La Diada ha entrat en la fase nostàlgica: “Te’n recordes fa deu anys, quan vam unir tot el país amb una cadena humana…?” Llavors l’Assemblea Nacional Catalana tenia una força gairebé transversal dins de l’independentisme. Fa deu anys, per participar de la Diada, t’havies d’enregistrar prèviament. Alguna gent que li havia tocat a un tram al nord-est del país van acceptar canviar la seva ruta i fer el tram del delta de l’Ebre per tal de distribuir tota la població d’una manera més uniforme. Llavors tot era il·lusió, una il·lusió barrejada amb importants dosis d’ignorància, però il·lusió, al cap i a la fi.
Els més engrescats llavors, avui neden en el mar de l’apatia i la ràbia. El Procés ha deixat moltes joguines trencades, i la veu d’aquesta gent la representa Dolors Feliu, actual presidenta de l’ANC. Feliu continua emulant al discurs de la unilateralitat, pensant, potser, que si no creus en la força de la gravetat aquesta no t’enganxarà. Serà Sílvia Orriols, del partit d’extrema dreta Aliança Catalana, qui acabi arreplegant els poquets vots que representa aquest discurs. Però tampoc cal cridar al mal temps: el gruix central de la gent que era independentista llavors, ho continua essent ara i ho continuarà seguint demà. Per molta d’aquesta gent el compromís amb la Diada de l’Onze de setembre no és conjuntural, sinó estructural.
Però aquesta Diada es viu amb una certa confusió i paràlisi, com si l’haguessin deixat en standby. Un gran canvi està operant en el cor de l’independentisme que es reflectia en les contingudes declaracions dels seus líders. Carles Puigdemont s’atrevia a “reivindicar la nació més enllà de la independència”, unes paraules inimaginables una Diada enrere. O, més ben dit, unes eleccions enrere. L’oportunitat històrica l’ha DUT la providència electoral, i d’un dia per l’altre ha recol·locat a tothom a lloc. És una bona representació de què ha significat el Procés: un fenomen social i polític revestit amb l’aparença de ser mogut per la força de la gent, quan, en realitat, aquesta energia ha estat inflada, desinflada, conduïda i desviada pels partits polítics de manera sistemàtica.
Amnistia, amnistia, amnistia. Aquesta és la paraula que domina el debat polític català i espanyol, i la paraula que repetien polítics de tots colors a tort i a dret durant els diversos actes de la Diada. Des de l’independentisme, l’amnistia és el punt de partida. Per part de l’executiu socialista, l’amnistia és el lloc d’arribada. Per uns i pels altres, l’amnistia és l’oportunitat de començar de nou alguna cosa que no sigui la viscuda en la darrera dècada. Quina cosa, encara està per veure. La solució democràtica seria l’aplicació d’un referèndum d’autodeterminació. Això és el que hauria de ser, i també és el que seria si les coses fossin com la majoria catalana desitja que siguin. Però, per desgràcia, el referèndum avui dia encara sembla desafiar la gravetat.
Aquest és l’esperit que encarnava la Diada d’avui, barreja de ràbia residual, d’esperança continguda, i d’escepticisme latent.
Catalunya Plural, 2024 
