Quan Akira Kurosawa dirigeix Els Set Samurais l’any 1954, no només produeix una obra mestra del cinema, sinó també una lectura crítica personal del feixisme, una anàlisi del fons incoherent de tota posició social feixista i elitista, capaç de travessar el temps i aparèixer davant nostre amb tota la força de l’actual.
Prèviament, Kurosawa havia aconseguit reconeixement nacional i internacional amb altres films com Rashomon (1950), amb el qual va obtenir un Lleó d’Or i un Oscar. No obstant això, Els Set Samurais (Shichinin no samurai), un dels films més influents de la història i també Lleó d’Or, el va consagrar com a referent universal.
Per a qui no la recordi, la trama és la següent: els habitants d’un petit poble de muntanya, desesperats pel setge d’uns bandits, decideixen contractar un grup de samuráis perquè els protegeixin. Pobres com són, únicament poden oferir-los com a pagament tres bols diaris d’arròs blanc. Aconsegueixen trobar set ‘ronins’ (samurais sense ‘amo’) que accepten protegir-los i, des d’aquest moment, la pel·lícula discorre escenificant la lluita entre el poble i els seus enemics: preparació de la defensa, entrenament de milícies, repartiment de queviures, i unes escenes d’acció hiperrealista que aconsegueixen el zenit en una batalla que paralitza a l’espectador.
Al mateix temps, la pel·lícula mostra un conflicte molt més rellevant per a la supervivència del poble que l’amenaça exterior dels bandits: l’escissió samurai/pagès a l’interior del llogaret. L’arribada dels samurais genera una crisi al poble i els seus habitants, ja que aquests són valorats però temuts per les seves habilitats guerreres. Al mateix temps, els samurais han de defensar uns pagesos amb qui no comparteixen valors ni forma de vida. Es tracta d’una situació paradoxal que Kurosawa converteix en el fil conductor del film. Situa la relació íntima entre samurais i pagesos en el centre de la seva reflexió ètica sobre el fonament social.
No és casual que Kurosawa triï un relat sobre samurais per a posar-nos davant d’aquesta crisi-escissió, present en altres èpoques i llocs (govern/ciutadà, mànager/subordinat, oficial/soldat, professor/alumne, etc.). És la crisi de tot sistema que especialitza en jerarquies el treball i enfronta dues necessitats: la cohesió i la diversificació. Al Japó ha anat de bracet del culte al samurai.
L’imperialisme i el colonialisme de l’Imperi del Japó (1868-1945) es va fundar en l’ideològic, en gran mesura en una revaluació de la figura del samurai. Aquest guerrer originari del Japó feudal ja havia sofert mutacions i modificacions amb finalitats ideològiques prèviament, però durant aquesta etapa adquireix característiques específiques. La lògica del samurai és la del sacrifici pel deure, i el seppuku (el suïcidi per una falta d’honor o carència) la seva màxima expressió, com relata un altre magnífic film, Seppuku (1962), de Masaki Kobayashi. El samurai -i per tant, tot aquell que encarna el seu esperit- ha d’estar disposat a sacrificar-se i a donar la seva vida metafòrica i literalment pel deure ordenat i la regla. Aquesta figura ideològica va contribuir a fundar un Japó capitalista i militarista on les demandes socials quedaven desplaçades per la submissió a l’establishment. La novel·la Kanikosen. El pesquer (1929), de Takiji Kobayashi, també adaptat al manga y al cinema, ho mostra exemplarment.
No obstant això, la figura del samurai no representa simplement al soldat que obeeix ordres. Darrere hi ha una ètica de la responsabilitat al treball, de l’especialització i del valor. El samurai es distingeix dels altres (del poble) pel seu valor i les seves habilitats guerreres, que el converteixen en un subjecte valorat, amb valor. El samurai “sap”, i sap mantenir-se en el seu saber, sense cedir a la por, la mandra, la confusió o la traïció, totes les passions terrenals del pagès. Fa una tasca específica (la lluita), que se li pot confiar fins a les últimes conseqüències. Es tracta doncs d’una ètica de la responsabilitat que va fundar part important de les relacions socials del Japó imperial.
L’escissió-relació entre el samurai i el pagès estructura Els Set Samurais. Però si en un primer moment l’escissió es dona entre el valor samurai i el no-valor pagès, amb el transcórrer de la pel·lícula apareixen valors propis de la passió pagesa, d’aquesta mutabilitat i incertesa que implica viure amb la terra i els elements. La pel·lícula és una dialèctica entre les dues posicions, un joc d’interiorització de la posició de l’altre: els pagesos adquireixen habilitats del samurai -ordre, coherència, rigor, el valor de la lluita i la transformació “per les seves pròpies mans”- i en els samurais neix la passió i la sensibilitat pròpies de les misèries i les alegries del poble. El personatge clau en aquesta dialèctica és Kikuchiyo (el “fals samurai”), un ‘ronin’ amb passat pagès que encarna la crisi que esmentem i molt més: el desig de la pagesia d’escapar de la seva condició social precària i “elevar-se” a la figura del samurai, de l’especialista que és valorat pel seu treball i l’adhesió a la seva pròpia ètica. Kikuchiyo mostra que en cada pagès viu un samurai en potència, però també el contrari: que en el cor dels samurais, ocult, radica l’ànima del poble; que és la passió terrenal per millorar la condició social la que alimenta l’esperit perfeccionista del samurai; que només en la mesura en què un samurai amaga un pagès en el seu interior, encarna el millor d’ell mateix (a la manera de com l’autòmat d’escacs marxista de Walter Benjamin ocultava el nan geperut de la teologia).
Arribat a aquest punt, comencem a albirar en què consisteix la posició ètica antifeixista de Kurosawa. El feixisme ha estat definit pels propis com l’ètica del guerrer i l’exaltació de la unitat del poble. Els feixismes van enaltir la guerra (el “viva la mort” de José Millan-Astray), el sacrifici i l’ordre per a defensar la puresa del poble, atacat per bandits de diverses races i ideologies. No obstant això, el feixisme traeix la posició que diu sostenir.
Quan al final del film els bandits són derrotats, els samurais supervivents abandonen el poble. Realitzada la transformació social que allibera i fa autosuficients els pagesos (l’escena de la sembra), la figura del samurai ja no té sentit. No poden quedar-se, perquè han contribuït a crear un poble on tots són una mica samurais i, per tant, cap ho és. Si portem la lògica de sacrifici del samurai al límit -una acció orientada a la seva mort-, aquesta comporta la “mort” de la classe social a la qual pertany. La fi del samurai com a classe és la seva fi. Heus aquí el sentit de les frases que pronuncia Kanbei, el ‘ronin’ líder: “Hem tornat a perdre. Els pagesos són els que han guanyat.” L’essència de l’ètica del guerrer consisteix a assumir, no ja la mort en combat, sinó la seva desaparició com a elit per a donar pas al pagès que porta dins. És aquí on radica tota la càrrega tràgica del film: no en els morts en combat, als quals es rendeix tribut, sinó en la desesperada mirada de Katsushiro (el samurai jove) quan abandona el llogaret al qual no pot pertànyer com a samurai.
Aquesta reflexió arriba l’any 1954 a un Japó que té obertes les ferides materials i espirituals de l’imperialisme i de la guerra, en ple procés de reconstrucció sota la tutela dels EUA. El missatge de Kurosawa és clar: les elits governants, els empresaris, tot aquell que ostenti una posició de poder i responsabilitat ha de fer-ho amb la vista posada en l’única fi legítima, el guany del pagès. Si el Japó ha de tornar a existir com un tot cohesionat, si la col·laboració entre classes ha de succeir, és només per aquest guany. Apel·lant als valors més propis del Japó, Kurosawa ens deixa a les portes d’una societat sense classes, a la qual s’arriba per la coherència interna d’uns dirigents que aconsegueixen el seu valor en realitzar l’acte suprem de sacrifici i abolició de la seva classe social i obrint l’avenir a un món de subjectes tots ells valuosos.
Kurosawa presenta així la seva pròpia crítica al feixisme i a l’imperialisme, assenyalant per omissió la seva traïció inherent: Com hauria acabat una pel·lícula que expressés el feixisme, o qualsevol altra dictadura de les elits? Els samurais supervivents s’haurien quedat al poble per organitzar i protegir la seva defensa contra els segurs atacs futurs (doncs sempre hi ha conspiradors que ens amenacen), i així s’haurien convertit en allò que pretenien conjurar: els enemics dels pagesos. Per a copar diferencialment el poder, haurien legalitzat un règim extractiu basat en el terror i la violència. Així és el feixisme que diu defensar la unitat del poble, però es conserva ell mateix com una escissió amb privilegis, mentre intenta perpetuar-se “ad aeternum”, fracassant i destruint pel camí tot ordre social i tota possibilitat de vida. Hem pogut veure-ho a Europa i, de manera molt propera, en el nostre mal oblidat franquisme amb una guerra i una repressió salvatges (a Espanya, com deia Machado, la sang la posa el poble). Malgrat que la retòrica del règim franquista va ser un poble, una Espanya, el nostre feixisme castís va blindar amb sang la diferència de classes, fins a tal punt que la transició democràtica amb prou feines va poder tocar i transformar el teixit econòmic i equiparar-lo a la socialdemocràcia europea.
La lògica real del feixisme és la de la corrupció, i per això la dreta a Espanya és tan corrupta, per franquista. Perquè la corrupció s’estableix en la diferència entre el que dius fer i el que fas. La democràcia té aquest límit que Maquiavel va detectar tan meravellosament: la mentida. Les elits l’objectiu de les quals és perpetuar-se com a tal han de fer-ho a esquenes de l’ordre social visible i democràtic. Aquesta és la veritat “autèntica” dels feixismes. No l’imperi de la llei i l’ordre, sinó la mentida legitimada.
Recentment hem vist com en els governs on el franquisme revitalitzat ha arribat al poder s’han pujat sous (escandalitzant a votants propis i aliens), han multiplicat consellers, han eliminat mecanismes de control (el cas d’Extremadura), han menyspreat la cultura, han rebutjat les anàlisis rigoroses sobre el canvi climàtic i han anul·lat drets bàsics, entre d’altres etcèteres terribles per a qualsevol estat de les coses excepte per al desastre. És qüestió de temps que pretenguin eternitzar-se en aquesta posició.
Catalunya Plural, 2024 
