Per a Ramón Lobo el periodisme era “publicar notícies, tocar les pilotes als poders públics i privats, donar context del que succeeix, explicar el món que ens envolta, ser útils i merèixer que paguin pel que publiquem”. Així ho va dir el 2012 al llibre Volem saber: Com i per què la crisi del periodisme ens afecta a tots. I així ho ha defensat tota la vida.
Amb una vocació per la professió des dels 14 va ser corresponsal de guerra durant 20 anys als Balcans, Txetxènia, Àfrica, Iraq i Afganistan. Lobo ha mort víctima d’un càncer de pulmó que li van diagnosticar fa un any. “Tinc un problema mèdic que es diu càncer, una paraula que molta gent té por de pronunciar, però jo la pronunciaré perquè així em sento acompanyat. No tinc por de dir-la” anunciava el passat octubre al programa A vivir que son dos días de la Cadena Ser.
Ramón Lobo és la personificació d’un periodisme basat en la veracitat, la vocació pels fets i la sensibilitat. “Era un obsessiu amb el periodisme que s’allunya dels fets, del debat i se’n va cap a les emocions, les crítiques i el dogmatisme”, assegura el periodista Bru Rovira. Lobo representava un periodisme que era, però que cada cop ho és menys. “Vivim asseguts en una gegant roda virtual. L’excés d’informació no jerarquitzada, no comprobada, es una altra forma de manipulació. Un món accelerat que mata la lectura, el pensament crític. L’objectiu no és ser el primer en tuitar una banalitat, en publicar una mentida”, reflexionava a Volem saber: Com i per què la crisi del periodisme ens afecta a tots (2012). La frontera entre opinió i informació s’ha difuminat. La digitalització ha sotmès als lectors a un sobreconsum, la immediatesa amenaça la qualitat de la professió i el servei públic es perd. Segons Rovira, “ell diria que el periodisme ha de ser obert, abandonar el dogmatisme i la batalla ideològica i recuperar l’ètica”. Lobo tampoc pretenia canviar el món. “Jo aspiro a informar a la societat, que és qui l’ha de canviar”.
Una carrera d’independència i dignitat
Tot i que va néixer a Maracaibo (Veneçuela) el 1955, va créixer a una Madrid del règim i de Transició on va decidir ser periodista per a “fastidiar” al seu pare que era militar i franquista. Va començar la seva carrera professional a l’Heraldo de Aragón. El 1986 va entrar al diari Expansión i va passar per Cinco Días, la Gaceta de Negocios i va ser cap d’internacional de l’extint El Sol. Un dels corresponsals de guerra que ha marcat la segona meitat del segle, va cobrir durant dues dècades conflictes per al diari El País. Acomiadat el 2012 en un ERO, amb altres 129 companys va continuar la trajectòria professional com a freelance a mitjans com elDiario.es, Jot Down, InfoLibre o El Periódico. “He perdut diners, però he guanyat prestigi. És curiós: la manera com vaig sortir d’El País em va donar un segell d’independència. Mai no me n’hauria anat del diari ni renunciat al sou. Però no vaig moure ni un dit perquè em traguessin de la llista. No vaig intentar parlar amb ningú. Hi va haver tres raons. Si jo sortia, en ficaven un altre; era només una còpia, jo era al cap d’algú que podria fer més llistes, i en tercer lloc, no sabia si era bo o dolent. Vaig deixar que tot fluís”.
També va publicar llibres com L’heroi inexistent (Aguilar, 1999), Illa Àfrica (Seix Barral, 2001), Quaderns de Kabul (RBA, 2010), L’autoestopista de Grozni i altres històries de futbol (Llibres del KO, 2012), El dia que va morir Kapuściński ( Cercle de Guix, 2019) i Les ciutats evanescents (Península, 2020) i n’estava preparant un últim abans de morir on reflexionava sobre la mort de la seva mare i la propia. La seva carrera professional ha estat reconeguda amb els premis Cirilo Rodríguez (2002), Intercultura a la Convivència a Melilla (2005), José Manuel Porquet (2010) i el Premi del Club Internacional de la Premsa (2013).
Amb vocació i compromís social, es va adaptar a la digitalització del periodisme i va aconseguir milers de seguidors a Twitter on es va convertir en un agitador polític i cultural, un crític, disposat a canviar el país en el qual vivia. Des de l’esquerra, però sense compromisos partidistes. Com explicava a Tots nàufrags, “soc un supervivent malmès d’un doble sisme submarí, el familiar i el col·lectiu, que va assolar Espanya entre el 18 de juliol del 1936 i el 20 de novembre del 1975 i del qual encara no ens hem recuperat”.
Catalunya Plural, 2024 
