EL POLONÈS
J.M.Coetzee
Traducció de Dolors Udina
Edicions 62, 2023
J.M.Coetzee (Ciutat del Cap, 1940), premi Nobel de Literatura del 2003, és d’aquells autors que (amb Nobel o sense) són garantia de seriositat. A El polonès, una novel·la curta però contundent, ens parla bàsicament d’un vell enamorat i d’una dona de mitja edat que rep aquest amor que la destarota tota. I la pregunta és la mateixa de sempre: A partir de quina edat, quan un s’enamora, és possible que el titllin de pallasso? La dona, una burgesa catalana, distanciada, però alhora curiosa, per pur neguit davant del fet, en parla així. L’enamorat, un pianista de fama mundial, té setanta anys (l’autor no ens informa si setanta anys “llargs” o “curts”) i s’enamora d’aquesta barcelonina gestora d’una entitat artística que organitza concerts. No planteja gaires dubtes: Se n’enamora des del principi, no se n’amaga gens i intenta fer-se seva la dona. A partir d’aquí, la novel·la segueix, com en un documental, els estats mentals i sentimentals d’ella. És casada, té els seus embolics extramatrimonials, igual que els té el marit, i el matrimoni és un estat “administratiu” més de la seva vida. Tot canvia quan el vell pianista polonès comença a empaitar-la, a fer-li proposicions que fins i tot semblen guilladures. Vet aquí el poder de l’amor, malgrat tot la fa trontollar. I no es pot explicar gaire més sense desvelar la trama. És la història d’un determini, el del pianista, i el d’una dona, que, gràcies a la sapiència de Coetzee, veiem com evoluciona davant d’aquesta situació inesperada, que s’allarga en el temps. La burgesa sorpresa davant una rauxa d’amor fora de lloc, primer perquè, d’entrada, no li interessa a nivell professional (no s’embolica amb els artistes que lloga); segona, perquè el subjecte amorós (per més virtuós que sigui) és un vell amb qui no té res a veure, físicament poc atractiu, i amb qui fins i tot s’entén amb dificultat (ell només parla una mica d’anglès).
Com a curiositat, direm que és una novel·la “catalana”. Està ambientada bàsicament a Barcelona, Girona i Mallorca, però com si res. Val a dir que Coetzee, en aquest sentit, no s’hi mira gaire, el mateix relat podria passar a Porto, Milà o Atenes. O a Albacete. Cal suposar que la força de la marca Barcelona arriba fins aquí, fins al punt de sentir interès per posar la ciutat de teló de fons i poca cosa més. Però no passa res, Woody Allen va fer pràcticament el mateix. Cal concentrar-se en la novel·la, curta, emocionant, sorprenent i fins i tot agosarada.
És ridícul, un vell pianista polonès de setanta anys enamorat? Hi pensen, s’hi identifiquen o no, i finalment, decideixen si reaccionarien com ho fa la protagonista. Una novel·la com un fibló, que et fa sortir durant un quant temps de la zona de comfort. Interessant i seriosa, com totes les novel·les de Coetzee.
Catalunya Plural, 2024 
