El pas del segle XIX al XX van ser anys convulsos a Espanya. Les independències americanes, que s’anaren fent efectives des de principis del segle XIX, les constants crisis de govern i de la mateixa monarquia, l’encaix de Catalunya i les reivindicacions d’altres nacionalitats històriques de la Península passaven dins un context de tensions socials i reivindicacions en què es va exercir una opressió despietada contra l’obrerisme, sufragistes, nacionalistes, independentistes o altres lluites per les llibertats, la igualtat i la dignitat de les persones.
Els aixecaments militars van ser la resposta dels immobilistes. Va ser un parèntesis, que lluny de resoldre els problemes, congelaren una revolució social, política i econòmica, necessària per la supervivència de l’estat i la seva ciutadania. Avui no sols hem oblidat aquelles lluites, sinó que el discurs unívoc, anacrònic, conservador i maniqueu d’aquells que defensaven una idea retrograda d’Espanya torna a ressonar. Un model que està lluny de les exigències d’una democràcia real, defensora i integradora de la pluralitat que construeix la societat des de la ciutadania.
Malauradament no hi hagut una reflexió profunda, ni cap interès a donar a conèixer ni reparar la memòria d’aquelles lluites: moltes eren iniciatives que avui encara sorprenen per la seva modernitat i sentit social. En general, hi ha una amnèsia de què van significar aquelles propostes i per què les van aixafar amb la cruel Guerra Civil. Una guerra provocada per aquells que es negaven a creure en la democràcia o la consideraven una eina que només havia de respondre als seus interessos. Els descendents intel·lectuals d’aquell immobilisme, com el seus ancestres, han segrestat la idea d’Espanya, la seva simbologia, o conceptes com la llibertat i la justícia. Ells, que son defensors d’ideologies que són la causa de les desigualtats, la manca de llibertat i el nou esclavisme, i que juguen a la confusió i si no, al victimisme.
Aquest setembre ha fet 100 anys del cop d’Estat de Primo de Rivera. També aquest setembre, aquells que des de llavors han segrestat la idea Espanya intentaran formar govern defensant una Espanya que és el fruit d’una narrativa construïda a partir de cops militars, com el de Primo de Rivera primer i Franco després.
Hi ha una dreta que s’entossudeix a considerar enemics dels espanyols els que defensen una realitat plural tant ideològica com cultural, on cap opció està per sobre de l’altre, avantposant els drets de tota la ciutadania als privilegis d’unes “castes” que han ostentat el poder polític, econòmic i militar; ajudats per les diferents dictadures o dictablandes que ha assolit l’Espanya del segle XX.
Aquesta dreta insisteix en una Espanya unitària i unívoca. Res més lluny de la realitat. Espanya és una amalgama de realitats diverses que conviuen en un territori plurinacional i cultural, i si l’estat no assumeix aquesta realitat, Espanya seguirà sent una realitat fallida. En sí, seguim segrestats per un idea monàrquica en la qual les dretes basen les seves polítiques. Una societat estructurada a partir de la idea de vassallatge que permet consolidar una estratificació social i monopolis econòmics de forma persistent. Ja que el sistema monàrquic es basa en la immutabilitat dels privilegis; el que fa impossible els principis de cohesió i benestar social. Un sistema que anul·la qualsevol intent d’igualtat social, protegeix les elits i neutralitza qualsevol dissidència.
Encara hi ha partits ancorats a una realitat decimonònica que poc té a veure amb la societat del benestar i les llibertats necessàries per la societat del segle XXI. Es més, aquests partits usen els avenços tecnològics i socials a favor de consolidar un sistema de privilegis i segmentació social basat en una noció de llibertat negativa que anul·la la veritable llibertat positiva.
Els que creiem en la llibertat positiva i la veritable democràcia som conscients que hi hagut un interès quasi visceral a consolidar un sistema democràtic no representatiu que afavoreix un bipartidisme d’alternança de poder. Pensat per consolidar una tecnocràcia que no té cap interès en acabar amb el relat construït des d’un discurs maniqueu d’Espanya; on les institucions contribueixen a preservar Espanya com un estat unívoc sense dissidències. Un estat basat en el vassallatge i el clientelisme, amb el poder i sense la plena participació de la ciutadania en la cosa pública.
Primo de Rivera va ser la antesala del franquisme, i aquest va ser qui va dividir Espanya en dos. Reprimint i perseguint aquells que creien en una llibertat positiva i la construcció d’un estat república multicultural. Fa 100 anys, es va trencar la institucionalitat espanyola, un fet que s’agreujà amb l’aixecament del 36. Ningú vol posar noms als qui van iniciar la destrucció d’Espanya, aquells que com Cambó, i Franco més tard, van demonitzar els anhels d’un poble que lluitava per la seva dignitat i les seves llibertats. Els descendents intel·lectuals d’aquells “escollits” es neguen a reconèixer que aquella Espanya era una Espanya fallida, que sols existia en el seu imaginari i que van ser, i són, el principal problema per la construcció d’una Espanya plural, democràtica, justa i equitativa.
Avui els descendents intel·lectuals i ideològics d’aquells colpistes encara s’escuden en un ús maniqueu de la llibertat i de la democràcia. Encara es diuen salvadors d’una pàtria que només ha existit en un relat i una visió tendenciosa de la història. Segueixen ocupant-se en mantenir un status-quo que els beneficia, ja que consolida la seva posició social, econòmica i política. Posen els seus privilegis i interessos per davant de les veritables necessitats de la ciutadania i de la llibertat positiva. Segueixen parlant de servei, quan en el fons segueixen segrestant els drets de la ciutadania i de la societat del benestar. Ens confonen amb les seves defenses i no accepten que hi ha ideologies que, a diferència de les seves, posen per davant l’interès comú al particular. No entenen que el benefici social i la preservació del medi és el veritable motor del creixement equitatiu, i que ambdós són prioritaris a qualsevol altre benefici.
Hem de recuperar la memòria de la lluita d’aquells que volien emancipar la ciutadania i lluitaren fins a la mort per la construcció de societats més justes, equitatives i democràtiques. Recordar i recuperar la memòria d’aquells que van deixar la pell lluitant contra allò que ja era un anacronisme en aquell moment: un estat que es sustentava en llinatges.
Ja és hora que es reconeguin que fets com el de Primo de Rivera van ser veritables atemptats contra la ciutadania; un intent de preservar un poder i un sistema en col·lapse, fallit per la inoperància d’unes elits que no feien ni deixaven fer. Des de llavors, a Espanya, s’ha anat perdent en cultura i en educació democràtica. Encara avui molts estaments entenen lo públic i la política com un espai d’imposició de les seves voluntats. No accepten la democràcia i la política com un espai de construcció col·lectiva des del diàleg. Viuen de les herències dels principis imposats per les diferents dictadures que encara perduren en el més profund de les estructures de poder. Els descendents intel·lectuals de les dictadures, amb l’apropiació de lo públic i pervertint el sistema democràtic, han aconseguit que hi hagi cada cop més una desafecció de la ciutadania cap a la política.
Va sent hora d’acabar amb el relat unívoc d’Espanya i fer que, per fi, l’Espanya plural inclusiva sigui una realitat. Que en la suma hi tinguin cabuda, sense jerarquies, tots els sumands. És a dir, que sumar sigui allò que ens permet construir.
Catalunya Plural, 2024 
