A l’inici del llargmetratge Simone (S1m0ne, 2002), l’actriu principal d’una pel·lícula (interpretada per Winona Rider) marxa abruptament de l’estudi a mig rodatge quan descobreix que la seva caravana és uns centímetres més baixa que una altra, quan la seva, segons el contracte, havia de ser la més gran. En aquest contracte apareixien clàusules tan extravagants com que no hi pot haver gominoles de cirera a la vista, que a qualsevol lloc on entri hi ha d’haver set paquets de tabac (tres d’ells oberts), que hi hagi un jacuzzi personalitzat a menys de vuitanta passos del seu camerino, i que, sempre que viatgi, la seva mainadera l’acompanyi en primera classe (cal afegir que el personatge, en realitat, no té fills).
En aquesta ficció, el director de la pel·lícula, Viktor Taransky, interpretat per Al Pacino, es troba amb un gran problema, ja que, a risc d’una demanda, no pot utilitzar res del que ha gravat la protagonista fugida, i l’estudi no vol continuar apostant per un projecte en què cap gran actriu voldrà treballar com a substituta. El subterfugi apareix de manera imprevista quan un inventor que va conèixer anys enrere, en un congrés sobre el futur del cinema en el qual havia presentat la ponència “Qui necessita els humans?”, li ofereix l’aplicació Simulation One, que no és ni menys ni més que un sistema que avui coneixem com a “realitat augmentada” (en realitat, la paraula va ser encunyada l’any 1990 i ja existien diferents solucions tecnològiques en aquella dècada, però el concepte no s’arriba a utilitzar en tota la pel·lícula).
Taransky crea virtualment Simone (contracció de SIMulation ONE), que aprèn, mitjançant intel·ligència artificial, l’ofici de la interpretació a partir d’un banc de vídeos de pel·lícules, de manera que podem observar com s’instrueix amb actrius tan reconegudes com Lauren Bacall, Meryl Streep, Jane Fonda o Audrey Hepburn, entre moltes altres que va seleccionant acuradament el seu creador, sense que ningú sospiti de l’engany i sense que la intèrpret a modelar protesti o exigeixi res, evidentment. La debutant actriu virtual arriba a protagonitzar dues pel·lícules amb què guanya un Premi Oscar ex aequo (amb ella mateixa) i, tot i no ser vista en públic i ser reticent a fer entrevistes, els periodistes s’encarreguen de falsejar el seu passat i publicar diferents romanços i notícies, cosa que la converteix en una habitual de les portades de les revistes i diaris més importants del moment… d’algú que no existeix i del que tot és inventat, bé pel seu creador, bé pels mitjans de comunicació.
Simone (2002) està escrita, dirigida i produïda per Andrew Niccol, just després de realitzar la mateixa tasca a la seva òpera prima Gattaca (1997) i d’escriure el guió d’El show de Truman (The Truman Show, 1998), amb les que forma una involuntària trilogia sobre la mentida i la manipulació. Niccol va ser, una vegada més, un visionari del que podria passar en un futur que, en realitat, ja és aquí. Els fets narrats a la pel·lícula és un dels motius de la vaga d’actors dels Estats Units que va començar el divendres 14 de juliol de 2023, davant del temor que no se’ls necessiti o se n’exploti el talent a canvi de res. De fet, s’unien a la vaga de guionistes, que ja portaven dos mesos de mobilitzacions, en què un dels aspectes a reivindicar era, també, l’impacte de la intel·ligència artificial a la seva professió. A Simone, Taransky exposa la situació d’una manera que convida a la reflexió: «La nostra capacitat de fer un frau és més gran que la nostra capacitat de detectar-ho».
Uns anys després, novament, la ficció s’avançava a la realitat. A la pel·lícula El congrés (The Congress, 2013), amb guió i direcció d’Ari Folman, l’estudi de cinema Miramount (que sembla una contracció dels estudis Miramax i Paramount) ofereixen a l’actriu Robin Wright, que s’interpreta a ella mateixa com si fos un personatge real, la possibilitat d’escanejar el cos i la capacitat d’expressió per poder realitzar pel·lícules digitals en el futur, mantenint-la jove i participant en un altre tipus de pel·lícules amb què no se sent còmoda, com pel·lícules d’acció o de ciència ficció. Com a contrapartida, no podrà tornar a treballar com a actriu mai més.
L’actriu, de 44 anys en aquell instant, protagonista d’èxits tan memorables com La princesa promesa (Princess Bride, 1987) o Forrest Gump (1994), ja no té la joventut d’aquella època, ni pot presumir d’una carrera brillant per les males decisions en triar un nou projecte (impressiona veure com li diuen a la cara de la mateixa actriu, per utilitzar referències de pel·lícules i resultats reals, com quan es queda parada mirant el rostre del pòster de la seva primera pel·lícula), per la qual cosa no està en disposició d’exigir res amb la seva edat actual. La pressió del seu agent (gran paper d’Harvey Keitel), l’acceptació per part d’altres artistes en una edat similar, una situació familiar complicada per la malaltia del seu fill (a la pel·lícula té una malaltia degenerativa que el deixarà sord i cec en pocs anys), i la perspectiva d’un futur incert professionalment en aproximar-se a la cinquantena, la porta a acceptar el tracte, això sí, amb condicions: que l’acord sigui només de dues dècades i que el seu avatar virtual tingui poc més de trenta anys sempre. A canvi, renuncia completament a la seva imatge i a les decisions artístiques sobre les produccions en què participi. I a treballar d’actriu, és clar.
La pel·lícula The Congress va inaugurar el 2013 la Quinzena de Cineastes, secció independent del Festival de Cinema de Cannes, on el director ja havia competit a la seva secció oficial amb el seu anterior treball: Vals con Bashir (Vals Im Bashir, 2008). Les dues pel·lícules tenen un cert paral·lelisme pel que fa a la noció de la pèrdua d’identitat, però, en aquest cas, s’hi afegeix la promesa de la immortalitat. Almenys, de la immortalitat del seu avatar, que es perpetuarà amb la imatge jove d’una noia de poc més de trenta. En paraules del responsable de l’estudi, interpretat per un superb Danny Huston: «Tot canvia. Molt aviat, l’estructura que tant volem ja no hi serà. L’estructura al voltant de l’actor, els agents, els representants, les caravanes, les drogues, la coca, les depressions, les ruptures, els amants, els escàndols sexuals, els incompliments de contracte, els guions insofribles, la depressió postfracàs, no fer la promoció, demanar perdó… tot això desapareixerà… Volem escanejar-te i ser els amos de la propietat anomenada Robin Wright… Volem la Jane de Forrest Gump».
The Congress es divideix en dues parts completament diferenciades. A la primera observem a l’actriu reflexionar sobre la decisió a prendre i, un cop decidida, tot el procés de digitalització, fet que ens mostra de manera evident que no només estan escanejant el seu cos, sinó també el seu talent, la seva expressivitat i capacitat d’interpretar. La segona part de la pel·lícula succeeix vint anys després, un cop finalitzat el primer contracte, quan l’actriu (amb 64 anys) es dirigeix a l’estudi (que ara té el significatiu nom de Miramount-Nagasaki, aquest darrer corresponent a la farmacèutica que s’ha unit a l’empresa cinematogràfica). La reunió és singular, ja que es produeix en una mena de món virtual al qual s’accedeix mitjançant una substància química que li subministren. A partir d’aquell moment, la segona part correspon a una pel·lícula d’animació gairebé totalment.
Per a aquesta segona part, el cineasta s’inspira lliurement en un dels grans clàssics de la literatura de ciència ficció, en concret en el llibre Congreso de Futurología (Kongres futurologiczny, 1971), de Stanislaw Lem (1921-2006), publicat en castellà per Alianza Editorial, amb traducció de Melitón Bustamante (una tasca destacada en una obra plena de neologismes). Aquest món virtual on se celebra el congrés i on té la reunió l’actriu no té res a veure amb el que vam poder veure a la pel·lícula Matrix (1999), per exemple, sinó que és producte de les substàncies al·lucinògenes que conté el líquid que li subministren just abans d’arribar, com passava a la història original de Lem (encara que en aquest cas, el protagonista es contaminava de manera involuntària).
A la seva novel·la, l’escriptor polonès imagina una dictadura química global dirigida per uns quants gegants de la indústria farmacèutica, que fabriquen substàncies que poden controlar les nostres emocions, com l’amor, el desig o la por, fent a la gent feliç i desinhibida artificialment, perdent la noció de la realitat, substituint-la per una realitat percebuda. Tot i que el protagonista descobrirà que no tot és tan idíl·lic com sembla. Amb estudis de medicina en l’especialitat de psicologia, Stanislaw Lem és un dels grans autors universals de la ciència ficció, amb una clara vocació d’anticipació. Com a la pel·lícula, el protagonista del llibre també reapareix vint anys després per trobar-se amb una població alienada a causa de les drogues, aliens als problemes que dues dècades enrere havia provocat fins i tot atacs terroristes, tots relacionats amb la superpoblació del planeta, que és un dels temes del congrés científic. La lluita dels activistes és contra les solucions proposades pels diferents governs, que ja es poden imaginar que eren contundents, limitant les llibertats individuals.
A la pel·lícula The Congress, després del gran èxit dels llargmetratges de l’avatar de l’actriu Robin Wright, quan el responsable de l’estudi li proposa un nou contracte vint anys després, li afegeix una nova opció: la possibilitat que autoritzi que hi hagi una substància química que permeti, literalment, convertir-se en ella. I Robin Wright, en primera instància, accepta. Com a la novel·la, hi ha una droga per a cada desig que tingui cada persona, sigui qui sigui en qui es vulgui convertir, si la companyia té els drets, és clar. Per exemple, la substància dantina fa que et sentis com si realment hagis escrit La divina comèdia.
El canvi d’opinió de l’actriu a posteriori de signar, quan considera que les persones no s’haurien de convertir en “productes”, serà el detonant d’una sèrie de vicissituds entre el món real i el món imaginat a les al·lucinacions. A la pel·lícula, l’atac terrorista serà realitzat pels rebels oposats a aquests avenços tecnològics en la indústria farmacèutica.
Ari Folman introdueix la seva actriu protagonista al lloc on se celebra el Congrés de Futurologia imaginat per Lem, però, en aquest cas, el recurs psicotròpic li serveix per criticar un tipus de cinema que podríem anomenar post-Avatar, plantejant preguntes sobre si genera a l’espectador el mateix entusiasme veure els actors virtuals que no han de tenir ni tan sols la seva cara (bé, com passa a Avatar, 2009, de James Cameron, per exemple). L’espectador es converteix en consumidor (de la droga) i, posteriorment, en partícip de l’espectacle, en al·lucinar que és un més del relat o, fins i tot, pot ser l’actor o l’actriu protagonista. Els avenços tecnològics contribueixen a la deshumanització de la societat que, alienada, no percep la realitat del que està passant, mentre les corporacions farmacèutiques s’enriqueixen aportant la producció necessària per mantenir el sistema.
El projecte de la pel·lícula es va desenvolupar entre el 2008 i el 2013. Els més de cinquanta minuts animats es van realitzar a mà, amb la feina d’uns 200 dibuixants de vuit països, més de 60.000 dibuixos en total. El que li passa a la versió animada de l’actriu Robin Wright (que fins i tot podrà veure a l’hotel del Congrés alguns aficionats que han pres la droga associada i s’han caracteritzat com la protagonista de la saga Robin Robot Rebel) s’inspira en el que li passa al personatge del llibre original, que necessitarà una adaptació més propera al text de Lem, un repte al qual el director Ari Folman va desistir, malgrat ser una il·lusió seva des de la seva època com a estudiant de cinema. Com el lector del llibre, l’espectador també assisteix desconcertat davant de tot el que va succeint, per comprendre, finalment, les decisions dels seus protagonistes al final de la història.
En el fons, la pel·lícula The Congress funciona com un homenatge a la forma clàssica de fer cinema, com una crítica a la realitat dissenyada pels mitjans de comunicació i la manipulació de la societat, traslladant l’al·legoria d’una dictadura comunista del llibre a la dictadura de la indústria de l’entreteniment (significatiu veure la societat que es troba l’actriu quan decideix tornar al món real). La pel·lícula també funciona com un crit d’auxili en un sector que al 2023 s’aixeca davant d’algunes de les seves profecies.
A Simone, quan la productora de les pel·lícules de l’estudi cinematogràfic descobreix el frau i la manipulació del director amb la virtual actriu falsa, la seva reacció és significativa: «Per què fer només un personatge quan pots fer tot el repartiment?». Doncs, no ho sé, Rick…
Catalunya Plural, 2024 
