Si ara mateix fes un llistat del què em preocupa com a ciutadà, estic segur que molts lectors compartirien almenys una part significativa del resultat. A veure, ho intentaré, i l’ordre és aleatori. M’angunia viure en una societat injusta; m’amoïna un model econòmic canviant que turmenta a la gent per arribar a final de mes per l’encariment dels preus; m’angoixa que no es dediqui a l’educació i la sanitat públiques tots els recursos que farien falta perquè siguin de qualitat; m’atribola un sistema polític que cada vegada produeix més desafectes i que esmerça molts recursos en coses inútils, com una corrua d’assessors en molts partits quan arriben a l’Administració, que solen ser membres de segona fila; em torba el canvi climàtic i les seves conseqüències, que ja patim (onades de calor i sequeres més intenses que mai); m’inquieten els morts innecessaris, per suïcidi o per violència masclista; em fot que la ciència a Espanya sigui la ventafocs dels pressupostos, i també que la seva endogàmia la faci ineficaç; em treu la son un deute públic que no fa més que créixer i que condicionarà les generacions futures; em mortifica que nens i nenes siguin objecte de patiment per assetjament a les escoles; em fot que no siguin els més preparats els que ens governin a tots nivells i, sobretot, temo l’avanç de l’extrema dreta a tot Europa.
Ara que els parlamentaris han d’elegir un president del govern espanyol, la qual cosa, necessàriament, requereix un pacte entre diferents, he parat l’orella sobre les condicions que els uns i els altres posen damunt la taula. N’hi ha d’identitàries (com l’ús del català als parlaments o permetre un nou referèndum); altres són per a tancar ferides (per als que estan acusats judicialment o els que han fugit fora, com si tots els catalans no ens mereixéssim una amnistia d’uns i altres pel que ens han fet patir); també n’hi ha de totalment personals (com els de Podemos, que ara condicionen un suport a Sánchez a canvi que Irene Montero continuï essent ministra); alguns posen com a condició les infraestructures (com Rodalies, encara que no parlen de l’aeroport); fins i tot n’hi ha que demanen suports per desmuntar el sanchisme al mateix Sánchez, cosa molt absurda, o estan disposats a pactar amb els que no creuen en l’Agenda 2030, la violència masclista o la memòria democràtica i a més critiquen els que volen pactar amb els que no tenen altre objectiu que ser independents, com si unir-se a fatxes fos millor que anar amb independentistes.
Si creuem la meva llista (que espero que sigui la de més d’un) amb la feta amb les preocupacions públiques dels polítics, no cal fer servir eines estadístiques massa complexes per adonar-se que no hi ha cap correlació significativa. Les meves preocupacions van per un costat i els diputats que han de pactar sembla que vagin per altra. Les condicions del pacte no passa per un programa que permeti millorar la nostra societat o corregir els principals problemes que tenim. Són purament instrumentals: ja que necessites el meu vot, t’estrenyeré tant com pugui perquè finalment em donis allò que sempre m’has negat, almenys fins fa quatre dies. Amb aquest mecanisme, la Convergència d’en Pujol va aconseguir de l’Aznar la desaparició dels governs civils i de la Guàrdia Civil de les carreteres catalanes. Ara els temps són uns altres, i enlloc de competències es busquen més aviat compensacions a suposats greuges històrics.
Aquesta falta total de sintonia personal amb el que es diu als mitjans de comunicació fa que, desconcertat i embadalit, em reservi qualsevol opinió de com acabarà tot. Donat que no hi puc fer res, esperaré resultats per valorar-ho. No obstant això, vull somiar i m’agradaria escoltar com es barallen per millorar la qualitat de l’aire a les grans ciutats i evitar així un excés de mortaldat, per impulsar amb decisió la transició energètica i reduir l’ús de combustibles fòssils, per adaptar-nos a la propera sequera que vindrà (si és que aconseguim sortir d’aquesta), per a reduir el consum energètic encara que sigui energia verda, per disminuir la petjada de carboni, per conservar els ecosistemes valuosos del nostre país, per recuperar els espais degradats, per conservar i millorar el paisatge, etc. En definitiva, per fer tot allò que ens permeti lluitar contra el canvi climàtic, que és una amenaça certa (i probablement, la pitjor) a la que ens enfrontem com a societat.
Evidentment que demanaria molts més compromisos als qui han de pactar, però de moment amb aquest em conformaria.
Catalunya Plural, 2024 
