Aquest és l’objectiu d’una nova edició del Visa pour l’Image 2023 de Perpinyà (del 2 al 17 de setembre). Una 35ª edició que el seu director, Jean-François Leroy, situa sota el repte que suposen els nous programes d’intel·ligència artificial. Però que Leroy ho considera com a una oportunitat de rellançar la professió. “Aquesta necessitat i aquestes ganes de realitat convertiran a partir d’ara els emissors d’informacions verificades i autèntiques encara en més indispensables del que ja ho eren”, reivindica en la presentació d’enguany apartant les pors que el fotoperiodisme desaparegui i convidant els mitjans de comunicació a seguir invertint en aquestes feines d’investigació.
Com a capçalera, nosaltres hem escollit la fotografia de l’estatunidenc Mark Peterson que recull una concentració del grupuscle d’extrema dreta Proud Boys, nascut el 2016 i que va ser un dels que va contribuir a la victòria a les presidencials de Donald Trump el 2017. En la imatge presa en una de les seves manifestacions a Washington, un dels seus membres exhibeix un jersei on es llegeix Stand back, stand by (retireu-vos i estigueu preparats), un dels missatges que va utilitzar Trump durant la següent campanya del 2020 i que, d’alguna manera, beneïa l’assalt posterior al Capitoli el 6 de juny del 2021. Amb una fotografia d’aquesta sèrie sobre els grups neofeixistes del seu país, exposades amb el títol El passat no mor mai, Peterson va obtenir el 2020 el tercer premi World Press Photo 2020 d’imatge contemporània en què es veia cinc joves en iot en un llac d’Arkansas amb la creu gamada i fent la salutació nazi un 19 d’abril, data de l’aniversari de Hitler.
D’illes que desapareixen a rius que s’assequen
Entre d’altres negacionismes, aquests grups d’extrema dreta llueixen el del canvi climàtic. I, precisament, l’actual Visa pour l’Image programa una desena d’exposicions sobre la crisi climàtica de les 24 en total, incloent-hi la col·lectiva de la premsa diària internacional. Una d’elles, força significativa, és Louisiana: els primers refugiats climàtics dels Estats Untis. L’illa de Jean-Charles, 130 kilòmetres al sud-est de Nova Orleans, està desapareixent de forma irreversible. Per la pujada de les aigües, l’erosió costanera i els huracans cada cop més freqüents. Però també per les 4.000 plataformes petrolieres que hi ha al Golf de Mèxic i els seus milers de quilòmetres de canals de subministrament que engoleixen la terra, tot i el desastre de la plataforma Deepwater Horizon el 2010. Durant la presidència de Barack Obama, el govern federal va aprovar el reallotjament dels 500 habitants de Jean-Charles en una antiga plantació de canya de sucre uns 70 kilòmetres al nord. No va ser fins a finals del 2022 que els primers habitants s’hi van poder començar a traslladar, quan ja només els hi queden 3 kilòmetres de llargada i 300 d’amplada. En cinquanta anys, la seva illa haurà desaparegut completament. De la mateixa manera que, al delta del Mississipí, cada hora s’enfonsa l’equivalent d’un camp de futbol. L’autora del reportatge és la francesa Sandra Mehl, que ha estat anant i venint durant set anys de Jean-Charles.
L’altre extrem climàtic és la falta d’aigua. El veterà anglès Ian Berry, de l’agència Magnum, a Water documenta aquest greuge en diferents punts del planeta. Sobretot a l’Àsia, l’Àfrica i Llatinoamèrica. En el text de la seva exposició, es recorda que 200 milions de persones de zones rurals consumeixen aigua contaminada per l’arsènic. I que els oceans pateixen la seva acidificació per totes les substàncies tòxiques llençades des de zones urbanes, fàbriques i granges. A més, grans urbs com Pequín, Mèxic, Lima, Buenos Aires o Dacca corren el risc de quedar-se amb els seus aqüífers completament secs, sabent que l’aigua dolça només representa un 2,5% de la que hi ha a la Terra.
La també britànica Emily Garthwaite a Didjla: viatge a través del Tigris recorre tant aquest riu de l’Iraq com el seu afluent Èufrates en una conca on hi viuen 30 milions de persones i que ha conformat ciutats històriques des de l’antiga Mesopotàmia com Mossul, Samarra, Bagdad o Bàssora. Didjla és el nom del Tigris en àrab, i la fotògrafa va fer, primer el 2017, el pelegrinatge de l’Arbaïn, entre les ciutats santes xiïtes de Najaf i Karbala a través de l’Èufrates, i, després, el 2019, negociant amb forces de seguretat i milícies de Turquia, Síria i Iraq, va baixar pels 1.900 kilòmetres del Tigris durant setanta dies. “Vaig viatjar a través de llocs de memòria i tragèdia, i per zones de desastre per al medi ambient, a la recerca d’un refugi, d’una renovació, amb l’esperança de veure el que s’ha perdut i el que ha sobreviscut”, explica ella mateixa sobre el seu reportatge coproduït per l’ONG CCFD-Terre Solidaire i que aquest any ha guanyat el Premi Rémi Ochlik de la ciutat de Perpinyà.
Sense aigua, morirem és l’expressiu títol de l’exposició d’un altre anglès, Giles Clarke. En el seu cas, es concentra a Somàlia, un país que arrossega tres dècades de violències d’extremistes i cinc anys consecutius de sequera. El 2022, 1,4 milions de somalis de les regions més afectades del centre es van haver de desplaçar a camps de refugiats per trobar-hi aigua i ajuda humanitària. La fam s’ha aguditzat a causa del bloqueig en les exportacions de cereals, perquè el país depèn en un 90% de les que provenen de Rússia i Ucraïna. Segons les estimacions de l’ONU, d’altra banda, uns quatre milions de caps de bestiar han mort, i aquest 2023 la sequera encara s’anuncia pitjor: 8 milions de persones -la meitat de la població- es troben en inseguretat alimentària, entre les quals hi ha 1,8 milions de nens de menys de cinc anys. Les imatges d’aquest reportatge per a la Oficina de Coordinació d’Afers Humanitaris de l’ONU i el The New York Times són prou eloqüents.
Carbó, pesticides, homes i animals en perill
El francés Pascal Maitre, després de les exposicions impressionants en anys anteriors sobre el Níger com a perillós lloc de passatge dels refugiats subsaharians i les conseqüències de la pandèmia a tot el món també per als refugiats, en aquesta ocasió aborda Carbó vegetal: l’or dels pobres, per a Le Figaro Magazine i Paris Match. Precisament, la idea li va venir d’una visita l’any 2002 a Somàlia, quan va veure fileres de camions transportant arbres, que es destinen a carbó vegetal per a les llars, perquè és l’energia més barata. Però també a l’exportació, perquè 2.500 milions de persones al món en depenen.
Per això, la milícia somali islamista Al-Shabab controla des del 2008 aquest negoci cap als països del Golf Pèrsic i malgrat la prohibició de l’ONU des del 2012. I no és l’únic cas de finançament de grups armats perquè les Forces Democràtiques d’Alliberament de Ruanda, que controlen el comerç de l’est de la República Democràtica del Congo (RDC), amb el parc nacional dels Virunga, també se n’aprofiten. A la RDC, cada any es destrueixen mig milió d’hectàrees de bosc per aquest motiu i, a la seva capital Kinshasa, amb 15 milions d’habitants, el 95% de les llars cuinen amb carbó. Segons estudis científics, prop d’un quart de les morts a l’Àfrica subsahariana es deuen a la contaminació de l’aire i, si no es fa res abans, d’aquí al 2030 la meitat de les emissions contaminants del planeta procediran d’aquest continent. I això perquè 700 milions de persones a l’Àfrica subsahariana encara no disposen d’electricitat. I el problema s’estén a d’altres països del continent asiàtic, com Cambodja.
A l’altra banda de l’Atlàntic, la contaminació a Villa Guerrero, la principal ciutat de la floricultura de Mèxic, a un centenar de kilòmetres de la capital, prové de la propagació dels pesticides i els fertilitzants a l’aire, la terra i l’aigua. Una cosa que provoca la pèrdua d’un 12% dels embarassos i que, al voltant d’un 20% dels nens i nenes, neixin amb malformacions. La crisi sanitària, que també afecta la ramaderia, s’ha aguditzat per la inoperància de les autoritats locals en la prevenció d’aquests productes agroquímics i la posterior assistència. Ho ha documentat, des de l’any 2020, el fotògraf local Cristopher Rogel Blanquet a Verí sublim, seguint la vida de cinc famílies.
L’americà James Balog porta quaranta anys prenent imatges de la naturalesa i també dels actuals efectes devastadors de l’home. La seva exposició Fotografia de l’Antropocè l’ha dividida en sis apartats: Supervivents: animals; Supervivents: arbres; Terra alterada; En flames; Techno Sapiens; Desaparició glacial. Una de les seves particularitats és agafar animals, en principi salvatges, però que en realitat no viuen en llibertat i, per això, els fotografia amb una estructura d’estudi amb fons blanc. El sud-africà Brent Stirton, habitual del festival, segueix a Elefants d’Àsia: cultura, protecció, conflictes i coexistència, per a Getty Images i National Geographic, els seus hàbitats en països com l’Índia o Sri Lanka. En el seu treball, ha constatat que el 60% dels elefants viuen fora dels parcs naturals, prop dels homes. Malgrat ser un reclam turístic i tenir un paper important en les pràctiques religioses, aquesta convivència forçada provoca conflictes i morts per ambdues parts.“He observat el treball dels investigadors que estudien la capacitat dels elefants de resoldre problemes, el que els hi permet de comprendre millor cada individu i quins són els comportaments humans que poden ser percebuts com a una amenaça per a ells”, relata a la presentació Stirton, que parla d’un increment d’elefants solters, de l’estrès de les femelles i de les tàctiques de supervivència que els hi ensenyen a les cries.
I una original proposta és The May Break, de l’anglès Nick Brandt, que durant el 2020 a Zimbàbue i Kènia va agafar persones damnificades per sequeres extremes o inundacions i els va fotografiar al costat d’animals salvatges que també havien perdut el seu medi natural. Amb una màquina de fum, aquestes instantànies emboirades simbolitzen un món que està desapareixent. Amb un segon capítol, el 2022, fet a Bolívia.
Les rutes mortíferes de la immigració
Associat a les guerres i al canvi climàtic, hi ha el drama dels refugiats que intenten traspassar fronteres per arribar al primer món jugant-se la vida. El cas més colpidor i proper són els milers d’immigrants que han mort els últims anys a la Mediterrània en aquesta travessa. L’exposició Buscar, salvar, protegir, del francès Michael Bunel, retrata el treball de substitució que fan ONG’s com SOS Méditerranée, amb el seu vaixell Ocean Viking, o Metges Sense Fronteres, amb el Geo Barents, i en els qual l’autor es va embarcar per prendre testimoni d’aquestes operacions de salvament quan s’arriba a temps. I, després, de l’odissea per desembarcar els immigrants amb unes autoritats europees cada cop més repressives respecte a una obligació de salvament marítim segons les convencions internacionals dels drets humans. “El govern d’extrema dreta de Giorgia Meloni va votar al gener del 2023 un decret obligant les naus humanitàries a dirigir-se immediatament cap a un port per desembarcar en cada salvament”, explica Bunel al text introductori afegint que “aquests ports designats per les autoritats italianes cada cop estan més allunyats de les zones de recerca” i “això fa perdre el temps i els diners en un moment en què les temptatives de travessa no s’aturen”. Una situació, en general, que ha provocat des del 2014, segons la ONG Missing Migrants Project, 28.071 migrants desapareguts al Mediterrani dels 58.394 a tot el món (a 31 d’agost del 2023).
Al continent americà els desapareguts en són més de 8.000, en el seu intent d’arribar algun dia als Estats Units. El camí de l’última esperança, del colombià Federico Ríos Escobar, segueix una altra ruta mortífera a través de la selva del Daríen, a Panamà, també coneguda com el Tap del Daríen per la seva dificultat de travessar-la des de Colòmbia. El 2022, es calcula que van ser 250.000 els immigrants que hi van passar, 33.000 d’ells nens. I, el 2023, es creu que la xifra pujarà a 400.000. Una gran majoria d’ells són veneçolans, però també hi ha immigrants de l’Equador, Perú, Cuba, Haití i, fins i tot, afganesos fins a totalitzar 80 nacionalitats diferents. El reportatge ha guanyat el Visa d’Or Humanitari de la Creu Roja Internacional.
Pots llegir l’article sencer a París/BCN
Catalunya Plural, 2024 
