d’un Front Popular contra les dretes reaccionàries. Els votants dels Comuns a l’Ajuntament tendeixen a dissociar la fantasia amb la realitat, i és bastant probable que interpretin el recompte com una ratificació d’allò realitzat durant aquests vuit anys.
Farien bé a esborrar aquesta idea de la seva ment. Cada elecció correspon a un marc propi. Aquí, entre l’escepticisme posterior de les enquestes i la urgència d’aturar el cop, poden somriure feliços amb molta prudència. El somriure mereix un aplaudiment per haver aparcat a Jaume Asens, qui creia poder arrencar paperetes als independentistes fins a semblar un quintacolumnista, i haver escollit l’Aina Vidal, un valor en alça per com s’ha manegat durant la campanya, sense descartar que la seva energia hagi propiciat conservar pels seus a molts fidels de la classe mitja aspiracional, feliços per tantes coloraines i política del segle XXI, amb més façana que no pas contingut, si bé la candidata ha combatut per a rompre amb aquestes banalitats.
El PP ha pujat com l’escuma, quedant-se a tan sols set mil vots dels de Yolanda Díaz, imposant-se a Sarrià-Sant Gervasi, el districte on es vota des de la classe social en funció del marc electoral. A molts d’altres, el seu lloc al pòdium no hauria d’escandalitzar a ningú donada la bipolarització d’aquest no tan blau estiu, molt menys groc per la davallada independentista a tot Catalunya, no només a Barcelona.
Esquerra, en general, hauria d’anar al divan amb relació a les seves prestacions a la Ciutat Comtal. El cas més diàfan és el del seu candidat. Rufián porta deu anys a la política, aparegué des de la conjuntura processista i les dues darreres eleccions l’haurien de dur a la banqueta, doncs a Santa Coloma res pogué fer davant Núria Parlón i a les Generals, malgrat el seu esforç per parlar català, s’ha demostrat que no arrossega, quelcom potser vinculat a la pèssima continuïtat de Junqueras al comandament.
Això darrer no haurà agradat a certs lectors. Volem una Catalunya de present? Enterrem el passat per a generar una conversa beneficiosa per a tothom, sense egoismes. Això em condueix al pànic de la tarda del 23J, quan la caiguda de la participació barcelonina semblava dramàtica. Ho fou, i molts pensàrem a l’instant en la campanya per a l’abstenció propugnada des dels sectors més radicals de l’independentisme.
Tot el món pot votar com vulgui, és la virtut de la democràcia, on fins i tot et pot abstenir perquè és una opció de qualsevol ciutadà. Servidor creu en el sistema per a crear un bé comú. Si es torpedina correm el risc de destrossar-lo, com anhela VOX, testimonial a Barcelona, amb dos feus al 8% a Sarrià i Nou Barris, quelcom, sense ser idèntic, que em recorda a com, a les Catalanes de 2019, aquests dos districtes foren per a Ciutadans per ser contraris al sobiranisme.
Barcelona ha vist les orelles al llop i ha reaccionat com poques. Els partits guanyarien molt si analitzessin els resultats amb fredor i des d’allò oposat a cada cita. La ciutadania demana menys soroll, conversa civilitzada i acords amb els socialistes a la Moncloa, quelcom requerit fins i tot per molts potencials independentistes. La pluralitat urbana no és confrontació, sinó diversitat a la riquesa, quelcom que no sé si arriba a la comprensió de molts dirigents: aquesta pot ser la nostra calamitat o un gran gir si, finalment, llegeixen la lletra dels números sense ganes de bombardejar-nos amb espirals de malson.
Catalunya Plural, 2024 
