Tailàndia, aquest paradís exòtic per a aquells aventurers occidentals que, amb una motxilla i ganes de conèixer-se a si mateixos, busquen una experiència allunyada del turisme convencional. L’ànima de la “hippie trail” de la dècada dels setanta va popularitzar el país del sud-est asiàtic com a meca backpacker, ara bé, com va passar amb l’esperit de la Eivissa més hippie, allò contracultural es reabsorbeix al mercat. A Tailàndia ho saben bé. A més d’una indústria turística modelada cap a aquest perfil de client ―hostals, oci i mobilitat a mida a les zones capdavanteres pels viatgers occidentals―, un model concebut de la mateixa manera però en paral·lel està establert a les entranyes de l’estat. Excessos, luxe, hotels d’ ensomni. Malbaratament, turisme sexual, neocolonziació.
La Full Moon Party n’és un símptoma. Igual que al seu moment les festes de Pachá Ibiza van anar mercantilitzant el moviment hippie fins a convertir-lo en un “mem” de gent rica amb flors al cap i vestits de blanc, la Full Moon Party, ubicada a l’illa de Ko Phangan, és un tumult de gent blanca que viu la seva fantasia “exòtica” entre quantitats ingents de pintura fluor, foc, alcohol i drogues. Si bé costa trobar dades precises sobre les coses que hi passen, unes quantes cerques a Google per blocs de viatgers donen a entendre que és un lloc propici als accidents i les desgràcies.
Un tumult de gent blanca que viu la seva fantasia “exòtica”
Actualment, el cas de Daniel Sancho, que ha confessat haver assassinat i esquarterat Edwin Arrieta, ha posat en palestra pública les dinàmiques al país asiàtic, els excessos i les festes ―va acudir a la Full Moon després del crim― i els mecanismes de privilegi. L’home de 29 anys representa tot el que cal desitjar en una societat normativa: maco, canònic, amb la cabellera rossa i un estil de vida envejable. Heterosexual, presumptament. Si alguna cosa té Tailàndia, és aquesta permissivitat amb “l’elit” occidental instal·lada. És una cosa semblant al mundial de Qatar: país on el col·lectiu LGTBIQ+ és un tema tabú, obertament discriminat i fins i tot amb lleis criminalitzadores, que, per rentar la cara davant la comunitat internacional, mostrava la seva benvinguda a tots aquells estrangers que formessin part del col·lectiu ―però sense mostres d’afecte públic―. A nivell legislatiu, Tailàndia té unes polítiques LGTBIQ+ molt més permissives, però a nivells fàctics hi ha un tabú i un ampli estigma. Potser això expliqui el tractament mediàtic que s’està fent sobre el cas Sancho des del propi país ―a mitges tintes, sense aclarir del tot la relació que tenien tots dos homes―, i la pròpia ànsia que mostra la policia per tancar el cas ―a més de per intentar mantenir de cara a la galeria la imatge idíl·lica del país, que no s’espanti el turisme―.
L’home de 29 anys representa tot el que cal desitjar en una societat normativa
També pot explicar el relat que el mateix Sancho està construint sobre el crim. “Sóc culpable, però jo era l’ostatge d’Edwin. Em tenia com a ostatge. Era una gàbia de vidre, però era una gàbia”. Afegia a més que el cirurgià colombià de 44 anys estava “obsessionat” amb ell i el va obligar a “fer coses que no faria”, a més d’haver-lo fet allunyar-se de la seva xicota. Ara l’acusat, xef d’un restaurant on Arrieta havia posat capital, ha admès haver mantingut relacions sexuals amb la víctima i ha explicat que volia tallar la relació ja que ell és “heterosexual”.
El discurs de Sancho es construeix com una al·legoria al mític “gay panic” nord-americà, sota el qual els delictes d’odi contra la població LGTBIQ+ han estat atenuats per una teoria pseudocientífica del 1920 “desenvolupada” pel psiquiatre Edward J. Kempf. Un crim contra una persona LGBTIQ+ es veu eximit de responsabilitat plena ja que s’al·lega que l’agressor ha reaccionat violentament a causa del profund pànic i rebuig que li genera la identitat de la víctima. Aquesta teoria, rebutjada pel món científic i que ha servit per legitimar la LGBTIQfòbia estructural, posa al focus la pròpia existència de la víctima com a desencadenant del delicte. L’homofòbia interioritzada del mateix acusat es veu sustentada per uns mecanismes institucionals i socials que retroalimenten el relat: revistes del cor traient portades de Sancho sense samarreta com si fos model, referint-se a ell com “el jove” i la seva “vida truncada”. Imatges tendres de la seva infància amb el seu pare actor. Els seus hobbies, les xarxes socials com a material audiovisual de suport. Programes d’infoentreteniment on es debaten les condicions de les presons tailandeses ―deficients, i que abans de Sancho, no eren especialment rellevants a les televisions―, on es parla de si podran extradir-lo, on es blanqueja al personatge. El “gay panic” guanya. Es perpetua la imatge del “gai assetjador” ―la víctima, qui no es pot defensar, i es converteix en el seu propi botxí per la seva identitat― i de l’agressor com a víctima: un home ben posicionat que, “sense ser ell res d’això”, es va veure sotmès a l’assetjament d’un homosexual i no va veure més sortides. Donat les seves altes probabilitats de ser enjudiciat a Tailàndia, on hi ha la pena capital i perpètua, Sancho està seguint l’estratègia del soroll i juga les cartes de la seva imatge d’home de bé amb el relat del pànic homosexual.
El discurs de Sancho es construeix com una al·legoria al mític “gay panic”
L’espectacularització del cas no té límits, i és que, igual que l’enrenou pel vídeo de Raquel Sánchez Silva dient al programa d’Ana Rosa que ha rebut tots els condols per la mort del seu marit a través del seu Sony Xperia Z ―i mostrant-ho a la pantalla―, Daniel Sancho va connectar en directe amb un programa matinal de Telecinco per dir que estava sopant a Anantara, el millor hotel de l’illa. Va connectar amb el seu telèfon ―no sabem si un Xperia Z―, que la policia li va deixar una estona. Després surt a la llum que una periodista del mateix mitjà va tenir una conversa per WhatsApp amb ell, on demanava moure “cel i terra” per a l’extradició a Espanya, que no “caigués en l’oblit”, que se’n seguís “parlant”. Sancho ho sap: el “gay panic” és el seu aliat. Les males praxis mediàtiques són les seves aliades.
Un malson al paradís oriental de les fantasies occidentals. Un crim macabre, pertorbat i pertorbador, perpetrat pel nou “nen mimat” que ofereix una cara bonica i un relat humanitzador, alhora que la foscor i la depravació d’un true crime. Carnassa per omplir hores i hores de programes estivals, que alhora generen una bola més gran de perversió: on s’està vivint el guió d’un capítol de White Lotus, hi ha una família plorant la pèrdua sòrdida del seu ésser estimat.
Un malson al paradís oriental de les fantasies occidentals
Catalunya Plural, 2024 
