Els orígens del barri de la Jota es deuen a dues senyores aristocràtiques. Solem mencionar a aquesta parella per afany de veritat des d’una certa poesia, doncs en realitat, qui cedí més terrenys per a urbanitzar fou Maria Àngels Puig España, vídua de Caralt.
Això no implica en absolut postergar a la Marquesa de Castellbell, qui també mereixerà paràgrafs i més paràgrafs d’aquesta sèrie. No obstant, Puig España té la clau del quilòmetre zero, i ens obre la porta per a moltes històries de la burgesia als marges.
Perquè, és evident, tot el procés de transformació d’aquestes hectàrees rurals de Sant Andreu del Palomar es precipità pel manà de les Agregacions del 20 d’abril de 1897. Barcelona copsà el tot i havia de seguir-se una lògica en la seva expansió, aquí almenys no tan despietada, mantenint-se, malgrat la seva pertinença nominal a Nou Barris, certes essències d’aquells anys.
Una altra característica en comú de les dues dames, aclaridora pels nostres interessos, és la seva escassa vinculació sentimental amb les seves finques dels afores. Maria Àngels fou des de 1900 la propietària del Mas Sentmenat o Garrigó. Situat a la quadrícula d’Emili Roca, Santapau, Escòcia i Jota, fou el feu dels Sentmenat, també barons de Santapau, fins el 1827, quan el traspassaren a una altra saga; el seu darrer exponent fou Marcel·lí Vilardebó, més centrat en les seves coses a Lliçà de Vall, poble del que arribà a ser alcalde.
L’any 1896, just abans de vendre la masia, es comprometé a la urbanització de les seves parcel·les, quelcom corroborat el 1901 per Maria Àngels Puig España. Nascuda el 1868, la seva genealogia es tan fonamental com apassionant. Era l’hereva d’Isidre Puig, impulsor i gerent de la fàbrica tèxtil de Sant Benet, afortunada en aquella època, fins al punt que potser el matrimoni de la nostra protagonista amb Delmir de Caralt i Sala pogué veure’s com una joint venture, doncs el pare del nuvi desenvolupà la industria del cànem al seu enginy de L’Hospitalet de Llobregat, Caralt Pérez al registre.
A tots aquests alts vols s’hi uní el parentesc de Maria Àngels amb els seus cosins, els Casas Carbó, amos des de 1907 de les naus de Sant Benet. Aquest clan, alguns ho hauran intuït, ens remet al pintor Ramon Casas, si bé aquí l’estrella serà la seva mare, compradora l’any 1902 d’un bon pedaç entre la riera d’Horta, Pardo (B als plànols), Antoni Costa (C) i Escòcia (I).
La llegenda del desmantellament de Can Garrigó remarca a vegades com el procés de venda s’accelerà un cop enviudà Puig España. Això ocorregué a finals de maig de 1903 en una de les seves segones residències, la Torre del Barco de Vallvidrera, on morí Delmir de Caralt i Sala, fill fràgil i pare d’un cineasta.
La mort del marit no causà cap daltabaix. Era jove, pietosa -com mostren els seus donatius- i es trobava molt ben instal·lada al seu baix al número 45 de Passeig de Gràcia, avinguda on també hi vivien els seus cosins, en aquell instant encara sense la Pedrera a la cantonada.
María Àngels abordà la urbanització a pas de tortuga. A mitjans dels anys quaranta, poc abans del seu òbit l’octubre de 1947, la Gaseta Municipal la comminava a fer ús d’uns solars al 88-90 del carrer de la Jota. La pressa no era la seva favorita. El mateix podria dir-se dels Casas amb la seva illa de cases a Sant Andreu, a un no res de la Meridiana, doncs les propietats de Puig España comprenien de la carretera de Granollers fins a l’aleshores innominat carrer d’Emili Roca.
Encara avui, les possessions perifèriques dels Casas és com si fossin una mica un desert, i així ha sigut durant el darrer segle, amb l’excepció del carrer de Pardo i el passatge de Santa Eulàlia, des de 2016 sense témer per la piqueta al seu avenir.
A l’ingrés d’aquesta travessia pot llegir-se una placa on els veïns agraeixen als fills d’Elisa Casas- Ramon, Montserrat i Elisa- la construcció d’unes cases unifamiliars.
L’homenatge no és del tot exacte. Aquí hi ha molta calma, quelcom d’incertesa i poca consulta dels documents. Aquests, com és comprensible, ens revelen la filiació de l’artífex del passatge amb els Casas, però això ho narraré en un altre moment.
En aquest, la imaginació es mou cap els inicis del nou-cents a Passeig de Gràcia, l’avinguda d’avingudes per a Alfons XIII. El mite de Ramon Casas diu que viure a l’Eixample era magnífic perquè queia lluny de tot. És un apunt diàfan d’una mentalitat de classe. Maria Àngels Puig España, retratada de jove per l’excels pintor, era de la mateixa corda. Un germà del seu difunt marit, de professió enginyer industrial, arribà a ser ministre d’Hisenda durant unes setmanes de 1918, sempre a les files del partit Lliberal.
La vídua no mirava pas gaire a Sant Andreu. Exhalà el seu darrer sospir a Sarrià. Aquell octubre de 1947 encara hi havia activitat a Can Garrigó gràcies als Campmany, els quals gestionaven tot aquest bé amb corrals, una excepcional bodega i camps, molts camps per a fornir de verdura a la rodalia, ben regada amb el seu vi fins 1961, quan la màgia cessà durant la segona gran fase urbanitzadora de l’entorn, perfecte en sentit vial perquè l’enderroc de la masia comportà la total obertura d’Escòcia.
La primera etapa arrencà amb solvència, prova de com María Àngels era a d’altres coses, més aviat durant la primera meitat dels anys vint, amb una empenta capital mitjançant les polítiques de vivenda de la dictadura de Primo de Rivera, molt amic de la marquesa de Castellbell.
Catalunya Plural, 2024 
