Com per tots és ben sabut, sense que Rubiales hi fiqui cullerada, aquesta setmana la Biblioteca García Márquez del barri de Sant Martí de Provençals va guanyar el premi a la millor del món després de derrotar a homòlogues d’Austràlia, Eslovènia i Xina.
Sembla la crònica d’un guardó anunciat, si atenem al rum-rum local. Al cap i a la fi, els detalls sempre són importants, l’edifici de SUMA Arquitectura potser romangui com un dels llegats en aquesta matèria de l’anterior consistori, si bé el concurs s’adjudicà, paradoxalment, als compassos finals del mandat de l’alcalde Trias.
No és el primer cop que escric sobre la García Márquez. Hi vaig anar abans, durant i després dels dies posteriors a la seva inauguració. Des de fora aporta mil matisos, però es notaven massa les presses per tallar la cinta, doncs no estava ben ensamblat, ergo sense acabar.
El seu interior tenia un gran problema, com si haguéssim desempaquetat una comanda d’IKEA i tot fes olor a nou. L’espai és molt lluminós, fotogènic i ben distribuït perquè proporciona un respir als usuaris. Mai hi ha horror vacui, o sempre hi és, i el conjunt sempre és present.
Un dels reclams d’aquelles jornades era l’especialització en literatura sud-americana, quelcom força sorprenent, ja que hi ha poques prestatgeries amb llibres d’aquelles latituds.
En una nota del web municipal es recull una declaració d’intencions més notable, malgrat el seu silenci. La García Márquez vol recollir la memòria dels barris de Sant Martí de Provençals, la Verneda i la Pau.
Aquesta idea és cabdal si comencem aquestes reflexions des d’allò local fins a una òptica global. El districte de Sant Martí és gegantí, però té les seves divisions forjades per la història. La de Sant Martí de Provençals, amb la Verneda i la Pau, té la seva lògica, i em sembla molt encertat que la Biblioteca esdevingui un eix present que atresori el passat, comú per les vivendes socials dels polígons, fundació contemporània en una zona amb antecedents agrícoles.
El fet de ser una Biblioteca aglutinadora no surt tan sols d’aquesta traça més o menys amagada al seu decàleg. Tan de bo prosperi. A Barcelona, existeixen quaranta biblioteques públiques per als seus setanta-tres barris oficials. Aquí la crítica a les trenta tres absents és massa fàcil, i no s’ajusta del tot a la veritat, doncs en aquest catàleg hi ha moltes biblioteques properes a diversos barris, com pot ser la de la Zona Nord, i fins i tot la Mercè Rodoreda, del Baix Guinardó, a tocar -per a fer-ho tot més comprensible- de la cruïlla de la plaça de la Font Castellana, amb mires a Gràcia, al Guinardó i amb portes al Baix Guinardó i a la bellesa de Can Baró.
Al meu entendre, el premi hauria de ser per a la xarxa de Biblioteques de la ciutat, generadores de consens i sempre més aprofitables. Eric Klinenberg, autor de Palacios del Pueblo (Capitán Swing), s’entusiasmà amb la García Márquez. Ho comprenc des de les seves tesis d’aquests centres com a quelcom més que una col·lecció de llibres, doncs molts espais per a la ciutadania aconsegueixen millorar la incomunicació fins a teixir comunitats més fortes.
Això és irreprotxable. A l’americà li manca la visió de qui trepitja els carrers. La García Márquez pot ser un vector de l’àrea, un districte dins del districte, de Sant Martí de Provençals i la Verneda La Pau per una qüestió també vinculada amb les distàncies.
Agafarem com a quilòmetre zero la biblioteca La Sagrera-Marina Clotet, al 9 del carrer de Josep Soldevilla. Dista 1,7 quilòmetres amb la de Vilapicina i Torre Llobeta a la plaça de Carmen Laforet; dos quilòmetres amb la del Camp de l’Arpa-Caterina Albert al carrer del Guinardó amb Indústria; un quilòmetre i sis-cents metres amb La García Márquez i mil dos-cents metres amb la Ignasi Iglesias-Can Fabra, a Sant Andreu.
Totes aquestes biblioteques nodreixen a lectors de barris limítrofs, i moltes d’elles, sigui pel disseny i l’amabilitat de les propostes, són vèrtexs als seus barris. En aquest sentit, quan entres a la García Márquez, sobretot durant les setmanes posteriors a tota la publicitat institucional, s’assemblava més a una plaça refugi climàtic, amb veïns de totes les edats ben aixoplugats de la calorada.
Una altra crítica, que d’altra banda jo mateix he fet més d’una vegada, és la del seu cost, xifrat segons algunes fonts en quinze milions d’euros. Aquest import es podria haver invertit en millorar centres ja existents o en construir-ne més de nova trinca sense donar tan de valor a la mida, quelcom que aportaria a la ciutat un major nombre de biblioteques a l’estil de la de Montbau, especialitzada en crònica negra i gènere policíac.
En aquests casos, diria que en qualsevol, sempre hi ha paradoxes. Abans mostràvem com la García Márquez i d’altres del seu ram poden englobar usuaris de moltes barriades, però aquestes també guanyarien si la portentosa xarxa creixés més en tessel·les per a completar el mosaic.
Sigui com sigui, els quinze milions no s’han mal invertit, però és lícit qüestionar si aquesta quantitat podria filar un altre llenguatge, no des d’un lloc concret, sinó amb un horitzó més ampli, de tota Barcelona.
La García Márquez no suposà tombar la truita electoral al barri de Sant Martí de Provençals, on el PSC revalidà la seva victòria de 2019. Ben comunicada, la García Márquez podria ser la punta de llança per a exaltar la seva varietat arquitectònica, amb nom del gran poble independent de Barcelona fins 1897, quelcom constatable des de la mateixa porta del nostre protagonista d’avui.
Des d’allà, l’edifici dialoga amb una de les entrades de la illa de cases de les Cases Comella, inaugurades per Carmen Polo durant el primer quinquenni dels cinquanta i d’estètiques i solucions molt inspirades en el Feixisme italià.
La conversa entre ambdues peces és meravellosa. Els límits del barri de Sant Martí sumarien a aquesta causa una pluralitat composada pel pont de Calatrava, les vivendes socials i el complex del parc, rovell de l’ou de la població original amb l’església i les masies de Can Cadena, Ca l’Arnò i Can Planes.
Un dels perills que només el temps revelarà és si la icona gentrificadora també expulsarà als veïns fora de Barcelona. Aquest és un dels xocs a la positivitat dels projectes dels Comuns, doncs excepte la súper illa de l’Eixample, el seu model de pacificació sostenible també tendeix a gentrificar, sense fins a la data haver donat amb la tecla màgica que ho reverteixi.
En canvi, un any sí és vàlid per a emetre diagnòstics des de l’experiència, com el del compte Defensem Biblios Bcn, a la que no es pot acusar d’oportunista, doncs el seu veredicte és del 15 de febrer de 2023, amb motiu de la concessió del Ciutat de Barcelona a la García Márquez.
Entre el seu desgranar de defectes figuren l’escàs personal, la pobresa del fons, la inutilitat de molts espais venuts com avantguardistes, excés d’escales, poc silenci i mobiliari en absolut adaptat per a les persones grans.
A tot això, s’afegeix sense gaire dificultat el cost del manteniment de l’estructura. L’èxit de la García Márquez es molt BCN, perquè els flaixos fulguren amb espurnejos que eclipsen les mancances, privilegiant-se un detall per a emmascarar la resta.
Mentre volaven els taps de cava, la biblioteca Ramón d’ Alós-Moner, a la rambla de Prim del mateix districte, tancava en plena onada de calor per un problema climàtic. Molts veïns intuïen la tragèdia des de l’estiu anterior. En un barri amb una baixíssima renta per càpita, un centre cívic o un espai per a la lectura són imprescindibles, encara més quan les temperatures esdevenen infernals.
L’altre dia, sense gaire pensar, em va sortir una frase molt pura i clara. Els comuns eren Amélie, la precursora del món d’Instagram i colors molt contrastats per a xutar-nos millor la dopamina, sempre amb paraules de caramel i un somriure als llavis.
L’hegemonia d’aquest codi lingüístic en certs sectors de la societat casa molt bé amb la súper illa de l’Eixample o la mateixa García Márquez. L’execució d’aquestes idees mai serà negativa, però un cop es fonen els fasts toca conservar, un verb capital en aquesta tessitura perquè la transforma en espiral o peix que es mossega la cua: també es pot millorar des de petites intervencions o millores en allò inexistent.
Però a Barcelona la Història local, ves quines coses, ambiciona entroncar-se amb la internacional des dels seus cicles, per això cada Ajuntament ha de lliurar unes medalles a la suposada posterior. No sé si la García Márquez durarà en el llistat d’icones. La Jaume Fuster de Lesseps també somnia en ingressar en aquest club no tan abundant, quedant-se a mitges.
Una ciutat federal té quelcom de neoplatònic amb això d’anar de l’ú al tot i del tot a l’ú. Les biblioteques són una xarxa exemplar i el focus a una guardonada hauria de ser un estímul per a brindar més recursos a les altres, això conjugant-se amb la doble línia entre els centres que són eixos de zona amb d’altres més específics de proximitat.
La instantaneïtat d’una victòria ennuvola els matisos i el mapa. Un triomf d’aquest pes de poc serveix si no ens convida a una reflexió des de la totalitat barcelonina, doncs si tant irradia la García Márquez hauria de ser un far transcendent no només des de l’estètica i l’ètica del presentisme.
Catalunya Plural, 2024 
