La plaça del Congrés Eucarístic és el centre indubtable de l’homònim barri. Si el passat dijous veiérem com anà formant-se, aquesta vegada comprovarem tots els seus components no tan intangibles, clau per a comprendre la seva importància espacial, ètica i simbòlica.
Abans de començar, no està pas de més fixar-nos en els laterals d’aquest tercer cos del conjunt, la seva zona residencial més emblemàtica des d’una verticalitat no tan atrevida com a d’altres llocs propers construïts a posteriori, com el gratacels substitut de la masia de Can Sitjar, a la plaça de Virrei Amat.
Als informes de 1953 es parla de dotze pisos d’alçada per a aquestes quatre-centes setanta vivendes protegides, acompanyades de vint dependències industrials i quatre locals aptes per a tallers d’artesania.
Un dels majors mèrits de la parella flanquejadora consisteix a la seva estructura, doncs no tenen pati interior a la seva part de darrera envers, respectivament, el carrer del Cep i el de l’Espiga, unint-se així amb la resta de fraccions de la totalitat amb tota naturalitat fins i tot avui en dia, prova indubtable dels encerts de l’equip capitanejat per Josep Soteras Mauri, qui també projectà la parròquia de Pius X, inaugurada el 1961 i siamesa de la de Santa Tecla, a l’avinguda de Madrid de la capital catalana.
Els blocs poden proporcionar-nos pistes de les intencions estètiques de l’espai per com emmarquen el temple, generant-se així una perspectiva molt efectista que bé podria recordar a molts, en grau menor, una tendència més pròpia dels anys vint feixistes, quan a tota Europa, no tan sols a Roma i Berlín, s’imposaren aquests passejos de vistes d’impacte per a fixar l’horitzó del passejant i propiciar grans celebracions de les aleshores anomenades com massa.
A Barcelona, el lloc per excel·lència des d’aquesta tessitura seria l’avinguda Maria Cristina, amb les torres venecianes com a germanes grans d’aquestes cantonades de la plaça del Congrés Eucarístic; la seva església seria una sort de Palau Nacional de la perifèria. La diferència radica en l’època. Per Maria Cristina desfilaren els nois de Macià durant la tardor de 1933, advertint-nos Josep Pla de les semblances d’aquella marxa amb altres gens democràtiques. Als cinquanta, la demolició del barri de la Corribia, adjacent a la Catedral, s’efectuà per netejar l’espai amb la finalitat de congregar a molts fidels a l’àgora, el mateix que, com és de suposar, es pretenia amb la del Congrés, afavorida durant els anys cinquanta com a punt de trobada religiós sense haver acabat encara la seva església.
Aquesta es desmarca dels immobles confrontants a través d’uns volums molt marcats, l’ús de formigó i el seu campanar aïllat, compassat amb l’entorn des de la seva buida verticalitat.
El caminant sense molta cultura arquitectònica o urbanística pot tenir dues reaccions. La més normal és expressar rebuig per l’heterodòxia i una certa lletjor precursora del Brutalisme, però si ha viatjat una mica pot captar la sintonia amb la modernitat d’antuvi i la influència d’altres experiències prèvies.
En aquest sentit, acut a la meva ment el barri romà de l’EUR. El primer cop que el vaig visitar em revoltà la fredor de marbre i gris, mentre la repetició em féu valorar-lo més, sobretot quan vaig assumir com les ciutats són estrats acumulats pel pas del temps.
El mateix pot dir-se de Pius X. Quan es tallà la seva cinta degué suscitar molta esquira, fins a la seva evaporació per la màxima del present segons la qual tota novetat acaba per tornar-se indiferent als nostres ulls.
Si ens enfoquem a l’espai, haurem de traçar vàries divisions, de màxims a mínims. Els primers em fan escriure com ens trobem davant d’una vasta extensió de terreny amb dues places, la del Congrés Eucarístic i la del Bisbe Modrego, separades per una avinguda. L’àgora en record del gran esdeveniment oblidat té al seu centre una maternitat estatuària, obra del salmantí Jacinto Bustos, deixeble de Josep Clarà.
La peça es mantingué a terra, una picada d’ull a la seva gens divina Humanitat, fins a l’any 1998, quan li afegiren un pedestal. Aquesta maternitat podria ser un terme mig entre places. La de Modrego és bastant insubstancial, excepte pel seu ús veïnal, doncs aprofità bé els bancs i és un indiscutible espai de comunicació.
Darrera la mateixa tenim una altra quintaesència espacial d’aquest tercer cos, al que hi podem accedir des del carrer Manigua dels Indians, frontera de distintes barriades. Un arc fa de porta i panoràmica cap a l’església mentre, de manera més aviat subtil, altera l’ordre de l’entramat.
Fins a Manigua preval l’horitzontalitat. Un cop creuem l’arc, mare de fills amb tan sols lleugeres discrepàncies de disseny a la Vila Olímpica, el primer carrer a esquerra i dreta és Alexandre Galí/Federico Mayo, a priori irrellevant, quan és, sense cap mena de dubte, una pedra angular ben sibil·lina per com introdueix els canvis, reforçant-los per la seva direccionalitat cap als Indians i les cotxeres dels tramvies.
Vistes les raons espacials, potser convindria concloure amb les ètiques i les simbòliques. Tota aquesta unitat havia de ser, i és, el paradigma de la trilogia Sol, Aire i Vegetació, lema conceptual de les Vivendes del Congrés Eucarístic. L’astre rei brilla des de la immensitat, si es vol perniciosa a no ser pels arbres, aliats amb el cel, minat per la contaminació acústica i vial causada per Felip II, la gran avinguda del barri.
Complerts els preceptes estètics, allò simbòlic neda més enllà del nomenclàtor. Els noms de les places i la seva disposició fonen l’esdeveniment de 1952 amb el seu artífex clerical. La línia de Felip II afegeix la requerida nota d’espanyolitat, amb l’arc ubicant-se en un barri excepcional en relació als seus veïns, allunyats del mateix per la verticalitat a les altures i la morfologia.
El triumvirat de motius de la plaça del Congrés Eucarístic havia de profunditzar a la seva anomalia amb elegància, invisible i vistosa, sòlida i silent, doncs comprovo, abans de posar el punt i final a les Barcelones d’avui, com fins ara ningú s’havia preocupat en ponderar aquests aspectes, potser perquè una operació als marges sempre és molt més eficaç al tercer món del primer món des d’un domini basat en la prepotència de la caritat, entusiasta en regalar mentre adoctrinava en sordina.
Catalunya Plural, 2024 
