Aquest estiu, en plena campanya electoral, han tingut lloc diversos actes commemoratius de l’Orgull LGBTI. Donant una ullada als seus manifestos, proclames i reivindicacions, d’especial rellevància en el context electoral, no puc evitar sentir una sensació de desconcert. Un cop conquerida la llei trans, la gran majoria de textos reivindicatius (amb excepcions com la Diada per l’alliberament LGBTI organitzada per Crida LGBTI a Barcelona) van evitar aprofundir en la situació d’emergència social i de crisis superposades que estem vivint. Aquesta situació de crisi té efectes especialment terribles en les vides d’aquelles persones en les quals la classe social intersecciona amb altres condicions que dificulten la igualtat d’oportunitats: gènere, estatus migratori, racialització, pertinença a les dissidències sexuals i gènere… Per això, és urgent que totes aquestes realitats uneixin agendes de reivindicació i es generin aliances per aconseguir avenços col·lectius més enllà de les diferents identitats. Els moviments LGBTI (i altres moviments socials) han d’obrir-se a reivindicar drets universals que poden tenir efectes concrets sobre el col·lectiu, com la Renda Bàsica Universal.
Algunes denuncies dels col·lectius es referien a tres condicions materials: treball, salut i habitatge. No obstant això, no es van aportar propostes ni solucions concretes. Si el treball produeix relacions asimètriques i priva a les persones de poder de negociació, en el cas de les persones LGBTI cal afegir una sèrie de discriminacions específiques. La més evident es refereix al col·lectiu trans, que, com recorda Marina Sáenz, registra “la taxa d’atur més alta d’entre tots els col·lectius per als quals hi ha registres”. Aquest fet porta a moltes persones trans, especialment dones i persones migrades, a treballar en sectors de l’economia informal, on estan menys protegides i més exposades a violències. Ni tan sols les persones LGBTI que aconsegueixen accedir al mercat laboral estan en igualtat de condicions: a Espanya i Portugal, el 72% de les persones LGBTI torna cada dia a l’armari als seus llocs de treball, i només el 55% de les persones del col·lectiu que tenen fills i filles se senten còmodes parlant-ne. Un 26%, de fet, no és visible amb cap company.
Pel que fa a la salut, com ja és habitual d’un temps ençà, el focus està posat a la salut mental. Ja sabem que hi ha una sèrie de determinants socials per a la salut de les persones, especialment per a la salut mental, com ara la pobresa, la incertesa laboral, la precarietat o la manca d’ingressos. A aquests factors que generen malestar i patiment psicològic, cal afegir la discriminació social i econòmica que pateixen col·lectius com l’LGBTI. Un estudi de la Universitat Jaime I adverteix que les minories sexuals presenten una major prevalença de problemes psicològics (10,3%) que els heterosexuals (3,5%), amb trastorns relacionats amb l’ansietat, la depressió, les addiccions, la ideació suïcida o l’alimentació. Les pressions heteronormatives i les diferents formes de violència que pateix la població LGBTI, moltes de les quals tenen a veure amb el rebuig familiar i les dificultats en el mercat laboral o d’accés a l’habitatge, ens converteixen en un subgrup de risc.
Malgrat els avenços legislatius, la discriminació al mercat immobiliari també és una realitat per a moltes persones del col·lectiu LGBTI. Això pot manifestar-se de diferents maneres, com negatives de lloguer basades en l’orientació sexual o identitat de gènere d’una persona o el fet que 1 de cada 5 persones LGBTI a la Unió Europea hagi experimentat el sensellarisme en algun moment de les seves vides. En totes aquestes discriminacions té un gran pes la dependència econòmica de famílies LGBTI-fòbiques o de feines precàries.
Una renda bàsica que servís de base suficient per a l’existència ens permetria augmentar la nostra autonomia en l’àmbit econòmic i laboral. Amb ella augmentaria el poder de negociació en situacions de discriminació i ens dotaríem de seguretat econòmica davant les dificultats en l’accés al mercat laboral. Podríem rebutjar llocs de treball on ens trobem amb casos de discriminació, garantir de manera efectiva l’accés a l’habitatge en condicions d’igualtat amb les persones cisheterosexuals, i promoure el benestar mental de la població, ja que la Renda Bàsica funcionaria com a assegurança general contra la pobresa i aportaria una gran tranquil·litat psicològica. Evidentment, aquesta mesura ha d’anar acompanyada d’altres com la regularització de totes les persones migrades (que, per descomptat, han de ser perceptors d’aquesta renda bàsica), la redistribució de la riquesa, la regulació efectiva del preu de l’habitatge, l’enfortiment de la sanitat pública o la ampliació de drets laborals, però la reivindicació de la Renda Bàsica Universal pot ser aquest punt de partida des del qual conquerir una agenda comuna de drets per al 99% de la població que constituium la mateixa classe social. Com diuen els argentins Sudor Marika, “levantemos la bandera de la Renta Universal: tierras, techos y placeres para todes por igual”.
Catalunya Plural, 2024 
