Tenia una imatge omnipresent abans d’iniciar aquest text. Veig l’accés als jardins de Massana del Congrés des d’Alexandre Galí. Entre ambdós indrets hi ha diversos espais i elements. Entre els primers hi ha el pas de Sant Tarsici, un recurs molt intel·ligent, i Felip II, mentre entre els segons el premi és pels pilots, base dels blocs de l’avinguda i transició envers aquest interior d’illa amb una creu com a declaració d’intencions.
Aquest principi també hauria de ser el tancament. Alexandre Galí és una línia recta com infinita i gairebé un mur mestre de tot l’entramat, doncs si no hi fos romandria coix i força incomprensible, a més d’incomplet en moltes de les seves minúcies significants.
Avui, no obstant, el protagonisme recaurà en Felip II, el paradigma de la transformació i la seva prepotència des d’una discrepància de verticalitat amb els altres barris de l’entorn i la seva quadrícula enfocada des de l’horitzontalitat.
No deixa de ser curiós com s’escollí el nom per a aquesta via tan important de la perifèria el 25 d’abril de 1945. Aquell dia, Itàlia veié el sol d’alliberar-se del nazifeixisme, mentre a Barcelona es decidia denominar una futura avinguda des de premisses nacionalcatòliques mitjançant el monarca de quan a l’Imperi mai declinava el sol.
D’aquesta manera, el Franquisme perpetuava la nostàlgia mussoliniana pel passat a una latitud propera. Felip II trigà en arrencar perquè depenia de la totalitat de les Vivendes del Congrés Eucarístic.
La primera mania sobre la seva personalitat parlaria de la seva extensió des d’un absurd. Va des de la plaça de Virrei Amat fins al Pont del Treball o de Calatrava. El seu segment cap a la Meridiana és el canònic, una mica com Nou de la Rambla. Si preguntéssim a la ciutadania si aquesta segueix després del Paral·lel, molts ho negarien amb entusiasme, quan el cert és que continua fins a dalt del Poble-Sec.
Passa el mateix amb Felip II. El seu tram de la Meridiana a una de les fites olímpiques més discutibles és inexistent a l’imaginari, i per això mateix s’enllaça amb la seva confluència en aquest punt, doncs aquest tros de Gran de Sagrera és un limbe del no res per la nuesa del seu costat muntanya i la precarietat envers la mar, amb l’estació de mercaderies de la Sagrera en perill, barraquisme no tan amagat i molt cel, pèssim per a les fotos, o això diuen.
La segona raresa és la confluència amb Garcilaso, una de les més fascinants de tota la capital catalana per com col·lisionen amb claredat el vell i el nou. L’antiga carretera d’Horta a la Sagrera serví per a vertebrar els Indians i delimitar una falsa frontera per l’ambició dels seus propietaris, els quals allargaren el barri fins allò tolerat pels potentats de Can Ros, a posteriori artífexs de la construcció del Congrés quan cediren els seus terrenys per a alçar-lo.
El més fort d’aquesta cruïlla és com Felip II exerceix de piconadora en el seu descens envers la Meridiana, això sí, sense aniquilar a la seva antecessora, que descendeix cap a la rodalia d’un altre pont molt més carismàtic, el del Treball Digne.
La unió conflictiva d’ambdues no ens ha de fer oblidar una altra diferència crucial. Felip II és molt més ampla, doncs s’insereix a l’urbs amb anhels de ser una autopista urbana. Aquesta tercera consideració li confereix un valor pioner a la projecció d’aquells anys. Després arribaria Porcioles i no tindria pietat en engegar-la, per sort impedida per lluites veïnals i quimeres de certs deliris de grandesa.
El quart aspecte es vincula amb un dadaisme del nomenclàtor. Felip II és un pilar de l’abecedari del Congrés per a filar el seu present gloriós dels anys cinquanta, àulic amb Modrego i la tasca eclesiàstica, amb el passat aspiracional de la Dictadura. No en va, el monarca de l’Escorial era un colofó en la designació de grans avingudes, amb el pare ben establert a l’actual Mariana, com encara pot detectar-se a bars veïns de la Monumental, titulats en honor de Carles I, i cinquè d’Alemanya.
Al cap i a la fi, això també podria connectar-se en com, sense pertànyer a la quadrícula de l’Eixample, si sintonitza amb el seu abecedari a partir de Bailèn, amb molts carrers més aviat conciliadors en política per homenatjar als Dos de Maig, Castillejos i altres dates més espanyoles, una paradoxa si s’atén a com, durant totes les dècades de postguerra, l’hereva de Felip II fou Bac de Roda, militar prominent al combat contra Felip V durant la Guerra de Successió.
El cinquè vector és un conjunt de reflexions de Soteras Mauri i els seus altres dos mosqueters, Pineda Gualba i Marqués Maristany. Alexandre Galí juga amb tots els voltants. La seva constitució sí, reforça la verticalitat, però per a perllongar l’esperit de Sol, Aire i Vegetació de tot el barri del Congrés havia de ser porosa i propiciar obertures cap a les barriades antecessores.
Això es solucionà de manera parcial. Felip II al seu costat Alexandre Galí és singular pels seus falsos interiors d’illa o places sense nom, petits rectangles a cadascun dels seus accessos als quatre cossos de la mola del Congrés. La primera va cap a Sant Pasqual Bailón, la segona a L’Espiga i una tercera envers El Cep. I la quarta? Existia abans perquè Puerto Príncipe mor per a cedir el seu nom a Felip Bertrán i Güell, fonent-se els Indians amb el polígon mai anomenat amb aquesta paraula, amb la plaça del Congrés Eucarístic com a rovell de l’ou i un gran ingrés des de l’arc del carrer Manigua amb Alexandre Galí.
Hi ha una cinquena nota. És el pas de Sant Tarsici, no té cap tipus de paret per a obstaculitzar pujar cap a Alexandre Galí i a més serveix per a penetrar al Congrés pels pilots mencionats al debut d’aquesta entrega de les Barcelones per a relaxar-se amb el verd preponderant als jardins de Massana, sens dubte avantguardistes si analitzem el progrés de la urbanística barcelonina i les seves preocupacions al nostre segle.
Catalunya Plural, 2024 
