Pensava estructurar aquesta sèrie en tres reportatges. Seran dos perquè la comparativa del que estàs llegint pretén ser clara i lògica en relació al mode de gestionar espais amb possibilitat de ser centres urbans, fins a desplegar nous eixos i llenguatges per la mescla del nou i el vell.
A la primera entrega, vam veure com els No Llocs a Cel Obert recorren el Vell Món amb característiques en comú, com l’expulsió del ciutadà, formar part del parc temàtic i tenir un codi propi entre l’exclusivitat pel forà i la impossibilitat d’aportar quelcom a la ciutat en un sentit d’enllaçar barris o propiciar una Cultura amb identitat pròpia.
En realitat, aquests No Llocs a Cel Obert ja la tenen, però és això, no és d’eixe món, no pas del ciutadà quan pensa a la Sagrada Família o la Rambla. La parella és familiar i acudeix molt més a l’imaginari que el parc del Fòrum, residu de l’esdeveniment fallit de 2004, el del carnaval de Carlinhos Brown, els guerrers xinesos i l’especulació per a obrir el segon front marítim, amb molts hotels a tocar del recinte.
L’origen del Fòrum té en si mateix tots els seus pecats originals. Al tacar la Història del lloc per no honrar la seva memòria, demostrà com el present podia enterrar el passat sense pietat. El record dels afusellats, de 1939 a 1952, de l’ocupació de Barcelona al Congrés Eucarístic, roman a un mur amb els seus noms, molt desastrat i menys cuidat.
Al cloure’s el Fòrum de les Cultures, el seu parc fou el solar enorme d’una derrota no molt visible, doncs de l’esdeveniment, del que ara es compliran vint anys, té quelcom d’amnèsia municipal, contagiada als habitants, els quals somriuran tot rememorant aquells mesos, el zenit de l’alcalde Clos des de la seva perversió a una herència de Maragall.
Aquells mesos foren de riquesa en debats i visitats en al·luvió només els dies finals. La imatge era molt la de la Barcelona molt optimista i engaxifosa, enganyada com la resta del país, quan els joves no podien emancipar-se i la bombolla immobiliària anava boja, com al Fòrum i els seus voltants.
El barri del Front Marítim i Diagonal Mar és el veí ric d’aquesta rèmora de ciment i verticalitats. La seva renda per càpita s’afegeix a un territori vague a les seves fronteres identitàries, hi ha sectors molt Poblenou, i una vida quotidiana al meu entendre molt d’incomunicació postmoderna, com aquell matí durant la Pandèmia al parc de Diagonal Mar i una senyora manifestant-me la seva indignació perquè, en algun moment del confinament dur, havien fet fora els ànecs.
Aquest desdibuixament dels límits entre barris desapareix a la divisòria entre el polígon sud-est del Besós i el seu confí amb el Fòrum. En aquest punt canvia la vegetació com a cirereta a les diferències estètiques entre els edificis i les seves èpoques, sobretot pels seus projectes.
El Besós Maresme és un barri pobre, com tots els dels alentorns, excepte el del Front Marítim i Diagonal Mar; la seva irradiació s’estén envers una suma de No Llocs, del centre comercial al parc del Fòrum, del residencial Antares amb pisos de luxe a la torre Telefónica.
El parc no rebutja a la ciutadania, però tampoc la convida. La seva concomitància amb altres No Llocs a Cel Obert seria la desolació de veure’l un dia de cada dia, amb pocs caminants, algun corredor i una activitat molt difusa, quelcom potser reforçat per la percepció de l’entorn, amb les xemeneies de Sant Adrià al fons, la placa fotovoltaica i l’aspecte general de parc d’atraccions de Blade Runner, sempre a vessar durant els festivals, on cada cop és menor la presència nacional, molt com a La Rambla o la Sagrada Família.
El gran problema del Fòrum és com es desaprofita. Molt pocs sabrien parlar més d’un minut sobre el seu parc, quelcom molt bèstia, doncs es tracta d’un inici i un final a l’avinguda més llarga de Barcelona, la Diagonal. El seu fons, o quilòmetre zero, podria ser verd i marítim. En cas d’aconseguir-se aquesta combinació, perdria la seva aura funerària, arquetípica de negligir les oportunitats d’una Expo, fins a reconvertir-se en un pulmó concorregut, harmònic amb els gratacels veïns.
D’aquesta manera, el parc del Fòrum deixaria de ser un residu de Barcelona, la carta per a certs esdeveniments i pocs més, sense predicament a la quotidianitat. La seva ubicació i el desencert en el seu disseny, inactiu i sense reflexió des de fa anys, haurien de plantejar un gir de 180 graus a l’assumpte, amb opcions i antípodes a Milà.
La capital llombarda era lletja, la catalana era bonica. Ambdues amb equips de futbol i una mentalitat del nord, diferencial als seus respectius països i causa de la seva bona fama internacional.
Milà té un assortit indiscutible de grans esdeveniments; a més, al llarg d’aquesta dècada ha liquidat tot allò de boira i grisor, amb el lloc comú de ser tan sols el Duomo, la Galleria i la Scala.
Qui tingui aquesta visió i la passegi ara mateix, se sorprendrà de com el centre no és cap infern, amb molta zona de vianants i bastants de tràfic poc intens. En aquesta ciutat, no deixa de ser molt estimulant com la comunicació entre les portes velles encara és molt efectiva, en gran part per l’entramat, on tots aquests ingressos mariden molt bé entre sí, quelcom que permet caminar Milà de meravella, doncs d’un enclavament a un altre gastes poc temps.
Potser l’únic paratge entre portes a revigoritzar, com es feu amb els canals Navigli fins a reeixir un poderós centre ciutadà i d’oci, era el de Porta Nuova, doncs generava, o això puc intuir, un buit colossal de l’estació central als barris al voltant d’Isola i Porta Garibaldi, amb un altre baixador de pes, a Isola.
El 2015, Milà organitzà la seva Expo i tombà la dita segons la qual aquests esdeveniments només poden comportar un daltabaix. L’operació, com a les Olimpíades de Barcelona, no es desenvolupà tan sols per aquells mes, rendibilitzant-se molt més enllà, amb horitzó de futur.
Al meu darrer viatge a Milà, vaig tenir l’ocasió de comprovar el seu impacte des de múltiples significats. Sens dubte, ha sigut un èxit a l’hora de dinamitzar Porta Nuova i esmenar dues tares a la rodalia amb la Centrale, les d’inseguretat i una lletjor ben agafada a la seva mà.
Encara, si pugem cap a l’estació de Rocco i els seus germans per Piazza Garibaldi, es percep un horror antiestètic a piazza della Repubblica, dissipat quan s’ensuma el BAM, el parco degli alberi, nou centre milanès fora del mateix, quelcom propi de les ciutats que en tenen moltes al seu interior.
Des d’un punt de vista urbanístic, té el mèrit de vincular la Centrale amb Garibaldi i Porta Nuova. A l’Expo fou un camp de gra a cinc de les seves deu hectàrees, molt en sintonia amb els lemes de sostenibilitat, heretats al BAM actual, inaugurat el 2018 i resurrecció, que mai marxà, del win win si s’alien inversió pública i privada.
Aquesta darrera té al final del parc, a la plaça Gae Aulenti, unes escales cap a porta Venezia i les seves arquitectures de fa un segle o més, amb el cementiri monumental a poques passes. Més propera queda la perspectiva d’antic i modern des d’aquesta porta, o la Fundació Feltrinelli, nou emblema a un no res d’un carrer on encara sobreviuen case di ringhiera, patis interiors milanesos.
Bé, el BAM ara mateix potser és un dels conjunts més impressionants del nostre segle europeu. A diferència del Fòrum, connecta i millora els barris, és un incomparable jardí contemporani i, a més, imbrica distints sectors al parc, tots ells ben distribuïts per un subtil tiralínies i aprofitats pels ciutadans, romanent la connexió amb allò confinant gairebé com quelcom anecdòtic per la vida del lloc.
Hi ha espais de joc, així com racons amb gandules on molts llegeixen o dormen, quelcom molt jardins de Luxemburg, però amb els verticals de Boeri com a fons amb una casa popular, més bella per l’art urbà.
Miris on miris, és molt xocant moure els ulls i donar per tots cantons amb vivències humanes diverses. Els nens es troben aixoplugats del sol, els grans s’exerciten o caminen sense fer gaire cas per la tranquil·litat emanada. Els gratacels no són agressius, tampoc la transició envers l’entitat en si de la plaça Gae Aulenti i la seva apoteosi del consumisme, amb tipus humans plens de bosses, sense histèria, i adolescents aposentats a les portes.
La sensació de nul·la contaminació acústica és una altra fita. El BAM és un model, així com el seu entorn envers l’Estació Central i la prossecució cap a Isola o Garibaldi. Abans podies anar a Brera i comprenies un Milà. Ara hi pots anar des de la Centrale i entendràs un de nou, ben après per la seva unitat estètica, com un far predecessor, una frontissa, amb el Pirelli de Gio Ponti.
Fa poc, amb motiu d’una xerrada a la ràdio sobre el meu llibre Bohigas contra Barcelona, em preguntaren sobre si Barcelona no es mirava massa a si mateixa. Vaig respondre que sens dubte, amb l’extra de ser més aviat de psicoanalista argentí. Tant mirar cap endins fa més feixuc millorar, doncs sens l’afora i l’evolució de l’época no es pot avançar per a esborrar forats negres, com el Fòrum, fins a refundar-los, feliços.
Catalunya Plural, 2024 
