Fa uns mesos vaig tenir el plaer de llegir per primer cop a Lynne Segal, qui va escriure, en una de les seves grans obres, Is the future female? Troubled thoughts on contemporary feminism, sobre la necessitat feminista d’acollir un anàlisi de la sexualitat que no fes d’ella “la clau per a l’auto-expressió o la clau per al canvi social”. Fer de la “violència sexual” el centre de tot, deia, era no fer justícia a les dones negres i de classe treballadora que havien estat patint, i havien lluitat més que ningú, contra els abusos sexuals que havien rebut històricament per part dels homes. I era no fer-les justícia, precisament, perquè les respostes que es demanaven cap a aquesta violència eren clarament penals. Recórrer al punitivisme era per a Segal la legitimació d’una violència que majoritàriament requeia en els homes negres de classe treballadora. I, és cert, no pot haver-hi cap inconsciència més gran que la de qui creu que les institucions penitenciàries són neutres.
En cap cas és aquest un article que busqui treure-li importància als abusos de poder masclistes, o que vulgui negar que existeixen homes poderosos que estan ben cuidats i protegits per la societat patriarcal en la qual vivim. Es tracta, més aviat, d’unes quantes paraules que busquen acabar amb la idea que la radicalitat del feminisme ve donada per la contundència (normalment penal) amb la qual es dona resposta a les violències masclistes. O, en altres paraules, són unes quantes reflexions personals sobre les conseqüències de fer de la «violència sexual» el centre dels nostres discursos feministes.
La fixació del feminisme en el perill de la sexualitat ve de lluny. Es tracta d’un fenomen que no podríem entendre sense els canvis socials i econòmics que va suposar l’ofensiva neoliberal dels anys 70, però sobretot dels 80. Quan els hereus dels ultraliberals de l’Escola de Chicago van arribar al poder, van declarar la guerra a les posicions avançades del moviment obrer durant el segle XX, van aplicar polítiques desreguladores que van erosionar el treball estable propi de l’era fordista, i van dissoldre paulativament les solidaritats de classe. Va ser un període històric en què el crèdit fàcil va possibilitar una transformació subjectiva de la població cap a l’estatus de propietari, i va ser la posterior inseguretat de les anomenades classes mitjanes a perdre’l, la que va deixar el camí lliure per l’establiment de les bases sociològiques que permetrien la posterior internalització dels discursos de la «seguretat». Hem de ser conscients que la difusió de les idees del feminisme radical promulgat per Catharine MacKinnon o per Robin Morgan, entre d’altres, coincideix amb aquest context polític i social. Un període favorable a que aquells discursos feministes que feien del «sexe» i de la «violència sexual» el centre de les seves teories, acabessin per ser hegemònics. Era bastant còmode un feminisme centrat en el perill inherent que comportava qualsevol relació sexual amb un home, que posés l’atenció en la responsabilitat individual d’una agressió sexual i no pas en com aquesta s’exerceix en un context social, polític i econòmic concret. En definitiva, que escampés una imatge de la sexualitat com si aquesta existís fora d’un context i d’unes relacions socials concretes.
Per suposat, la constant referència al perill sexual, entenent el sexe com un camp inherentment perillós, comporta la fixació en els anomenats delinqüents sexuals. Un concepte que, com explica Loïc Wacquant a Castigar a los pobres. El gobierno neoliberal de la inseguridad social, agafa tal elasticitat que pot reunir una àmplia gama de conductes que van des d’allò moralment problemàtic a la violència física. De fet, afirma l’autor, són un dels «blancs privilegiats del panoptisme penal que ha aflorat, durant les últimes dècades, sobre les ruïnes de l’Estat caritatiu». És evident que un rebuig complet i total del codi penal seria fer-nos percebre com a éssers completament desconnectats del sentit comú compartit, però fer de la concurrència a les institucions penals la resposta i la solució a un problema com el de la violència masclista és clarament un aventurerisme irresponsable.
Fer de la «violència sexual» la demanda central del feminisme comporta, de la mateixa manera, una definició dels subjectes implicats. Els discursos centrats en la violència signifiquen també la delimitació del subjecte de la dona com a víctima gairebé essencial i perpètua, com a subjecte que rep violència però mai com qui la exerceix. Les dones som víctimes del patriarcat en moltes ocasions, però no ho som sempre ni som únicament víctimes. És més, les que som filles de Despentes sabem que d’aquests discursos es desprenen mandats implícits: tenir por als homes, a la nit, a l’autonomia, que no t’agradi el sexe ni les bromes. Es tracen criteris d’acceptabilitat que tenen a veure amb la prudència i amb la passivitat.
Però el més important, amb tota l’atenció posada en la «violència sexual», on queden les demandes de reconeixement de drets —entre elles la de les treballadores sexuals—? O les demandes de millora de les condicions laborals? O la necessitat d’abolir la llei d’estrangeria? No són, pas, aquestes demandes, feministes? És aquesta la gran lliçó que ens va assenyalar el feminisme negre, indígena i poscolonial: la necessitat de deixar de posicionar la «violència sexual» com la principal demanda del nostre moviment, perquè hi ha moltes altres. Ben mirat, això només va poder ser pensat per un feminisme que obviava la importància de la classe social i de l’opressió racial, problemes que afectaven i afecten a la majoria de dones de les nostres societats.
Estem caient, amb el bombardeig constant dels feminicidis, dels abusos sexuals i de les violacions, en un dels reduccionismes de l’esquerranisme més ranci de tots: allò que el feminisme només s’ocupa dels «problemes de les dones». Que no s’entengui pas que la violència que rebem no és important, donem-li a la violència masclista la importància que té, abordem-la més enllà del codi penal, però no fem d’ella la raó de ser del nostre projecte polític. No hi ha pitjor manera de no fer-li justícia al feminisme revolucionari.
Catalunya Plural, 2024 
