El Fort Laramie és un lloc simbòlic per als aficionats al western. Situat a l’estat de Wyoming, prop del riu homònim pel qual va acabar coneixent-se a l’emplaçament, va ser comprat per l’exèrcit el 1849 i es va convertir en un lloc de pas obligat en ser pràcticament l’únic rastre de civilització a la ruta que travessava el territori, especialment per als pioners que viatjaven cap a la conquesta i colonització de l’oest, literalment.
Quina millor elecció que nomenar Col·lecció Laramie a la iniciativa de publicar i recuperar títols destacats del còmic de gènere western, amb els autors més prestigiosos i amb alguns títols que són realment difícils de trobar amb el pas dels anys. Els tres primers números de la col·lecció els ha publicat Nuevo Nueve Editores (els dos primers el 2022 i el tercer el 2023), i són els següents: Welcome to Springville 1 (1977), amb guió de Giancarlo Berardi (1949-) i dibuix de Renzo Calegari (1933-2017); Welcome to Springville 2. Sombras y polvo (1979), amb guió de Giancarlo Berardi (1949-) i dibuix d’Ivo Milazzo (1947-); i Capitán Jack. Una aventura de Tex (2016), amb guió de Tito Faraci (1965-) i dibuix d’Enrique Breccia (1945-). Tots tres títols, obres mestres per als aficionats.
El quart volum de la col·lecció l’ha publicat al 2023 Frank & Jesse Editores, que inicia la seva activitat editorial amb un nom molt apropiat per a la temàtica que cal reivindicar, i amb el compromís de publicar les dues parts que formen el total de la recopilació. En concret, ens referim a Loco Sexton. Muerte de un sheriff 1 (1976), amb guió d’Héctor Germán Oesterheld (1919-1977) i dibuix d’Arturo del Castillo (Arturo Pérez del Castillo, 1925-1992). Aquest primer volum consta de 15 històries curtes de les 43 del personatge, totes entre 10 i 18 pàgines, i inclou una amb guió de Guillermo Saccomanno (1948-) i una altra amb guió de Mario Pedrazzi (1938-) i dibuix d’Enrique Breccia.
El personatge el va dissenyar i desenvolupar Oesterheld, encara que només signaria vint guions abans de la seva mort. El guionista va escollir com a amfitrió un periodista que a la primera pàgina de la primera història es presentava donant-se el plaer de burlar-se del seu cap, que no era ni més ni menys que el propietari del diari Tribune, el principal diari de Nova York, que li estava cridant davant de tothom: “Vostè, Sexton, és un fracàs! ¡Un real fracàs!”. El periodista, anomenat “Loco” [boig], amb els seus únics vint-i-dos dòlars i setanta-cinc centaus compra un bitllet de tren el més lluny possible, fins a la fictícia ciutat de Tres Cráneos, a Arizona. Allà fundaria el diari Tribuna de Tres Cráneos i es convertiria en el cronista d’una època… i d’amfitrió al còmic, presentant el relat i tancant-lo, i, de vegades, participant a la trama o intervenint perquè aquesta continuï.
El dibuix (de pràcticament totes les històries) correspon a l’argentí Arturo del Castillo, un prestigiós artista que va destacar especialment al western. A Loco Sexton arriba amb una gran experiència, i el resultat és espectacular, amb una composició de la pàgina brillant i amb detalls sublims, en particular amb tot allò que fa referència al gènere, des de la roba o decoració fins als paisatges. El realisme de les vinyetes accentua la intenció del guionista de retratar una època i un lloc de forma extremadament crua, amb els comportaments més mesquins i miserables, en perfils de lladre i assassí, però també del mateix xèrif o la mestra del poble, dels indis i sí, també del periodista que actua de cronista, que no té cap objecció a manipular el que faci falta per obtenir la història o en canviar-la perquè sigui més truculenta per als seus lectors.
La sensació és que ningú juga net en un entorn tremendament hostil, en què qui espera una segona oportunitat probablement acabi mort. Fins i tot els autors es ratifiquen en aquest discurs negatiu quan confirmen que, en aquest lloc, les bones accions només generen desgràcies, com apuntala el mateix Loco Sexton davant d’una tomba sense nom: “Cregui’s o no, el va fer perdre la rectitud… sí … en aquest estrany i absurd món en què vivim fins a la rectitud pot ser una arma capaç de matar”. Un dels personatges recurrents és Joe Barrow, que és descrit de la següent manera: “…vint-i-set anys, matador. No gasta diners en gitanes perquè totes li auguren el mateix: la soga. Sí, Joe Barrow, veritable esperit del mal. Un paio igual a tants per fora, però únic per dins. Un dimoni d’astúcia i de maldat. Joe Barrow, el més despietat, l’assassí més gran d’assassins, el pitjor lladre de lladres que va anar alguna vegada per l’Oest”.
Algunes de les sentències del cronista que funcionen com a titular no deixa cap dubte de la intenció última: “Matar o morir… no hi ha lloc per a la pietat al desert. Entre els animals del desert la pietat es castiga amb la mort, és clar, aquesta és una història d’homes, encara que t’aclareixo: no per això deixa de ser una història de feres del desert“. Aquest to amoral contrasta amb treballs previs del guionista i dibuixant, per exemple, a Randall, the Killer (1957), o quan Oesterheld havia treballat amb el mític Hugo Pratt (1927-1995) a Sargento Kirk, des del 1953 al 1961 (amb diversos dibuixants i guionistes a la saga).
Curiosament, les primeres històries publicades el 1976 estan signades per Enrico Veronese, que és el pseudònim que va decidir utilitzar Oesterheld per no semblar un autor omnipresent contínuament a les revistes de còmics argentines del moment, un cop escrits alguns dels títols més importants de la història universal del còmic. Entre altres, és l’autor d’El Eternauta (1957-1959), Mort Cinder (1962) amb el gran Alberto Breccia (1919-1993), que havia dibuixat una segona versió modificada de la mítica El Eternauta, i El Eternauta II (1976), amb el mestre Francisco Solano López (1928-2011), que ja havia realitzat prèviament la primera part.
El eternauta és una història serialitzada, publicada originalment entre 1957 i 1959, amb art de Solano López, en què Oesterheld és un personatge de la història que rep un visitant que relata una sèrie d’esdeveniments en allò que sembla un altre univers, que comencen quan una mena de pluja d’àcid provoca la mort i destrucció de la ciutat. La situació de caos provocada genera diferents situacions entre els supervivents, totes vinculades amb la necessitat de supervivència i la d’aconseguir els escassos recursos disponibles, fins a descobrir el que realment està succeint: estan patint una invasió. Sense explicar més detalls de la història, cal recordar que es va tornar a publicar l’any 1975, i l’èxit va ser tan gran que l’editorial va demanar als autors una segona part.
En aquella època, el primer lustre de la dècada dels setanta, Oesterheld pertanyia als Montoneros, una organització guerrillera peronista sorgida durant la dictadura argentina proclamada pocs anys abans, que havia prohibit la totalitat dels partits polítics. El guionista va introduir elements crítics en molts dels seus guions i una nova dictadura militar, que va perdurar del 1976 al 1983, es va proposar acabar amb els “montoneros”, i Oesterheld era una imatge popular i coneguda, que acabava de publicar la segona part d’El Eternauta, que anava més enllà d’un relat sociològic de ciència-ficció davant d’una crisi determinada. La segona part transcorre en un Buenos Aires postapocalíptic, mostrant a l’Eternauta com un cabdill que guiava un poble oprimit per alçar-se contra un govern autoritari i derrotar-lo a qualsevol preu. Un guió que reflectia el seu compromís polític davant la situació del país del moment, emprant la ciència ficció sociològica com a instrument crític contra el poder regnant.
El 27 d’abril del 1977, Héctor Germán Oesterheld va ser segrestat per un grup militar, i es creu que va ser afusellat l’any 1978, després de moltes penúries i tortures, encara que el seu cos mai va aparèixer. No només van anar per ell, també van anar per la família abans. Van capturar i assassinar les seves quatre filles, de 20, 22, 24 i 25 anys, dues embarassades i, avui dia, es desconeix si una va arribar a tenir el nadó, malgrat l’esforç titànic de Las Mares de Plaça de Maig per conèixer la història concreta de la mare i el part (l’altra se sap que va morir crivellada). Només van lliurar a la seva mare el cos de la més jove, la resta continuen desaparegudes. Van assassinar i van fer desaparèixer també els seus tres gendres i, afortunadament, els militars van lliurar un dels seus nets d’un any a l’àvia, després de matar els pares.
El documental La mujer del eternauta (2011), dirigit per Adán Aliaga, descriu l’esquinçadora experiència viscuda per Elsa Sánchez d’Oesterheld (1925-2015), que havia sobreviscut a la barbàrie i que, malgrat la tràgica situació, mostrava fermesa en la lluita durant dècades per saber el destí del seu net desaparegut… si és que va arribar a néixer. El documental H. G. O. (1999), amb direcció de Víctor Baylo i Daniel Stefanello, constituïa un homenatge sincer dels seus companys i un tribut a la seva vida i a la seva obra, sens dubte, un dels grans autors de la història.
Que els textos de Loco Sexton traspuïn injustícia i maldat potser corresponguin a un estat d’ànim del guionista, just abans que la dictadura argentina l’assassinés, a ell i a les seves quatre filles.
Catalunya Plural, 2024 
