Com és comprensible, viatjar amb continuïtat comporta conèixer millor el lloc on habites i pensar millor a les seves facetes, plenes de matisos. Vaig llegir, just abans de transcórrer una setmana al nord d’Itàlia, un assaig de John Foot sobre la ciutat de Milà, fixant-me a la seva visió dels No Llocs, neologisme encunyat pel malaguanyat Marc Augé, mort a finals de juliol.
Segons l’antropòleg francès, un No Lloc és un espai bescanviable on l’ésser humà roman anònim. Entre els seus més notoris exemples figuren centres comercials, mitjans de transport, àrees i sales de descans, supermercats o hotels.
La definició d’Augé és encertada. A la meva imaginació, els grans No Llocs són els aeroports i els centres comercials. Les seves extensions també solen ser anònimes i el seu disseny estètic/arquitectònic no sol canviar en excés el comportament de les persones, les quals, no obstant, si generen un llenguatge d’acord amb l’indret.
A les instal·lacions aeroportuàries no es produeix cap mutació a l’estat d’ànim per les preocupacions dels usuaris. Si tot va com la seda, el tràmit és passar el control, esperar la cua i pujar a l’avió. En cas d’endarreriment, si no poden néixer força instants surrealistes, tanmateix inserits als codis d’aquesta equació.
Un supermercat no té perquè ser un No Lloc, sobretot si parlem dels de barri, amb salutacions i somriures, menys freqüents a grans superfícies comercials. Mentre escric, acut al meu cap el Centre Comercial Diagonal Mar, res sorprenent per dos motius.
El primer surt d’una anècdota llunyana, quan el vaig veure des d’un taxi, preguntant-me què nassos era aquella mola blanca, tan impersonal. El segon és perquè, des del meu punt de vista, hi ha No Llocs a l’obert i el terreny del Fòrum de Les Cultures de 2004 és paradigmàtic, més si es contraposa amb d’altres experiències europees, com el BAM milanès.
L’exterior és un extra a tot aquest discurs. Els joves es situen en grups a prop de les seus de les marques o dels complexos multiusos per a la compra homologada. La seva amistat no succeeix a l’interior, romanen fora, amb tota seguretat perquè aquests enclavaments són els successors de les esglésies d’antuvi a la centralitat de les sevez zones.
Milà no vol anar-se’n del text, doncs hi és part integrant. La piazza del Duomo i la Galleria són el seu particular parc temàtic, a més de, no pas per casualitat, símbols universals de la capital llombard. Els seus residents tampoc eviten els seus mites; tot i així, aquests es troben copsats per un turisme salvatge, en general bastant inculte, que enllaça la seva visita al duet, completat un xic més enllà amb la Scala, més amb la Setmana de la Moda i no tant amb la seva Història Cultural.
Això és perceptible per com ocupen les vistes a la magna catedral i l’estructura de la Galleria com una passarel·la per a desfilar, perfeccionar els seus posats i fins i tot dur vestits concebuts per a l’ocasió, tot pel suprem Déu del M’Agrada de les xarxes socials i la identificació del viatge frívol amb fer-se fotos, totes idèntiques, només distintes per la composició genètica dels retratats.
A Roma, la Fontana di Trevi és la meca d’aquest panorama. A moltes de les meves fotos de l’indret es verifica com ningú mira l’obra, més aviat els seus telèfons i l’espectacle, una altra idea clau, del voltant. Els nens solen rompre la norma perquè admiren l’Art, extasiats per la inexplicable novetat, sense gairebé relat a través dels seus guies adults.
Al Duomo, abans alfa i omega per a la quotidianitat de la urbs del nord, vaig caçar al vol moltes conversacions de turistes del Con Sud, embriagats per l’esforç de Gaudí, doncs confonien la Sagrada Família amb la meravella davant dels seus ulls.
La Basílica de Gaudí és el sacrosant No Lloc de Barcelona. Allò mencionat d’aquests espais a Itàlia val per a la Ciutat Comtal. El tros no peatonal de la façana principal, obra de l’arquitecte de la Pedrera, es teixí per a major glòria dels visitants de BCN, excepte durant la Pandèmia, quan els habitants de Barcelona la feren seva per a alegria dels més petits.
Aquests metres són una mina per a fer fotografies dels guiris fent-se selfis. Com no miren, tampoc s’assabenten d’allò que veuen, obcecats a la seva pròpia imatge i el jo hi vaig ser de l’efímer.
La plaça amb el petit llac encara sobreviu com a feu d’interacció social pels senyors de la Petanca, amos després de l’expulsió dels aficionats al cruising homosexual a altes hores de la matinada.
A l’àgora amb vistes a la façana de Subirachs no existeix aquesta vida barcelonina. Un percentatge considerable dels seus bancs acullen als estrangers, molts d’ells cansats de l’autocar, llegendari transport d’aquests alentorns, encara més amenaçats en el seu ser de la ciutat per la hipotètica construcció de l’escalinata del temple, que comportaria expulsar a milers de veïns, sí, avisats, però d’això aviat en farà cinquanta anys. D’altra banda, en aquesta segona plaça hi ha un urinari, quelcom miraculós a Barcelona, on l’alcalde prefereix augmentar les multes per pixar al carrer enlloc de facilitar la urgència amb receptacles adients.
Al meu entendre, un espai urbà és transcendent si millora l’existència dels ciutadans. La Sagrada Família podria haver sigut una espècie de connexió entre el centre i els marges del vell Sant Martí de Provençals. La morfologia de la seva rodalia confirma la seva condició de molèstia i raresa. Avall, els carrers es nodreixen de passatges per a forjar una identitat intransferible sense gairebé vincle amb la màquina de fer diners. A dalt, l’avinguda Gaudí és perspectiva sense res pràctic del tot per com junta dos Modernismes de primera categoria.
La Sagrada té a un no res varis camins antics. Aquests asseguraven, com la carretera d’Horta o el camí d’Enamorats, el transit de la Barcelona antiga als pobles del Pla. Ara, si bé la Diagonal pot solucionar el merder, la seva posició és d’obstacle i tan sols simbolitza a la capital catalana des del parc temàtic, doncs al curs de la ciutat és un doble veto per la negativa dels ciutadans al seu suposat encanteri, del que han sigut expulsats, i també per no exercir cap funció des de l’entramat urbà, perjudicant-lo.
El segon No Lloc Comtal seria la Rambla. Alguns sumarien més ingredients al plat. El passeig de Gràcia és, malgrat tot, una avinguda emprada per guiris i barcelonins, com la rambla de Catalunya. L’homònima plaça s’aproximaria més a la personalitat ramblera perquè ningú s’hi queda, excepte els forasters amb els coloms.
Ara la Rambla es troba en un suposat procés de renovació, promès per l’anterior Consistori. Hi ha moltes artèries europees on no hi viu gairebé ningú. La peatonalització del Corso de Roma li ha conferit un altre tarannà, molt més dinàmic segons el meu punt de vista.
El problema a la Rambla és com ha sigut derrotada en la seva utilitat, fins a assassinar els seus trets biogràfics. El tombant es donà després del Fòrum de les Cultures; des d’aleshores, els barcelonins no la passegen com era tradició, com a màxim la creuen per a apropar-se a Urquinaona o al Raval, sectors on l’aire lliure si correspon a tots perquè els seus pulmons econòmics no només aposten per una de les dues companyies en lluita, turistes i ciutadans.
D’aquesta manera, potser quedi clar com els parcs temàtics a l’aire lliure de les ciutats del segle XXI són No Llocs excloents pels residents, qui així assumeixen i després acaten la recomanació no escrita de cercar la seva Milà o Barcelona a d’altres barriades perquè les fites de cartolina no són d’eixe món.
Aquests espais impliquen una odiosa concentració humana, causant d’aquesta sensació de sobredosis turístiques. Als viatges també descobreixes mentides sobre el grau de turistes inscrits. Per desgràcia, l’època, entre gastar els estalvis familiars després d ela Pandèmia i una forma de viatjar focalitzada en dues essències, no és de gran qualitat entre aquest gremi, d’altra banda sens dubte nombrós, sense ser-ho tant com ens han venut.
És fàcil notar més girs de cent-vuitanta graus si ens allunyem d’aquests rovells d’ou. A pocs metres tornarem a la realitat. De la Sagrada Família al passatge de Gaiolà o al de Canadell disten pocs metres, on tot té una textura diametralment oposada. El milanès que puja per Brera, menys massificada malgrat la Pinacoteca, o el romà que es submergeix des de Trevi fins a Barberini respirarà com l’enrenou dismineuxi perquè tots aquests No Llocs confinen als seus visitants, quedant-se el camp circumdant obert, corroborant-se la seva separació.
Poden modificar-se per a millorar la vida de la ciutadania? Tenen possibilitat d’esmena? A la pròxima entrega arribarà la resposta.
Catalunya Plural, 2024 
