De les eleccions generals celebrades aquest diumenge 23 de juliol a Espanya, els titulars tant de mitjans nacionals com internacionals en subratllen la caiguda de l’extrema dreta espanyola i la decepció d’un PP que no ha aconseguit la victòria que s’esperava. PP i Vox estaven segurs de la majoria absoluta, però tot van ser cares llargues al final de la nit. Què podia fallar, si les enquestes predeien un èxit assegurat en un context de momentum de l’extrema dreta a Europa?
La representació de Vox al Congrés cau de 52 a 33 diputats
Alguna cosa sí que ha fallat. Amb la pèrdua de 19 escons al Parlament –un milió de vots menys–, Vox ha experimentat un retrocés electoral significatiu. El partit de Santiago Abascal havia de ser el principal aliat del Partit Popular de Núñez Feijoo i, tot i que el segon ha guanyat les eleccions amb 136 escons, no suma prous escons amb els seus aliats per arribar als 176 que exigeix la majoria absoluta. Amb Vox (33), UPN (1) i Coalició Canària (1), el bloc de dretes es queda a les portes de governar amb 171 escons.
Per la seva banda, el bloc d’esquerres tampoc no suma majoria absoluta. Si bé és més probable que finalment governi, el cert és que cap partit ho tindrà fàcil a l’hora de negociar. Amb 122 escons, PSOE suma amb els seus aliats Sumar (33), ERC (7), Bildu (6), PNV (5) i BNG (1) un total de 172 escons. Davant d’aquest escenari, l’abstenció de Junts per Catalunya serà clau per a què Pedro Sánchez torni a ser president d’Espanya. Però si Junts no s’asbté, queda oberta la possibilitat d’anar a unes segones eleccions.
Bones notícies per a una Europa que no es pot relaxar
La victòria de l’extrema dreta en països com ara l’Hongria de Victor Orban, la Polònia de Mateusz Morawiecki o la veïna Itàlia de Giorgia Meloni feia semblar inevitable la possibilitat que Espanya s’unís al club. Però la por dels votants que l’extrema dreta arribés a governar ha sigut més forta, i Brussel·les ha pogut respirar alleujada.
Tanmateix, si bé aquests tres països representen el ressorgiment del neofeixisme a Europa, l’auge de la dreta més radical és una tendència que va molt més enllà, amb partits d’extrema dreta penetrant en governs de països com ara Suècia, Finlàndia, Àustria o Alemanya. Mentrestant, Irlanda, Portugal o Espanya es mantenen al marge d’aquesta tendència.
La caiguda de Vox en aquestes eleccions són bones notícies per a la Unió Europea, cada cop més debilitada comicis rere comicis. Però el cas d’Espanya no significa que l’onada de l’extrema dreta s’hagi aturat. En temps de crisis –econòmica, sanitària, migratòria, climàtica– l’estratègia de l’extrema dreta és prometre solucions a problemes complexos que són directament contràries als valors europeus de democràcia, no discriminació, diversitat cultural i lingüística, igualtat de gènere o sostenibilitat. I, sobretot, de governança comuna i integració europea.
Sense anar més lluny, al seu programa electoral, Vox reivindicava la necessitat d’una Europa “de nacions lliures i sobiranes que cooperin lliurement entre elles”. I proposava mesures com ara la recuperació de la sobirania nacional en l’aplicació de sentències, la reforma de l’euroordre, la recuperació de la competència exclusiva de l’Estat en matèria de relacions internacionals, el rebuig del model multicultural, o la suspensió del Pacte Verd Europeu, entre d’altres.
Les eleccions del 23J han estat marcades pel temor a l’ascens de Vox i, malgrat que aquest ascens no s’ha produït, l’extrema dreta encara està en auge a Europa. Més que mai, la paradoxa de veure com més i més democràcies europees es van debilitant davant l’elecció – democràtica – de líders de caire autoritari segueix suposant un perill real i directe per a la salut de la Unió Europea.
Catalunya Plural, 2024 
