Com és ben normal, sobretot ara que afrontem els darrers compassos de la sèrie dedicada al barri de les vivendes del Congrés, brolla la nostàlgia i sorgeix una memòria de les passes realitzades durant tota una vida, doncs les Barcelones, com qui diu, primer s’escriuen dempeus per a després copsar-se al foli.
Aquesta certa melangia apareix per una qüestió primordial. Ara puc caminar pels llocs i tenir el seu mapa al meu interior, però al principi, sense verb, les meves petjades són les d’un explorador que tafaneja i furga per a comprendre.
Per això em fa gràcia recordar un passeig ni molt menys llunyà, potser de juny, on em vaig proposar creuar tot el barri sense trepitjar Felip II a partir de les seves connexions internes, aconseguint-ho sense gaire dificultat entre pilots i obertures dels seus quatre cossos.
Els he mencionat moltes vegades durant aquestes darreres setmanes, desgranant-los d’avall a amunt, quan aquella tarda ho vaig fer just al revés. Des de l’inici de Felip II em vaig endinsar al primer fins, des de Pasqual Bailón, als jardins de Massana, així anomenats perquè, com consta als mapes, amb anterioritat un empresari amb aquest cognom tingué una bòbila.
He pogut esbrinar poc o res de la mateixa, així com de l’espai, durant moltes dècades innominat al ser recognoscible per un element simbòlic des del cel: una creu exemplar per a ratificar per enèsima vegada l’origen del polígon vertical i avantguardista dels anys cinquanta del segle passat, gran i prodigiosa ressaca de l’esdeveniment celebrar el 1952 i oblidat fins i tot a la lletra petita de la nostra Història.
He passat mil vegades pels jardins de Massana. A vegades, m’agradaria no tenir la maleta tan carregada de dades i coneixements per a sorprendre’m d’una altra forma. En aquella època d’aprenentatge bàsic em fixava en altres detalls i un prejudici de perifèric de la perifèria em feia veure els edificis que els configuren com pobres, un error grotesc, doncs els interpretava com si la ciutat fos unitària a la seva evolució edilicia i estètica, quan, no em cansaré de repetir-ho, és una suma d’estrats i sediments forjada pels segles.
També suposo que em corprenia topar-me amb tant de verd, privat tan sols si renunciaves a visitar-lo, doncs té entrades per a donar i vendre. La creu imponent i subtil mai es percep perquè el rectangle s’ha convertit en una glòria molt ben aprofitada pels veïns.
La iconografia cristiana volia representar el triomf de la fe, fins a ser engolida pel nou opi del poble. Des de 1958, l’actual primor concebut per a complir amb el lema de Sol, Aire i Vegetació esdevingué el camp de futbol del Club Esportiu de les Vivendes del Congrés, amb d’altres instal·lacions a un altre interior d’illa, els contemporanis jardins de Vèlia, al límit del barri amb la riera d’Horta, avantsala envers el barri de la Jota.
El 1982, una informació municipal registra els Massana com a camp de futbol de les vivendes del Congrés. Qui volgués apropar-se tenia, com avui, un bon assortit de línies de transport públic al seu abast.
El problema és que, almenys des de 1977, l’estadi dels marges, prova perfecta de com la ciutadania sol fer seus els indrets, anava camí de mudar la seva funció perquè tots els residents ja havien pagat les seves quotes per a ser propietaris i desitjaven acabar amb el monopoli de l’esport rei.
Què pretenien? En aquest punt, res és casual, eren uns precursors. La mescla entre desatenció municipal i ambició particular volgué transformar el terreny de joc en una zona privada d’aparcament, completada amb unes lleugeres barreres per a impedir als forasters estacionar el seu vehicle. Si ho feien, havien planificat tot al mil·límetre, havien de pagar un petit muntant econòmic.
El somni privatitzador s’havia orquestrat d’allò més bé, a diferència de les mesures a la contemporaneïtat del nostre Ajuntament, amb afició a treure’s de la màniga espais d’aparcament a cel obert quan no sap què fer amb els descampats.
El cas més clar, entre altres coses per com el martellejo, és el del torrent de Lligalbé, de ben segur divertit de veure aquests dies de pluja torrencial després de tanta sequera, doncs no hi ha res més cretí que muntar un pàrquing al pas d’un curs fluvial sense asfaltar.
Imaginem que el veïnat hagués imposat els seus designis. El barri del Congrés s’hagués vist perjudicat en la seva idea global des del seu rovell de l’ou. Per sort, el 1985 el Consistori dirigit per Pasqual Maragall prengué cartes a l’assumpte i matà dos ocells d’un tret amb l’adéu de la pilota i les rodes per a corroborar la vessant pública dels Massana.
Avui en dia, aquests jardins no són impecables, doncs res ho és, però ajunten varis aspectes molt atractius per a qualsevol. M’encanta divisar les seves obertures des del pas de Sant Tarsici per com es situen les terrasses, on les persones de xerrameca i riure són el preludi a d’altres al verd. Els nens juguen, els adults llegeixen o els vigilen mentre els més grans discorren en un silenci a no res d’una immensa contaminació acústica, anul·lada per l’interior d’illa, uns dels millors de Barcelona perquè es va concebre com a tal.
Si un anunci em calça el terme vida com a leitmotiv acostumo a apagar el televisor. Passa el mateix amb la famosa frase per a definir tots els dons d’un país centreamericà. No obstant, crec que el Congrés la trilogia de Sol, Aire i Vegetació podria ser Vida, sens més, doncs és majestuós voltar i poder assistir a moltes facetes de la mateixa en poquíssims metres quadrats.
Aquell divendres a la tarda vaig penetrar als jardins de Massana des del carrer de Sant Pasqual Bailón i la dansa es filava en pisos. A la porta envers els nostres protagonistes, un nen corria ves a saber on, mentre un senyor reposava en un balcó, aliè a les circumstàncies dels voltants.
Ells són conscients dels jardins de Massana; la seva gran delícia és el desinterès de molts en colar-se on, a priori, res els crida. Ningú té l’ordre de fer-ho, doncs la ciutat és de tots i l’avenir, amb tota probabilitat, dels curiosos i sapients.
Catalunya Plural, 2024 
