El territori de les nostres passejades durant les properes setmanes és el barri de la Jota. El podem delimitar de la plaça de Virrei Amat -si bé jo prefereixo posar la frontera a Arnau d’Oms- a la Meridiana, i de la riera d’Horta al passeig de Fabra i Puig.
Aquesta introducció mostra, sense gaire problema, com és una identitat pròpia, amb una morfologia creada des de la particularitat del seu origen urbanístic. Tot i així, no deixa de ser una espècie de limbe, la història no el respecta, situant-lo a Nou Barris quan, més enllà de la seva personalitat, la zona sempre pertanyé a Sant Andreu.
Per a filar encara més prim, a l’arbitrària divisió dels setanta-tres barris, s’inclou al magma absurd de Vilapicina i Torre Llobeta.
Per a que ningú es maregi, recapitularé una mica. El barri de la Jota no existeix com a tal als papers municipals. La nova divisió en districtes de 1984 l’emmarcà a Nou Barris. Un dels redactors d’aquesta conferència de Berlín Comtal feren amb els barris com les potències amb les colònies, fou Josep Maria Huertas-Clavería, un mestre indubtable, amb capacitat de contradir-se i ficar-nos en laberints.
A Tots els barris de Barcelona, anterior a la divisió de 1984, Huertas no dona gaire espai a la Jota, si bé li suscita un debat de cara al futur, on l’ubicaria en un districte propi junt al barri de Porta, ambdós part de Sant Andreu del Palomar anteriorment.
Aquesta proposta de Huertas connecta bastant amb la meva idea de donar administració pròpia als barris. Més tard es desdigué, doncs el districtes engloben massa barris a Nou Barris o Horta-Guinardó, generant una falsa unitat, impossible d’entendre amb l’actual estil de govern, si es vol més difícil perquè cada barri és una realitat en ella mateixa, afí als seus veïns més immediats.
D’altra banda, la traïció de Huertas és que ell, coneixedor de com la Jota era de Sant Andreu, la colocà a Nou Barris, però bé, Vilapicina també hi anà, quan ni l’un ni l’altre tenen res a veure amb el seu districte.
Huertas també parla de la Jota com Vilapicina baixa. La discussió és molt específica, pel que cercaré de formular un nou croquis.
El passeig de Fabra i Puig fou durant segles el camí de Santa Eulàlia, junció entre els pobles d’Horta i Sant Andreu del Palomar. Més o menys al seu terme mig hi ha el complex de Vilapicina, amb la seva església, l’hostal de Ca n’Arnés i la vella masia de Can Basté.
Aquest nucli irradià amb una petita barriada, a banda i banda del camí de Santa Eulàlia. A l’esquerra, el carrer de Vilapicina, esdevingué central. A esquenes del temple, la referència era el camí de Sant Iscle.
Aquest barri, abans i després de les Agregacions de 1897, tenia les seves dinàmiques, diferents al del seu mal anomenat tram inferior, amb inici a la plaça de Virrei Amat, en aquell instant agrícola amb tímids intents d’urbanització a la vora de la masia de Can Sitjà.
Aquí naixeria la Jota, amb una altra clau a la seva meitat, la masia de Can Garrigó. El 1901 la propietat era de Maria Àngels Puig España, qui cedí les seves parcel·les per a urbanitzar, erigint-se en reina de la Jota, doncs la Marquesa de Castellbell tan sols l’imità el 1926, completant-se el trencaclosques.
El barri de Sant Andreu ara és Nou Barris, i ningú el reivindica com a cos amb entitat personal i intransferible. En tota aquesta disquisició, el director d’orquestra és la Barcelona de finals del vuit-Cents. Els pobles del Pla es veieren urgits de noves urbanitzacions per a apropar la inevitable integració amb la metròpoli, modernitzant-se a causa del seu auge industrial i l’increment poblacional.
A Sant Andreu, el darrer quart del segle XIX suposà una revolució, emprenent-se molts projectes, entre d’altres, la rambla de Santa Eulàlia de Fabra i Puig per la il·lustre família d’empresaris, més tard aliats amb els escocesos Coats.
L’imperi fabril de Sant Andreu ens xiuxiueja mitjançant el nomenclàtor. La Jota es delimita de la riera d’Horta a Fabra i Puig. No obstant, quelcom fixat a la sol·licitud de Maria Àngels Puig España, la seva artèria d’artèries havia de ser la lletra. I dels seus plànols, una prossecució d’Escòcia, impedida fins als anys seixanta per la supervivència de la masia de Can Garrigó.
Potser per això el carrer de la Jota, aragonesa al nomenclàtor oficial i simple lletra a la seva planificació, cobrà una brillantor encara vigent. La interrupció d’Escòcia feu d’aquesta via, a l’actualitat una de les delícies de Barcelona, un valor a l’alça pels seus habitants.
A la petició de 1901, Puig España i els seus assessors tenen clares les marques de la seva proposta. La riera d’Horta, la masia dels Castellbell i la rambla de Santa Eulàlia. Els signants mencionen la seva consciència de poder ser atractius gràcies a la proliferació d’indústries de pes als seus alentorns, com els tallers de RENFE, La Hispano-Suiza o la Fabra i Coats.
En aquesta obcecació fabril hi ha una llavor per l’endemà. A mitjans dels anys vint, la Jota s’omplí de passatges, molts d’ells des d’una perspectiva cooperativista, com els de l’Esperança i l’Arquitecte Millàs, sense oblidar dins del paisatge el de Santa Eulàlia, una de les joies de la corona.
El barri corroborà la seva majoria obrera, ampliada al seu rovell a la cruïlla del carrer de la Jota amb Pardo, on hi havia una fàbrica de silicona i una altra de productes químics, acompanyades a la riera d’Horta amb Orense, un carrer avui tan sols insinuat, del Laboratori General del Doctor Borrell.
Hi ha tres cireretes en aquest pastís introductori. La Jota en el seu entramat es correspon amb el del barri de Salvador Riera i els Indians. La indefinició en batejar els seus carrers, a més de donar nom al conjunt, feu que alguns es denominessin Acàcies o Manigua, trobant-se separats de la seva matriu per les terres de Can Ros, que més tard configurarien el barri del Congrés, fractura d’aquesta junció.
La segona seria la riera d’Horta. Per justícia, és una de les portes de la Jota. El seu llarg interval, sobretot a nivell de construcció, que la divideix d’Escòcia, és un limbe dins d’un altre. Pels ulls i la ment, el nostre barri protagonista es perfila des d’Escòcia i la seva vista a les arbrades d’Emili Roca, Malgrat o Santapau.
Allò sota la Jota no existeix al plec de 1901 de Maria Àngels Puig Espanya. Concepción Arenal, carretera de Barcelona a Sant Andreu, quedaria relegada pel ferrocarril, i la ruta de Granollers a la capital catalana, per a nosaltres la Meridiana. Des de la cruïlla d’aquesta avinguda, el debut de la Jota i el seu homònim carrer suggereixen un espurneig d’esplendor amb viles d’un modernisme tardà de barri.
Per acabar, no està pas de més un imprevist gir de guió. A la Jota hi ha una plaça, que per no ser precisa ni tan sols és de Can Garrigo, sinó només de Garrigó. És un àgora on hauria de seure més per a extreure conclusions sobre la vivacitat de les seves interaccions. José María Quadras i de Caralt era hereu del llegat de Maria Àngels Puig España, la lenta urbanitzadora. Presentà una demanda perquè, segons ell, l’espai de la plaça de Garrigó era seu, no de l’Ajuntament. El 1996, un jutjat barceloní li donà la raó. No he trobat més articles, i la tonteria em recorda una mica a la denuncia de Barcelona Oberta, una mica de guanyar pels meus collons i el llinatge.
Catalunya Plural, 2024 
