En el marc del Festival Internacional de l’Habitatge Social, celebrat a Barcelona, CCOO de Catalunya va presentar l’estudi “L’habitatge tenia un preu. Història, lectures i números a fer per garantir el dret a l’habitatge a Barcelona”. Un complet i innovador estudi elaborat pel seu Centre d’Estudis i Recerca Sindicals (CERES), integrat dins de la Fundació Cipriano García, que analitza els preus de lloguer i de compra d’habitatge per districtes i barris de la ciutat i els posa en relació amb els salaris que cobren els barcelonins i barcelonines, amb dades detallades per barris, segments d’edat de la població i sectors d’ocupació de la gent treballadora.
El dret a gaudir d’un habitatge digne no pot restar condicionat a una determinada composició de la llar: el salari d’un treballador o treballadora hauria de ser suficient per accedir a l’habitatge i, alhora, garantir-li poder sufragar la resta de despeses necessàries per viure i realitzar-se com a persona. Això no obstant, no és així, durant les darreres dècades, l’evolució dels salaris i del preu de l’habitatge ha conduït a l’augment de les persones i famílies treballadores que viuen al llindar de la pobresa. S’ha normalitzat socialment el fet que un salari no és suficient per accedir a l’habitatge, normalitzar un problema no és sinònim que deixi de ser-ho o que no existeixi. També s’han normalitzat els desnonaments, silenciats perquè ja no són notícia, i continuem amb una mitjana de gairebé 40.000 desnonaments anuals, produits precisament per l’altíssim cost dels habitatges.
Ni tan sols el criteri financer habitual, conforme no és recomanable destinar més del 30 % dels ingressos familiars al pagament de l’habitatge davant de l’elevat risc d’insolvència o empobriment, no es pot complir de manera majoritària a Barcelona: el preu del lloguer representa avui més del 50 % del salari net en 6 dels 10 districtes de Barcelona. A Ciutat Vella aquest percentatge puja fins al 63 %.
En el cas de l’habitatge de compra —segons càlculs elaborats a partir de dades oficials i públiques de l’Ajuntament de Barcelona, de l’Institut Nacional d’Estadística (INE), de l’Agència Tributària (AEAT) i de l’Institut Català del Sòl (Incasòl)—, si prenem com a referència una despesa del 30% del salari en habitatge, un treballador o treballadora amb el salari mitjà de Barcelona necessitaria 40 anys per pagar un habitatge a la ciutat.
El percentatge de salari necessari per satisfer el preu del lloguer a Barcelona tendeix a créixer en districtes amb una renda inferior a la mitjana i, per contra, a disminuir als districtes de renda alta. Aquesta paradoxa —contraintuïtiva, si tenim present que els preus del lloguer són molt més elevats als barris rics que als de classe treballadora— s’explica per què els barcelonins de la part alta de la ciutat i de zones de l’Eixample o de barris rics, com la Vila Olímpica o Diagonal Mar, es beneficien, al seu torn, de rendes no salarials provinents en bona part, precisament, del lloguer que cobren a l’alça —i cada cop a més persones o famílies treballadores— un segment de multipropietaris de pisos a la ciutat, tipologia de població que també va en augment.
L’any 2022 el preu mitjà de l’habitatge de lloguer a la ciutat de Barcelona es va situar per primera vegada per sobre dels 1.000 €, concretament a 1.027 €, superant la barrera de les quatre xifres en sis dels deu districtes de la ciutat. Des de l’any 2013, primer any amb dades desglossades per barris, fins a l’actualitat, el preu mitjà del lloguer s’ha incrementat en un 50,7% al conjunt de la ciutat. L’habitatge de compravenda, per la seva part, va arribar l’any 2022 a un preu mitjà de 385.000 €, fet que suposa un augment del preu del 54,6% entre els anys 2013 i 2022.
A Barcelona, el preu de l’habitatge de venda al districte més car, Sarrià-Sant Gervasi, és un 352% superior al del districte amb el preu més baix, Nou Barris. En canvi, la diferència en el preu de l’habitatge de lloguer entre ambdós districtes es redueix notablement, essent els lloguers a Sarrià-Sant Gervasi un 90% superiors als de Nou Barris. L’augment generalitzat dels preus de l’habitatge a la ciutat de Barcelona ha anat acompanyat d’un escurçament de les diferències de preus entre els barris més econòmics i més cars de cada districte i, per tant, d’una homogeneïtzació a l’alça dels preus de l’habitatge a l’interior dels districtes, a la vegada que, en aquest camp, s’ha eixamplat la distància entre els districtes més pobres i els més rics de la ciutat.
Les dades posen de manifest com el salari mitjà de les persones joves a Barcelona és del tot insuficient per assumir un projecte d’emancipació residencial en solitari. El salari brut mitjà dels joves menors de 30 anys residents Barcelona l’any 2020 va ser de 18.424 €, un 43% inferior al salari mitjà de la ciutat. A més, un 52,6% dels joves de la ciutat son com a molt mileuristes. De manera general, un jove hauria de dedicar un 89% del seu SNE al pagament de l’habitatge de lloguer. La tenalla que conformen els baixos salaris i els elevats preus del lloguer requereix llars formades per un mínim de 3 joves al conjunt de Barcelona.
En el cas d’optar per un habitatge de compravenda, opció cada vegada més minoritària entre els joves degut a la seva inestabilitat, la precarietat dels seus salaris i les diverses barreres per a accedir al crèdit hipotecari; els joves no tenen millors perspectives. Un jove hauria de dedicar la totalitat del seu SNE durant 23,5 anys a pagar un habitatge a la ciutat de Barcelona. Dedicant el 30% del salari, un jove que percep el salari mitjà trigaria 78,3 anys a pagar un habitatge al conjunt de Barcelona. En cap dels districtes resulta suficient una vida laboral sencera per a pagar el preu d’un habitatge: a Nou Barris, serien necessaris 40 anys; a Sant Andreu i Ciutat Vella, 67 anys; a l’Eixample 88,7 i a Sarrià-Sant Gervasi, 124 anys.
Val a dir, a més, que aquestes xifres no tenen en compte els interessos bancaris que haurien d’aplicar-se al crèdit hipotecari.
El Salari Mínim Interprofessional a Espanya ha experimentat durant els darrers anys un augment sense precedents (en especial el 2019, quan va augmentar un 22,3%), assolint finalment l’any 2023 el compromís de situar el salari mínim en el 60% del salari mitjà que estableix la Carta Social Europea.
Malauradament, però, a la ciutat de Barcelona, l’augment de l’SMI se l’ha menjat gairebé sencer l’encariment de l’habitatge. El preu de l’habitatge de lloguer a Barcelona l’any 2022 és superior al salari net d’un treballador que percep l’SMI a 6 dels 10 districtes de la ciutat. En el conjunt de la ciutat, el preu mitjà de l’habitatge de lloguer és un 9,64% superior al SMI mensual. En cas de voler comprar un habitatge, un treballador que percep l’SMI hauria de dedicar el seu salari net íntegre durant gairebé 30 anys per a comprar un pis a la ciutat de Barcelona. Això vol dir que hauria de treballar gairebé tota la seva vida laboral sense ingressar un sol euro.
La Constitució espanyola, el Dret a l’habitatge i el Dret a la propietat privada
L’estudi de CCOO, utilitza una molt bona metèfora per resumir la situació. El problema de l’habitatge és com l’església del pantà de Sau. Tothom sap que està allà, però mentre hi ha aigua ningú hi pensa. Quan venen anys de sequera i el campanar, primer, i després l’església sencera queda nua i a la vista de tothom, és portada a tots els diaris. Ara fa quinze anys, amb l’esclat de la bombolla immobiliària i la posterior crisi econòmica, el problema de l’habitatge va quedar nu com aquella església i vam ser testimonis de la seva cara més amarga. No es pot oblidar, dia sí i dia també, el degoteig insuportable de famílies desnonades.
Si alguna cosa tenen la natura i el capitalisme és que són cíclics: va tornar la pluja, va tornar l’aigua al pantà, l’església es va cobrir de nou i la vida va tornar a la normalitat. Però el problema seguia allà: la taxa d’emancipació dels i les joves és avui dia la meitat de la que teníem l’any 2007. Però ja se sap, mai plou al gust de tothom. Ara hi torna a haver sequera, i el pantà de Sau és de nou portada. Es pregunta Carme Trilla, directora de l’Observatori Metropolità de l’Habitatge de Barcelona, el perquè de la persistència del problema de l’habitatge a Espanya. Si la Constitució espanyola (CE) recull, a l’article 47, el dret a gaudir d’un habitatge digne i atribueix als poders públics l’obligació de fer efectiu aquest dret, per què el dret a l’habitatge no ha estat mai objecte de la deguda protecció?
Hi ha qui assenyala que l’explicació es troba en la ubicació del dret a l’habitatge en l’articulat de la Constitució. En efecte, el dret a l’habitatge no es troba recollit al Capítol II. Drets i Llibertats, com sí que hi són, per exemple, el dret a la sindicació (art. 28), el dret a la negociació col·lectiva (art. 37) o el dret a la propietat privada (art. 33), sinó que es troba al Capítol III.
Dels principis rectors de la política social i econòmica. La ubicació del dret a l’habitatge en el capítol tercer de la CE implica la seva no consideració com a dret fonamental i, a efectes pràctics, impossibilita la reclamació directa del dret a les institucions públiques per part dels ciutadans perquè, com assenyala l’article 53.3 CE, els drets enumerats en aquest capítol “només podran ser al·legats davant jurisdicció ordinària d’acord amb allò que disposin les lleis que els desenvolupen”. El dret a l’habitatge, per tant, requereix un desenvolupament legislatiu que aterri el dret, el faci aprehensible i executable per a les Administracions i reclamable per part dels ciutadans.
Recentment ha estat aprovada la primera Llei d’habitatge de la democràcia, posant en evidència que la inadequada protecció del dret a l’habitatge a Espanya no és fruit, doncs, de la seva ubicació a la CE, sinó que és atribuïble a la deixadesa institucional. Una deixadesa institucional que ha acabat configurant de facto un dret a l’habitatge concebut socialment com un dret negatiu, com ara la llibertat d’expressió o el dret de sindicació. A força de no assumir l’estat el seu deure constitucional, ha arrelat la idea que el paper de l’Estat en la protecció del dret a l’habitatge és únicament reactiu: només en el supòsit que un tercer violenti el teu dret a posseir un habitatge, l’Estat actuarà per garantir el dret.
D’acord amb aquesta interpretació, el dret a l’habitatge constitueix únicament una extensió del dret a la propietat privada. Ara bé, quin sentit tindria garantir constitucionalment el dret a la propietat privada d’un bé concret quan el dret a la propietat privada, en tot el seu abast, ja es troba garantit de manera prèvia amb l’article 33 CE? Defensar el dret a l’habitatge com a dret negatiu i, per tant, com a extensió del dret a la propietat privada, és una perspectiva a priori atractiva des d’una visió neoliberal, en reduir al mínim la intervenció de l’Estat en un mercat fonamental a Espanya.
Assumir que la propietat d’un bé -l’habitatge- és objecte d’una doble protecció constitucional condueix, irremeiablement, a la consideració de dos nivells de protecció constitucional de la propietat privada. La propietat privada, els seus límits i la seva relació amb el dret a l’habitatge és precisament una part central del debat sobre qüestions habitacionals al que assistim intensament durant els darrers temps i en campanya electoral, però no és nou. Aquest tipus de posicions semblen oblidar que, d’acord amb el mateix article 33.2 CE, “la funció social d’aquests drets (propietat i herència) delimitarà el seu contingut, d’acord amb les lleis”. És a dir, el dret a la propietat privada no és un dret absolut, estricte, sinó que es troba subjecte a limitacions. Es poden posar nombrosos exemples de delimitació del dret de propietat. Ser propietari d’un cotxe no et dona dret a circular a 200 km/h: existeixen límits de velocitat per protegir la seguretat i la integritat física pròpia i de tercers. En definitiva, la propietat d’un bé no habilita el propietari a fer-ne un ús que comporti un perjudici per al bé comú, d’acord amb les lleis.
En el cas que ens ocupa, el de la propietat de l’habitatge, es poden identificar usos de la propietat privada que xoquen directament amb un dret constitucional com és el dret a l’habitatge. Parlem de l’augment continuat dels preus del lloguer per sobre del poder adquisitiu dels llogaters o, en un context d’escassetat habitacional, de la conversió del parc d’habitatge de lloguer residencial en lloguer turístic o del manteniment de pisos desocupats amb finalitat especulativa. Ara bé, sense una llei en l’àmbit estatal que desenvolupi el dret a l’habitatge i que estableixi les delimitacions oportunes als usos de la propietat de l’habitatge, d’acord amb la funció social de la propietat, el dret a l’habitatge és paper mullat.
Catalunya Plural, 2024 
