S’inicia el compte enrere per intentar formar govern d’Alberto Núñez Feijóo. La presidenta del Congrés, Francina Armengol, va fixar el debat d’investidura i la votació a la Cambra Baixa per als propers 26 i 27 de setembre. Si el líder del PP no aconsegueix reunir els suports requerits en cap dels dos intents disponibles, com és previsible, se li atorgaran al Rei dos mesos addicionals per explorar les opcions de Pedro Sánchez. La seva opció, aleshores, arribaria durant la segona o tercera setmana d’octubre, fet que significa que el debat d’investidura de Sánchez tindria lloc la setmana del 16 al 22 d’octubre, després del Dia de la Festa Nacional. En cas que el socialista també fracassi en la seva investidura, es programarien noves eleccions generals per al 14 de gener de l’any vinent.
La tasca de formar govern es presenta complicada a causa de la complexa aritmètica que sorgiria dels resultats de les eleccions generals a Espanya. Tot i que el PP va guanyar a les eleccions, la suma amb Vox no és suficient per garantir una majoria. D’altra banda, el bloc de l’esquerra va obtenir 152 escons, i si se sumen els escons de partits com ERC, EH Bildu, PNB i BNG, encara no arriben a una majoria sòlida, ja que sumen un total de 171 escons. La clau per a la investidura —a ningú se li escapa—, passa pel vot favorable de Junts per Catalunya, que no han acceptat negociar amb el PP de Feijóo, però busquen “vendre” el suport al candidat socialista a canvi d’un gran acord d’amnistia. Aquesta és una línia vermella conjunta de l’independentisme, clau de volta per capgirar el rellotge del Procés deu anys i permetre, entre altres coses, la tornada a Catalunya de Carles Puigdemont.
Tant el PSOE com Sumar, però també el PNB, semblen remar per arribar a bon port. Però el camí és ple de traves. El PSOE permetrà l’ús de les llengües cooficials al ple del Congrés aquest mateix dimarts, mentre que el ministre d’Afers Estrangers, José Manuel Albares, ha delineat una estratègia perquè el català, el gallec i l’euskera siguin reconeguts com a llengües oficials de la UE. Si bé la primera es podrà implementar sense més problemes, més enllà de les queixes de la dreta política i d’alguna de les “velles glòries” socialistes com Felipe González o Nicolás Redondo, expulsat de militància recentment, aconseguir que el català sigui una llengua oficial del Parlament Europeu sembla un objectiu complicat d’assolir a causa de l’escepticisme que mostren alguns estats membres com Suècia, Alemanya o França. Arribi tard o d’hora (el gaèlic va trigar disset anys a convertir-se en llengua oficial de la UE), el gest socialista sembla reafirmar la voluntat socialista d’arribar a un acord “històric”. Són ben conscients que en depèn l’única possibilitat mantenir-se en el govern de l’Estat.
Sumar també s’ha mogut lubricar el pacte que aconseguiria reeditar el pacte amb els socialistes. Yolanda Díaz es va reunir a Brussel·les amb Carles Puigdemont el 4 de setembre en un altre gest simbòlic de vital importància per a la “normalització” de les relacions amb Junts per Catalunya i, especialment, amb l’expresident, que ja fa sis anys que està allunyat de la seva terra natal . També el PNB sembla voler moure fitxa i aprofitar per refer ponts amb la dreta nacionalista catalana de Junts després de la ruptura en les relacions entre Puigdemont i Andoni Ortuzar el 2017 amb la primera visita del president dels nacionalistes bascos a Waterloo en sis anys.
De tots els factors que poden entorpir el pacte, l’intern sembla més imprevisible i, conseqüentment, el més difícil de gestionar. El “retorn” de Puigdemont eclipsa ERC, que veu amb recel que ara sigui Junts qui s’apropiï de les etiquetes de “negociadors” i “responsabilitat d’Estat”, quan ells ja fa un parell d’anys que reivindiquen la seva capacitat de tancar pactes concrets amb l’Estat que beneficiïn els i les catalanes.
Com en tot aquest gir recent dels esdeveniments des de les passades eleccions, el calendari electoral i les expectatives d’arribar al poder són els dos veritables factors reals de l’equació. En els dos darrers comicis (eleccions municipals de 28 de maig i eleccions generals de 23 de juliol), els republicans van baixar notablement en el nombre total de vots, instal·lant, de nou, els vells complexos dels republicans respecte de l’antic espai convergent. Encara que les eleccions al govern de Catalunya no haurien de celebrar-se fins al febrer del 2025, el nerviosisme creixerà inevitablement en les files dels republicans si el sorpasso de Junts comença a materialitzar-se a les enquestes, per la qual cosa no seria desgavellat que Pere Aragonès, que governa amb tan sols 33 dels 135 diputats del Parlament, plantegeu la idea un avenç electoral.
Ara com ara, regna una calma tensa. El calendari pesa, certament. Però també pesa la possibilitat real de canalitzar el conflicte entre Catalunya i Espanya, encara que sigui per un breu lapse temporal.
Catalunya Plural, 2024 
