Porto massa temps sense veure la pel·lícula italiana I soliti ignoti, aquí traduïda com Rufufú per l’influx de la llegendària Du Rififí chez les homes. El film de Monicelli fou un xic posterior al de l’inigualable Jules Dassin. Ambdues es centraven en un robatori planificat fil per randa, amb èxit dispar. La transalpina, amb un repartiment estel·lar, quedà a la memòria de la Bota per l’exigència de preparar el delicte de manera científica, tal com repetia cada dos per tres el personatge interpretat per Vittorio Gassman.
Al barri de les Vivendes del Congrés Eucarístic tot es desenvolupà segons aquests paràmetres; és per això que lamento, amb alguna excepció, no poder parlar gaire de persones per l’omnipresència de l’estructura concebuda com a colofó de l’esdeveniment oblidat a la Història de Barcelona.
El seu centre fou la plaça del Congrés Eucarístic. El curiós és constatar com fou un dels últims cossos en ser completat. Per a veure’l, partirem de la masia de Can Ros a la cruïlla de Cardenal Tedeschini amb el carrer del Cep, inici cabdal per a comprendre millor com el rovell de l’ou de la barriada és el millor recurs per a observar la seva progressiva civilització, gairebé com si tornéssim a ser nens i juguéssim amb aquelles casetes, amb la seva funció escrita a la base entre escoles, esglésies i ajuntaments.
D’aquest darrer aquí no en tenim, com si el clergat fos el governant de tot. Bona prova seria la presència del Crist de la Puríssima Sang, pel maig de 1956, a la plaça del Congrés Eucarístic, la nostra indiscutible protagonista d’avui. Fou traslladat a l’àgora, copsada als laterals per dues fileres de vivendes culminades amb emblemàtics gratacels bicroms, des de la basílica de Santa María del Pi tan sols per a presidir el solemne pontifical, amb l’ofici a càrrec d’Ildebrando Antoniutti, nunci de sa Santedat a Espanya.
L’home de poder de tot aquest assumpte era el Bisbe Gregorio Modrego. El día del seu sant, 17 de novembre, solia emprar-se per a divulgar noticies amb relació al progrés de les obres del conjunt, no en va la idea del mateix era clara, però fins el 1963 no es donà per acabada la parròquia de Pius X, en realitat el nucli dur del cos del tram imprescindible de Cardenal Tedeschini, flanquejat als seus laterals per dos edificis inusuals per a acollir escoles, tallant-se la seva cinta el novembre de 1959, durant la onomàstica de l’ídol de la diòcesi.
Aquests col·legis ara són Lasalle Congrés i l’Escola Arrels. A la premsa, d’aquelles jornades s’informa de la solemne, tot ho era, obertura de les Teresianes -per a noies- i d’una residència per a joves obrers, vocable xocant a la premsa franquista, doncs sempre privilegiaren productors com a suprem eufemisme.
A la mateixa data de 1960 es parla del debut a la construcció de l’església per a acontentar les necessitats religioses dels més de quinze mil feligresos d’aquest conglomerat, considerat pel cronista com una de les millors ciutats del món, brillant al seu disseny i lenta al seu desenvolupament, malgrat la presència d’infinits treballadors, mans a l’obra per a elevar el procés.
L’absència d’element a principis dels anys seixanta es constata per una curiosa informació, repetida durant el 1961. Els barris sense mercats d’abastaments veien compensat el fet, resolt a Felip II a partir de 1966, amb la irrupció a les seves vides perifèriques d’un camió supermercat amb els productes indispensables per a la ciutadania. El vehicle s’aturava a la plaça del Congrés Eucarístic, sens dubte escollida com a punt neuràlgic de l’entorn, quelcom repetit durant tota aquella estació, on la fi de l’Autarquia encara no era visible per les evidents faltes urbanístiques en moltes zones de la capital catalana.
Hem oblidat l’Ajuntament? No, ja hem dit com el clergat copsava la totalitat; a més a mes, el Congrés s’integrava i s’integra a Sant Andreu per la proverbial i deficient divisió administrativa en Districtes. El seu nou barri era fill de Déu, i a ell havia de supeditar-se a la propaganda, més amnèsica quan comença el declivi del Franquisme pel seu boom econòmic.
Aquest factor enterrà a nivell mediàtic tot allò relacionat amb la plaça del Congrés Eucarístic per la sobtada acceleració de la Història. De cop i volta, tota la difusió tendenciosa d’elogis no colava ni amb cola, i les notes locals adquiriren un altre color molt més pràctic, sense gaire al·lusions a tantes divines proeses, mentre la barriada veia, finalment, tot el seu trencaclosques sense buits.
Segur? El 12 de juliol de 1969, poc abans de l’arribada de l’home a la Lluna i la designació oficial de Juan Carlos I com a successor de Franco, es publicà a La Vanguardia una llista sobre les àrees verdes de Barcelona. Les del Districte IX eren el penjar-se una medalla pel bagatge del Congrés Eucarístic, destacant-se els més de tres-mil metres quadrats de sol, aire i vegetació a l’enclavament estrella d’aquests paràgrafs, ben acompanyat per la plaça del Cardenal Cicognani i els interiors de les vivendes, dotats de patis magnífics per a l’empoderament veïnal, com veiérem fa dues setmanes.
La qüestió del transport fou un dels altres debats més comentats durant la formació del Congrés com a entitat. El juliol de 1959, la cronologia mai és casual durant la dictadura, l’Alcalde Porcioles i Modrego encapçalaren la desfilada de les autoritats, encantades de pujar a la nova línia 5, amb parada a Felip II, potser per això, dins d’aquest unir allò que és distint, l’estació es denomina del Congrés i Els Indians.
Amb el subterrani cobert arribà el torn dels autobusos. El 1971 s’estrenà el 71, de l’avinguda Bogatell fins a Virrei Amat, amb parada a la plaça del Congrés Eucarístic, alctualment l’alfa i omega del 191 envers Can Baró, un dels busos més pràctics de tot el parc barceloní.
Seria aquest número el causant de les queixes d’un usuari de 1980 avançat al seu temps? Antonio Bonet Planas protestava a les sempre sensacionals cartes al director, perquè aquest autobús tenia dues terminals a l’àgora, quelcom nefast, causa de confusió entre els passatgers i una despesa brutal d’energia, perfecta per a contaminar acústica i ambientalment, a més d’inútil per com dificultava el trànsit.
Modrego, procurador de Les Corts Franquistes, morí d’un infart fulminant el 16 de gener de 1972, al Col·legi Jesús-Maria de Sant Gervasi. L’any següent, el seu nom apareixeria en una de les millors novel·les sobre la postguerra, Si te dicen que caí, on Juan Marsé l’embolicà a la seva invenció de Carmen Broto. La creu i la carn s’aliaven a la tinta, censurada fins 1976 al nostre país, quan ningú recordava l’extint arquebisbe, creador del Congrés, sí, però amb un expedient humà de compromís amb el Feixisme que faria ben aconsellable explicar molt bé els seus clarobscurs, doncs al costat de la plaça capital en té una al seu nom, homenatge a la seva devoció amb els veïns, qui sap si la seva particular expiació per a recolzar amb força als criminals que guanyaren la Guerra Civil.
Catalunya Plural, 2024 
