Guia per comprendre unes negociacions “històriques”

Abans de les eleccions generals, Carles Puigdemont jurava i perjurava que no faria president a Pedro Sánchez. El PSOE era un dels botxins de l’independentisme, un adalil del 155, i en el pitjor dels dies, uns nyordos tan malvats i perillosos com el PP, però una mica més cínics i hipòcrites que aquests. Per Pedro Sánchez, l’expresident Puigdemont era un trànsfuga irredimible, un traïdor a la sagrada Constitució espanyola, i, a dies, un nacionalista empedreït que flirtejava amb els discursos xenòfobs de l’extrema dreta. Però van passar les eleccions, i d’un dia per l’altre tots els insults, els retrets, i tota la “intel·ligència” orientada a sostenir aquests relats, queien d’una volada. No hi ha res que uneixi més que la necessitat mútua.

La sensació, a hores d’ara, és que l’acord està més a prop que el desacord. Després de la visita de Yolanda Díaz a Carles Puigdemont es comença a respirar un cert ambient d’optimisme, però tot s’haurà de desenvolupar seguint el ball de les aparences. La condició fixada pel líder de Junts per Catalunya —a qui el destí li ha donat l’oportunitat de revifar de les cendres—, és per un costat, l’amnistia, i per l’altre costat, avançar cap al reconeixement del dret de l’autodeterminació, sigui el que sigui que això significa. Perquè l’acord acabi fructificant, els dos bàndols hauran de poder treure pit i reivindicar-se com a “guanyadors” de les negociacions. L’equació guanyadora la tenen igual de clara a Ferraz com a Waterloo: amnistia sí, referèndum no.

Si Puigdemont fa el pas i Junts per Catalunya es converteix en un partit convergent, l’expresident s’haurà d’enfrontar a les crítiques més dures possibles per l’orgull d’un partit nacionalista: traïdors, botiflers, espanyols. Si l’acaba fent Pedro Sánchez, l’oposició que haurà d’enfrontar serà més seriosa. L’amnistia representa una dificultat política i legal majúscula que toca el cor dels poders de l’Estat, aquells que durant dècades han fet de la “unidad nacional” un axioma vital.

El “problema català”, per motius d’origen que es remunten a la conformació d’Espanya com a estat nació, ha comptat en democràcia amb el Tribunal Constitucional com a principal motor per la disrupció i el conflicte. Encara avui cou la sentència que va tombar l’Estatut d’Autonomia. Llavors, però, el TC tenia majoria conservadora, mentre que ara són els progressistes els qui tenen la paella pel mànec. Quant de “progressistes” han de ser els membres del TC per tal de legislar a favor d’una idea plural i descentralitzadora d’Espanya? Aquest és un misteri encara per resoldre. Així que sí, l’esforç que haurà de fer Pedro Sánchez per aconseguir un encaix legal que justifiqui l’amnistia serà important. Comptarà, com ja és costum, amb l’oposició de l’expresident d’Espanya i líder socialista per antonomàsia Felipe González, que continua obstinat a madurar a la inversa que el vi.

Per acabar: Feijoo i Junqueras. Tant els líders del PP com el d’ERC es troben en fora de joc, però per raons molt diferents. El que està passant amb les negociacions amb Puigdemont enfurismen al militant convençut d’ERC, i es podria argumentar que raons no els hi falten. Junts per Catalunya està fent exactament el mateix que ERC porta fent, amb cert èxit, els dos darrers anys. Perquè si l’amnistia es considera un èxit del treball i de l’enginy negociador, els indults també ho són. L’única diferència és que Junts per Catalunya ha posat tots els pals possibles a l’estratègia negociadora, mentre que ERC, avui, dona suport al canvi de rumb que està efectuant Junts.

Feijoo, per la seva banda, enyora els bons temps del “pujolisme”, i vessa llàgrimes de cocodril mentre dona llum verda a estendre els pactes amb VOX arreu. Les contorsions que estan fent Junts per Catalunya i el PSOE per a justificar els seus moviments són extraordinàries, però que el PP hagi tingut l’atreviment de sondejar els postconvergents rabassa tota línia imaginària del ridícul aliè. Una vegada més.