Qualsevol opinió que puguis llegir, sentir o que el teu cunyat t’expliqui sobre Israel és esbiaixada. Hi ha matisos a aquesta societat que, per molt que llegeixis i molts anys que hi portis vivint aquí, mai podràs arribar a entendre. Al mateix temps, però, es dona aquesta paradoxa en la que explicar un conflicte polític es fa estranyament senzill, perquè com tu bé saps, entendre el que vol l’extrema dreta és igual de simple a Jerusalem que al Ripollès.
Però comencem des del principi. Netanyahu és un senyor de dretes que, com no podria ser d’una altra manera, col·lecciona denúncies per corrupció. Encara i així, a les últimes eleccions va obtenir el suport suficient com per poder formar govern ajudat per la dreta més religiosa i fanàtica. Va ser una unió ideal: el primer ministre Benjamin Netanyahu (conegut popularment com a Bibi) afavoriria lleis pels ortodoxos i pels assentaments a Cisjordània, i a canvi, els seus amics d’extrema dreta mirarien cap a una altra banda cada cop que es mencionés res que el pogués dur a la presó.
Entre ambdós van idear un full de ruta per donar forma al seu pla, i així va néixer la famosa reforma judicial. Aquesta reforma es composa de diverses lleis que, en conjunt, minven els mecanismes de control del poder judicial sobre l’executiu. Segons la reforma, els jutges poden ser escollits a dit pel govern, i aquests podran ser substituïts a voluntat d’en Bibi. Els jutges tampoc podran decidir si el Primer Ministre està en condicions de governar (això màgicament ha coincidit amb el fet de que recentment li van haver de posar un marcapassos a Netanyahu). En resum: es carreguen la separació de poders i deixen que en Bibi pugui sortir-se “de rositas” amb les seves denúncies i aprovar els pressupostos que els religiosos vulguin per campar lliurement pels territoris ocupats.
Per suposat, aquest pla, a una gran majoria de israelians, els va semblar una bogeria. Va ser al gener de 2023 que tots ells van sortir a correcuita als carrers per denunciar que aquesta anada d’olla era clarament antidemocràtica. Des de llavors, han estat 30 setmanes de manifestacions multitudinàries, en les que cada dissabte milers de persones han protestat per tal que Israel no seguís el camí del populisme de dretes al que ja han sucumbit Hongria o Polònia.
I aquí estem, set mesos després, una setmana després que s’hagi aprovat la primera de les lleis que conforma la reforma. Amb una societat totalment dividida (encara més, i semblava impossible!) entre aquells que lluiten per conservar la democràcia israeliana apropiant-se de la bandera del país al crit de “nosaltres som Israel, volem pau i democràcia”, i aquells que consideren que anar en contra del que la majoria va votar a les eleccions és una actitud pròpia d’anarquistes i que la divisió entre jueus només debilita el país i posa en risc la seva existència.
Els israelians a favor que es dugui a terme la reforma —els més religiosos i preocupats per la divisió de la població— són un sector que engloba des dels ortodoxos fins a gent menys religiosa i més tradicional. Històricament aquest sector s’ha sentit poc representat, i ara temen que el seu vot pugui ser silenciat per un conjunt de la població que ells consideren rebel i desconsiderada amb les costums jueves.
D’altra banda, els “Smolanim” -en hebreu i de forma bastant pejorativa “els d’esquerres”- segueixen protestant davant de l’increment de la violència policial de les últimes setmanes. Violència que arriba del poder i de l’altre 50% de la població, que sovint fa pinya amb la policia i que obertament ensenya cartells on es pot llegir “teocràcia”.
No estan sols. Compten amb les empreses del sector de High Tech basat a Israel, ja que preveuen grans pèrdues si la reforma surt endavant, així com una part del sector dels reservistes, que es neguen a tornar a presentar-se als seus serveis de reserva a l’exèrcit si s’aproven noves lleis.
“M’han demanat d’escriure un article sobre el que passa a Israel” –li he escrit avui a un amic d’aquí per Whatsapp– “què creus que és important que expliqui”. Ha trigat 30 segons a contestar-me: “Aquesta història no s’acaba amb l’aprovació d’aquesta primera llei, això és una guerra que va per llarg i que juga a desgastar ambdós bàndols”.
Catalunya Plural, 2024 
