Consentiment, abús de poder, assetjament sexual en l’àmbit laboral, revictimització, mansplaining, implementació de protocols… L’espectacle lamentable protagonitzat pel president de la Real Federació Espanyola de Futbol, Luís Rubiales, durant la celebració de la victòria del mundial femení per la selecció espanyola ha suposat, aquesta darrera setmana, una malaurada oportunitat per parlar del que, encara massa sovint, no parlem: per por a ser jutjades, per por a represàlies laborals, per sentiment de culpa, per no comptar amb un entorn que ens faciliti encarar les agressions masclistes i acompanyar les agredides.
L’anomenat “silenci masculí”, amb què ens referim a la tendència dels homes a no penalitzar-se o sancionar-se entre iguals davant les dinàmiques, expressions i accions masclistes que viuen les dones, i la manera en què es construeix la masculinitat; el fet de ser homes en la nostra societat és el punt de partida de les violències masclistes.
Un clar exemple d’allò que passa en qualsevol altre espai: són pocs els futbolistes i els clubs que s’han posicionat fermament, des del primer moment, al costat de Jenni Hermoso i la resta de les seves companyes i han condemnat Rubiales; i són molts els qui han aplaudit i minimitzat els fets o no han dit res.
Aquest silenci no és casualitat. El silenci entre els homes en casos de violència masclista ha persistit durant massa temps. La cultura masclista, que perpetua nocions nocives de masculinitat, ha portat a molts homes a evitar involucrar-se en aquests temes, ja sigui per temor a l’estigma social, el fet que posicionar-se contra l’acció masclista d’un home els dugui a ser considerats menys homes o a sentir-se exclosos del grup, o per una falta de comprensió profunda sobre la gravetat del problema.
Aquest silenci és còmplice de la violència i ha de ser trencat en tots els àmbits i esferes socials, especialment en aquelles de més poder. I, en aquest cas en particular, resulta encara de més importància, per la repercussió mediàtica que envolta el futbol.
El poder d’influència que té aquest esport i els seus jugadors a l’hora de formar l’opinió i les ments de, sobretot, els més joves, suposa una oportunitat que, per ara, no ha estat aprofitada pels homes que el protagonitzen.
Els jugadors de futbol d’elit tenen una plataforma única per a influir en la percepció de la masculinitat. Són models a seguir per als joves i és crucial que aquests jugadors utilitzin la seva fama i la seva posició per a promoure valors positius, incloent-hi els valors d’igualtat de gènere.
Tot i que en els últims anys hem vist un augment en la consciència sobre la importància d’eliminar les violències masclistes en totes les seves formes, i malgrat l’auge del moviment feminista al llarg dels darrers anys, els valors heteropatriarcals i sexistes segueixen imperant en l’imaginari de la població.
Aquesta vigència dels estereotips de gènere i l’heterosexisme està vinculada al fet que no es detecti un retrocés de la violència masclista a l’adolescència, i les creences sexistes sembla que no fan més que empitjorar. D’acord amb les dades aportades pel Baròmetre 2021 del Centre Reina Sofia sobre Adolescència i Joventut, un de cada cinc nois joves, el 20%, d’entre 15 i 29 anys creu que la violència de gènere és un invent ideològic, i un de cada quatre creu que el feminisme busca perjudicar-los, unes dades per sobre de les anteriors aportades pel mateix Baròmetre al 2019.
Les investigacions realitzades per l’equip de recerca de SURT en diferents centres escolars també ens mostren aquesta realitat: si bé els i les adolescents tenen assumit un discurs clar de rebuig a les desigualtats i a les violències masclistes, a través del seu relat s’evidencia que presenten un imaginari patriarcal que permet mantenir la situació de desigualtat.
Respecte a les masculinitats, alguns nois adolescents manifestaven ser conscients de la seva situació de privilegi, però no mostraven pràctiques coherents amb aquest discurs i tendien a desresponsabilitzar-se de la lluita per la igualtat i la no discriminació.
En aquest context, els futbolistes poden ser agents de canvi. Alguns ja estan prenent la iniciativa denunciant aquesta violència, posicionant-se aquesta setmana al costat de les seves companyes i també en altres ocasions davant la homofòbia que sovint impera en aquest context. Això és fonamental, ja que la influència d’aquestes figures públiques pot ser molt poderosa per tornar el pensament en acció.
Si alguna cosa ens ha ensenyat el que ha passat els últims dies és que la societat està canviant i comença a demanar explicacions i a no tolerar ni justificar comportaments que anys enrere s’haguessin deixat passar.
Ara bé, per aconseguir transformacions d’arrel, la coeducació ha de ser sistemàtica. No ho tenim guanyat de manera universal. La sensibilització i la intervenció amb infants i jovent ha de ser garantida, per tal de seguir avançant i frenar les posicions reaccionàries: per tal que no només les dones ens empoderem i denunciem violències i desigualtats; sinó perquè els homes es construeixin amb masculinitats no fonamentades en el masclisme, i que aquest masclisme no sigui un pacte de reconeixement entre iguals.
Això, acompanyat d’exemples, de referents a seguir, poderosos en la ment dels i les joves, pot portar a un canvi real; a una reestructuració del poder que faci impensable, en un futur, que hi hagi homes en aquestes posicions que se sentin amb l’autoritat d’exercir abusos i que es vegin capaços de fer-ho amb impunitat.
Catalunya Plural, 2024 
No hi ha comentaris
Certament, el “Silenci Masculí” es aprofitat per molts homes per encobrir dinàmiques, expressions i accions masclistes contra les dones, i per experiència pròpia, malament ho té l’home que gosa trencar el silenci, intervenint per aturar aquesta mena de dinàmiques contra les dones. Per a mi, involucrar-me en aquest temes i posicionar-me contra l’acció masclista d’un home m’ha dut a ser exclòs del món laboral, social, familiar. També m’ha comportat molts anys de treball terapèutic, atès que els valors heteropatriarcals segueixen imperant en l’imaginari de la població, i no s’accepta que a causa d’haver intervingut en una situació compromesa per a una dona, doncs les represàlies et poden dur a viure el paràgraf de la pàgina 722 del DSM-5 on descriu els Maltractaments a una adult per una persona diferent amb la qui conviu, i diu:
Maltrato del adulto por parte de una persona distinta del cónyuge o la pareja
Estas categorías se deben aplicar cuando un adulto ha sufrido maltratos por otro adulto que no es su pareja. Puede ser un maltrato de tipo físico, sexual o emocional. Son ejemplos de maltrato de adultos los actos no accidentales de fuerza física (p. ej., empujones, arañazos, bofetadas, arrojar algo que pueda herir, puñetazos o mordeduras), que provoquen o generen una probabilidad razonable de provocar daños o miedos significativos, actos sexuales forzados o bajo coacción y actos verbales o simbólicos que pudieran provocar daños psicológicos (p. ej., amonestar o humillar a la víctima, interrogarla, restringir su libertad de movimientos, obstruir su acceso a la asistencia, amenazar a la víctima, dañar o amenazar la integridad de personas o coses que importen a la víctima, restringir injustificadamente su acceso a los recursos económicos, aislarla de su familia, amigos o recursos sociales, acecharla e intentar hacerle creer que está loca. Están excluidos los actos en defensa propia o de la otra persona.
Doncs, això és el que m’he trobat i que m’ha dut a viure els moments més complicats i difícils de la vida. I ara estic cercant cercle on refer-me d’aquestes vicissituds.