Tunísia ha substituït Líbia com l’última via d’escapament cap a Europa pels milers de desplaçats, tant d’Àfrica com de l’Orient Mitjà i en menor escala d’Àsia Central. Després d’un pelegrinatge de milers de quilòmetres, que en molts casos no aconsegueixen acabar morint a les soledats del Sàhara, perduts o abandonats al mig del desert per traficants que van optar per no concloure la feina, els supervivents pretenen arribar a algun port del sud del Mediterrani a risc de tot per arribar a la costa europea.
La nova condició del país magribí ha generat pressions de la Unió Europea (UE) al Govern del president tunisià Kais Saied, que ja en diverses oportunitats va advertir a Brussel·les, seu de la UE, que la seva nació “no actuarà com a guàrdia fronterera”, per la qual cosa, com demanen els europeus, Tunísia no impedirà que se segueixin les sortides al Mediterrani i només controlarà les fronteres terrestres perquè, dia Algèria i Líbia, no segueixin arribant més desplaçats.
En plena controvèrsia entre Tunísia i la UE es va conèixer que el 7 de juliol va naufragar una embarcació davant de la ciutat de Sfax i va deixar almenys un mort, alhora que deu persones més estaven desaparegudes. Aquestes xifres se sumen als 608 morts que ja s’havien produït des de començament de l’any davant de les costes tunisianes, moltes més que en qualsevol any anterior. Mentrestant, les autoritats informen que en aquest mateix període s’ha impedit la partida d’unes 33.000 persones que intentaven creuar la Mediterrània.
En un acord anterior entre la UE i Tunísia sobre el control dels fluxos migratoris cap a Europa s’havien anunciat l’aportació de 105 milions d’euros per a la persecució dels traficants, l’equipament dels guardacostes i la facilitació dels tràmits de repatriació. És un pacte que no ha aconseguit de cap manera per contenir la continuïtat d’aquests intents causats pel constant agreujament de les raons polítiques, econòmiques i climàtiques que expel·lien milions d’africans dels seus països.
En aquesta situació, el president Saied continua negant-se a admetre que el seu país ja s’ha convertit en un punt clau del trànsit il·legal de refugiats i reclama que, per resoldre el fenomen de la migració, s’han de solucionar les causes i no limitar-se al tractament de les conseqüències.
Donada la greu situació econòmica de Tunísia, amb un deute que representa el vuitanta per cent del seu PIB, una inflació mitjana del deu per cent mensual des de principis del 2023 –que en alguns àmbits puntuals com el de l’alimentació arriba a un trenta– i l’acord amb l’FMI per al finançament del seu pressupost varat, el president Saied ha trobat en els migrants el boc expiatori per justificar els mals del seu país. Pel que des del seu discurs de mitjans del darrer febrer, on va fer una crida a acabar ràpidament amb la immigració il·legal acusant-la de ser el factor fonamental de tanta violència i robatoris, el país magribí s’ha convertit en un infern per als migrants.
Els patiments per la crisi econòmica, sumats a la constant diatriba del Govern i els mitjans de comunicació contra els immigrants i els refugiats, han multiplicat els enfrontaments entre tunisians i els grups assenyalats.
A finals del maig passat es va produir la més important de les manifestacions davant de l’edifici de la governació per exigir accions definitives per frenar el flux migratori i que s’expulsés de Tunísia tots els subsaharians. Al final d’aquella protesta, on a més es va exigir el tancament de les fronteres per als “negres” i la seva expulsió sense cap més tràmit, va ser apedregat un campament improvisat de sudanesos que havien fugit de la guerra civil del seu país.
Entre la nit del dilluns 3 de juliol i el dimarts 4 de juliol al centre de la ciutat portuària de Sfax, la segona ciutat més poblada del país amb uns 350.000 habitants, a 270 quilòmetres al sud de la capital, i des d’on parteixen la majoria dels viatges il·legals, es van produir accions d’extrema violència per part de tunisians que van atacar habitatges.
El pogrom va acabar amb molts dels habitatges saquejats i incendiats, assolint un nou nivell de violència que no havia passat de gresques de carrer. Segons fonts policials, la causa d’aquesta última sortida d’odi va ser l’apunyalament d’un ciutadà tunisià per immigrants subsaharians a la perifèria nord de la ciutat.
Després de conèixer-se la mort de la víctima de l’atac a molts carrers de la ciutat de Sfax, bandes de nacionals van sortir a venjar el jove. Diverses fonts informen sobre grups de motocicletes que es van llançar a la cacera de negres, tot i que la fiscalia havia anunciat la detenció dels sospitosos de l’atac, que serien tres immigrants camerunesos.
Aquest tipus de situacions són explotades per certs grups que en plena onada xenòfoba i aprofitant el deixar fer per part de les autoritats, tant provincials com nacionals, expulsen els migrants de casa seva per després utilitzar-les en benefici propi.
Sfax, que és el principal centre econòmic del país, ha rebut al llarg del temps molts treballadors i estudiants de la resta del continent, tot just a principis d’any, quan aquest port comença a convertir-se en la gran plataforma de sortida per als que busquen arribar a Europa, comencen les arribades massives de migrants.
Ja al port italià de Lampedusa s’havia registrat fins al juny l’arribada de més de 35.000 persones provinents de Tunísia, una xifra sis vegades més gran que la del mateix període del 2022.
Una solució gairebé final
L’increment del racisme, ja no només a la ciutat de Sfax, sinó també a la resta de Tunísia, ha estat provocat pels discursos presidencials, en què s’acusa les “hordes” d’immigrants il·legals de ser part d’un complot que pretén canviar la composició ètica del país, fonamentalment arabomusulmà.
Saied, utilitzant la teoria del francès Renaud Camus, convertit en el missatger de la comunitat gai blanca del seu país i un dels tants ideòlegs de supremacistes blancs dels Estats Units i Europa, ha desencadenat al llarg de diverses jornades ràtzies, persecucions i desallotjaments d’habitatges contra els més de 21.000 subsaharians, alguns d’ells, en situació irregular.
Entendre la migració subsahariana com a part d’un pla criminal per a aquest canvi ètnic, que predica el president tunisià, ha estès als seus connacionals més extrems un passaport per convertir el diferent, o no tant, ja que òbviament hi ha molta població negra natural del país, en còmplice del presumpte complot. Des de principis d’any ja han estat detinguts més de 3.500 subsaharians i el proper destí serà l’expulsió del país.
Els fets que es van precipitar a partir de dilluns 3 de juliol a la nit van obligar a centenars de persones a instal·lar-se en una platja propera els dies posteriors, entre elles nens i nadons, persones que fins ara no han estat rescatades i que es troben en condicions d’extrema precarietat: sense aigua, sense empara del sol i la constant por de tornar a ser atacats pels fanàtics.
Ja coneguts els atacs dels primers dies de juliol i la notícia del començament de les expulsions d’immigrants, s’ha vist desenes de subsaharians a prop de l’estació de tren i autobús de Sfax, que busquen escapar-se.
Durant el passat diumenge 2 de juliol, entre 500 i 700 refugiats provinents del Camerun, Guinea, el Txad, el Sudan i el Senegal, entre altres països africans, van ser expulsats de Tunísia, incloent una trentena de nens i diverses embarassades, abandonats a la frontera líbia en una zona militar deshabitada entre els dos països. Segons s’ha pogut conèixer, al brutal operatiu de la policia tunisiana es van produir morts i ferits, a més els han tret els seus mòbils per impedir comandes d’auxili.
Sense possibilitats de seguir el seu camí i creuar el Mediterrani cap a Europa, esperant escapar de Sfax abans de ser expulsades al desert, milers de persones esperen, no tenen cap altre destí que el de naufragar al mar o a les sorres del Sàhara.
Aquest article ha estat publicat al diari digital elCugatenc i a Rebelion.org
Catalunya Plural, 2024 
