L’altre dia parlava amb ma mare sobre com determinats carrers aconsegueixen obsessionar-me. Un d’ells, ho hauran notat, és l’actual Alexandre Galí, sobretot per la seva forma definitòria de frontera entre barriades, clau per a comprendre l’entramat vertical de la zona coneguda com les Vivendes del Congrés Eucarístic.
La base d’una obcecació solen derivar en successius interrogants a mesura que s’amplia el coneixement mitjançant el passeig i l’anàlisi. A Alexandre Galí, les vivendes no són pas de luxe i moltes d’elles es configuraren amb la noble intenció d’animar el comerç de proximitat, quelcom reeixit amb cansaladeries, camiseries i una notable abundància de tallers mecànics, als que s’afegiren forns i altre tipus de negocis pràctics per a la ciutadania.
No s’aconseguí, tampoc crec que la pretenguessin, una autosuficiència, si bé l’ímpetu final del Franquisme, fruit de les ganes de créixer dels pobladors per a millor cultural i socialment, feu del carrer un lloc capaç de resumir l’energia de la seva època, qui sap si més tard minvada pels missatges democràtics i amb una pàtina negativa pel canvi de paradigma, amb els marges més desplaçats en determinades accions polítiques, millorant-se el seu aspecte i perpetuant-se la impossibilitat de l’ascensor social.
Alexandre Galí, malgrat la seva importància, no deixa de ser un ens en sí mateix. Per a vertebrar-lo en relació al seu conjunt esdevingué una via amb gran activitat associativa, conjugada amb la inevitable participació del Bisbe Modrego, qui el 20 de setembre de 1963 inaugurà al número 48 l’Escola de Formació Professional Intensiva de la Jove Nostra Senyora de la Mercè.
El centre, amb molta publicitat a la premsa fins a mitjans dels anys setanta, degué entrar de ple a les tendències clericals pròpies del Concili Vaticà II, fins a constituir un precedent dels aires laics dels anys seixanta, que la dona de mica en mica superà el seu rol supeditat durant mil·lennis a l’home.
Modrego volia imprimir a l’escola la petjada catòlica, imaginem a l’antiga, el contrari de la seva realització, amb tallers per a aconseguir el títol de dependenta de comerç, recepcionista d’hotel o delineant, ampliant-se els curs amb els anys des d’opcions especialitzades en instrucció al personal, planificació i cronometratge, legislació laboral, ortografia, redacció, dietètica, puericultura i matemàtiques.
Durant els setanta, l’entitat, afavorida pel Fondo Nacional de Protección al Trabajo, degué tornar-se mixta, o almenys això pot deduir-se pel lèxic dels seus anuncis. Era un pas envers la normalitat pròpia d’un país democràtic, modificant-se certes dinàmiques a partir d’aquell instant.
Abans, també el 1963, nasqué al mateix Federico Mayo la penya congressista Landajo, enquadrada a la tradició esportiva del barri. Organitzà conferències, com una el novembre d’aquell mateix sobre la grandesa i la servitud a l’esport, i aconseguí atenció dels mitjans monotemàtics sobre aquest nou opi del poble, commemorant-se els seus aniversaris amb fotografies dels seus esdeveniments, la majoria d’ells torneigs contra l’equip de les Vivendes del Congrés, amb moltes ganes d’aparèixer en aquestes pàgines.
L’altra agrupació esportiva era el club d’escacs del número 24, amb solvència a l’hora de ser partícip en competicions, fins a deixar el local per a celebrar eliminatòries, o proposar conferències, com la del mestre romanès Gheorgiu el febrer de 1974, any on la polèmica al carrer sorgí per la seva relació amb altres espais propers, com el passeig de Maragall.
Una mescla entre lluita veïnal i lògica contemporània imposà a l’Ajuntament l’extensió de la línia 4 del metro barceloní, la groga pels usuaris. Així, una mica de cop i volta, el 74 assistí al tall de la cinta de moltes estacions. Una d’elles havia de ser, i així fou, la de Maragall, causant de problemes d’aparcament a Federico Mayo, segons un veí per afavorir als autobusos de les cotxeres, doncs no tenia no cap ni peus vetar als veïns deixar el seu cotxe com qui diu a la porta de casa perquè no existien obres a la nostra protagonista.
La mort del dictador rellança altres associacions, com la mateixa del Congrés, ubicada al número 20 de Federico Mayo, pletòrica entre debats polítics, com un de juny de 1976 sobre la imminent llei de Reforma Política, i obres de teatre, no en va durant l’octubre de 1981 els espectadors del barri pogueren assistir a una representació de Medea en la seva versió catalana de Carles Riba.
Com comentava, la Democràcia activà el mode pausa de tota aquesta riquesa. A la meva infantesa i adolescència vaig tenir cert contacte amb el barri del Congrés. Anava des de l’Institut i tot em semblava més aviat gris, apagat, com si fos un lloc a l’atesa de llum. Aquesta ha arribat de mica en mica, potser pel mateix ecosistema dels llocs, doncs davant la desídia municipal per la perifèria, una cosa es abellir i l’altra reflexionar sobre els habitants més enllà de l’estètica, l’autogestió sol ser hegemònica.
L’any 2008 aquest fondre’s amb l’època tornà a irrompre als diaris, aquesta vegada a la crònica de successos. La matinada de Reis, uns veïns d’Alexandre Galí trucaren a la policia per a informar que el seu company de pis havia arribat malferit. El noi, originari del Marroc, morí pocs minuts després, desmuntant-se la trama fabricada pels seus assassins, una parella espanyola amb qui dividia l’apartament.
Aquest fet criminal no tingué seguiment posterior, quelcom molt habitual a la premsa, on tota delinqüència perifèrica queda marginada si se la compara amb la del centre urbà. De l’extraradi sol escriure’s per a mal, i per això els casos de crònica famosa d’aquesta geografia solen tenir aspectes moralitzants. Si són quotidians, sempre significatius malgrat la seva petitesa, solen caure al pou de l’oblit, mimetitzant-se amb el tractament dels marges en qualsevol circumstància.
Catalunya Plural, 2024 
