Ara que l’estiu comença a marxar, i després d’aprofitar les llicències que em permeten gaudir d’aquesta època (com prendre gelat per postres o deixar-me grenyes), he pensat que el millor era fer una visita a la meva perruqueria de confiança. Allà em coneixen, ja que sóc client d’aquest establiment des de fa uns 15 anys, i puc dir sense por d’equivocar-me que el meu perruquer em coneix gairebé tant com la meva psicòloga.
Però en aquestes últimes visites he començat a notar que el meu perruquer, que sempre havia sospitat que era una mica conservador en termes polítics (cosa que sempre em va agradar perquè permetia molt el joc discursiu), ha començat a radicalitzar les seves posicions. Normalment mantenim una conversa amena i simpàtica, en la qual intercanviem opinions sobre la situació política, econòmica i social. Acostuma a trigar al voltant de 30 minuts, per la qual cosa no podem aprofundir massa sobre cap tema, però sí fer un ampli repàs als titulars més comentats.
Com era d’esperar, les eleccions a l’Argentina i la victòria a les primàries (P.A.S.O) de la dreta llibertària negacionista de Javier Milei i de la seva candidata a vicepresidenta, Victoria Villaruel, no ens ha estat indiferent. He d’aclarir -perquè el lector pugui fer-se una idea de la dimensió del debat amb el meu perruquer- que compartim una història en comú, ja que tots dos vam néixer a Argentina i vam emigrar a Barcelona aproximadament en una època molt similar, després de la “crisi del corralito del 2001”.
Però aquesta vegada ha estat diferent. Alguna cosa havia canviat des de la darrera vegada que ens havíem vist, i jo estava a punt de descobrir-ho. Ja no era un debat de dos interlocutors i un intercanvi d’opinions beneficiós per a tots dos, sinó ben al contrari. Encoratjat per la recent victòria, durant el seu monòleg, va expressar tota la bronca i la ràbia contra un sistema que clarament ja no el representa.
És aquí on m’agradaria fer un “stop“, ja que no estem intentant desxifrar perquè les persones pateixen una desafecció política o apatia. Sinó que sembla tot el contrari. Els nous populismes del segle XXI, si bé tenen una arrel comuna i parteixen d’un eix cronològic i evolutiu similar, han provocat a tots els nivells de la societat no només un sentiment de rebuig, sinó de revenja i bronca que s’expressa sense complexos. El meu perruquer no és un feixista per ser votant de Javier Milei. El meu perruquer és un feixista per negar els 30.000 desapareguts per la dictadura argentina entre el 1976 i el 1983, i per creure que en aquella època es vivia millor i amb més tranquil·litat. Ho és quan demana que es tregui l’exèrcit als carrers, reivindicant que les polítiques de Nayib Bukele a El Salvador s’haurien d’exportar a Argentina. També ho és quan nega la possibilitat a una gran massa d’argentins a poder anar a votar i expressar-se lliurement a les urnes ja que, a més de no “votar bé”, i segons la seva concepció liberal de la democràcia, haurien de ser governats i guiats per una elit millor preparada.
Tot i que els experts han intentat durant anys explicar els orígens, les raons, causes i conseqüències dels populismes d’esquerres, de dretes, conservadors i progressistes (perquè podem dir sense complexos que, de populismes, n’existeixen de tot tipus i de tots els colors), estem essent testimonis d’una nova generació de populismes radicals que superen tot allò conegut fins ara.
Així, Cas Mudde defineix el populisme com una ideologia que considera que la societat està separada en dos grups homogenis i alhora antagonistes, el poble pur i l’elit corrompuda. (Mudde, 2004). Mudde, però, no deixa d’expressar l’essència d’una ideologia plàstica que s’adapta als nous temps, la definició no deixa de ser petita per entendre un monstre tan gran.
Per entendre no només el marc teòric, sinó també el funcionament pràctic d’una ideologia tan particular, cal comprendre el paper que juga, no només com a agent mobilitzador de la societat, sinó també com a factor de (des)equilibri econòmic i d’emancipació col·lectiva i individual.
En el cas de l’Argentina, sembla contradir alguns autors com Mudde o Monk, que entenen aquest fenomen com una resposta no liberal a les democràcies liberals. Val a dir en aquest punt que la realitat és molt més complexa. Cada vegada hi ha més fenòmens populistes de dretes que s’auto perceben liberals i ferris defensors de la llibertat d’expressió. Però aquest fet l’únic que ens aclareix és com de confús és el terme i la seva conseqüent atribució. (Mudde, 2004)
Com podem veure, poc tenen a veure aquests nous moviments populistes de dreta amb el nacional populisme europeu que, bàsicament, es caracteritza per tenir una concepció restrictiva de la ciutadania (Nativisme radical o etnopopulisme) i per ser intervencionistes econòmics. La característica principal de moviments com el que encapçala Javier Milei tenen a veure amb el fracàs dels mecanismes democràtics per donar respostes concretes a necessitats específiques. El més interessant d’aquest tipus de fenòmens és la capacitat que tenen per reunir les principals característiques d’altres populismes de punta a punta del globus, com, per exemple: la concepció cesarista del poder de Viktor Orbán a Hongria; el telepopulisme de Silvio Berlusconi a Itàlia; el caràcter i discurs disruptiu de Donald Trump als EUA; utilitzar la ràbia i el descontentament com a element aglutinador de masses tal com van fer M. Le Pen a França o Salvini també a Itàlia; el caràcter hostil que promovia Jair Bolsonaro al Brasil, o la pròpia exaltació de la dictadura, tal com inspira Vox aquí a Espanya.
Podem dir que estem vivint un populisme 3.0, o que senzillament entrem en una època de postpopulisme on la veritat o els fets no importen, perquè les realitats es construeixen majoritàriament a partir d’una Fake new o d’una visió distorsionada (o interessada). Sense aquest element i la seva ràpida propagació a les xarxes socials, és impossible entendre aquest nou tipus de fenòmens.
Arribats a aquest punt, em veig obligat a avisar al lector que la construcció de propostes per neutralitzar o fer front a aquests nous fenòmens no és senzilla. Alguns autors com Guy Hermet parlen d’un Hivern de la democràcia, on posa en qüestió la seva consolidació, però conclou que el més gran i millor exponent que tenim és reforçar l’Estat de Benestar i ampliar-ne la cobertura. S’ha de treballar en un nou model de representació que anomena e-democràcia on els governants exposen la seva preocupació per les particularitats i responen a les demandes d’exhibició de les diversitats. (Hermet, 2007)
El cert és que el repte que tenim al davant és cada vegada més gran i els nostres mecanismes de respostes continuen sent lents i reactius. La desconfiança en el sistema democràtic continua augmentant i les demandes socials són cada vegada més volàtils. És per això que és urgentment necessari un model que doni respostes més concretes i efectives buscant sempre la millora de les condicions materials de vida de les persones.
I, per acabar, vull assumir les meves contradiccions davant del lector, i fer-li saber que continuaré anant a la mateixa perruqueria de tota la vida, però he pres la decisió de canviar de perruquer definitivament i irrevocablement.
Catalunya Plural, 2024 
