L’estrena de la pel·lícula de més pressupost de la història d’Islàndia és important per diversos motius: per la seva concepció universal per a poder estrenar-se a escala internacional (amb una trama trepidant plena d’acció en un entorn hostil com és el clima gèlid, amb el rerefons d’una conspiració que involucra la mateixa CIA), i per estar basada en un llibre d’un dels autors més destacats en el gènere negre en les darreres dues dècades. Arnaldur Indriðason (Reykjavík, 1961) és el creador el 1997 de la saga de novel·les policíaques protagonitzades per l’inspector islandès Erlendur Sveinsson, de les quals porta catorze números escrits amb notable èxit (col·lecció que s’està publicant en castellà per RBA Libros).
Cal destacar el perfil de l’autor. Indriðason és historiador de formació, admirador del període de la Segona Guerra Mundial i del paper d’Islàndia en aquest conflicte. Va realitzar el seu projecte final d’estudis sobre el cinema islandès, al qual es va dedicar durant anys professionalment com a crític de pel·lícules. En especial, Indriðason ha estudiat la tècnica narrativa de pel·lícules i llibres supervendes, inclosos els mètodes utilitzats per mantenir l’interès del lector o l’espectador al llarg de tota l’obra. Aquestes dades són crucials per entendre les claus de l’èxit de la saga, que destaca en una etapa esplendorosa del gènere negre escandinau. Situar les morts violentes en un país on no és habitual que es produeixin aquests crims, amanit amb un entorn particular, molt integrat amb la natura per motius obvis, amb un disseny de personatges contundent en el marc d’una història original, han estat factors decisius per esdevenir un dels escriptors més populars del gènere.
Després de triomfar amb les dues primeres novel·les protagonitzades per l’ara arxiconegut inspector de policia, va sorprendre amb el seu tercer llibre amb una història autoconclusiva sense cap relació amb el seu treball anterior: Napóleonsskjölin ([Operació Napoleó], 1999), també amb vendes milionàries en les seves traduccions internacionals (anglès, alemany i francès, entre d’altres, encara que roman inèdita en castellà i català). L’èxit en el seu país natal va ser immediat, i va cridar l’atenció d’un jove estudiant de cinema, que va creure, encertadament, que la narració convidava a que s’adaptés en format cinematogràfic. En dirigir-se a l’editorial, li van indicar que els drets ja s’havien venut i no estaven interessats en la seva proposta. El curiós és que, vint anys després, els actuals posseïdors dels drets ofereixen a aquest mateix director de cinema, ja consagrat i amb experiència, poder dirigir-la, i el resultat ja és una realitat, a la pel·lícula Operación Napoleón (Operation Napoleon, 2023).
Tot i que l’escriptor es reconeix en aquest llibre com a deutor de l’escriptor escocès Alistair MacLean (1922-1987), amb novel·les bèl·liques i d’aventures com les conegudes Els canons de Navarone (1957) o El desafiament de les àligues (1967), amb sengles adaptacions cinematogràfiques cèlebres el 1961 i 1968, respectivament, el director de cinema Óskar Thór Axelsson reconeixia diverses pel·lícules com a inspiració en la recerca del to final de la seva adaptació. Per al toc aventurer cita L’home de Rio (L’homme de Rio, 1965), dirigida per Philippe de Broca i protagonitzada per Jean-Paul Belmondo. Per al toc de suspens qui millor que Alfred Hitchcock i les seves pel·lícules L’home que sabia massa (The Man Who Knew Too Much, 1956) i Amb la mort als talons (North by Northwest, 1959). Per al toc conspiranoic citava, entre d’altres, la mítica Els tres dies del còndor (Three Days of the Condor, 1975), dirigida per Sydney Pollack i interpretada per Robert Redford i Faye Dunaway.
Emulant els protagonistes de Els tres dies del còndor, a Operación Napoleón és una jove advocada («una persona normal», en paraules del director) la que es troba en una situació inesperada i excepcional, davant una trama internacional liderada per una despietada CIA, que li va atribuint una sèrie d’assassinats, mentre fuig intentant entendre el que està passant, tractant de posar fora de perill el seu germà presoner, al mateix temps que ha de salvar la seva pròpia vida. Si bé la trama al llibre transcorre el 1997, la pel·lícula es trasllada a l’època actual (la qual cosa implica canvis en la tecnologia, com l’ús del mòbil, i en el disseny artístic), però, sobretot, el canvi més important és que la base americana instal·lada a Islàndia es va tancar el 2006 (encara que ha tingut activitat militar els últims anys), per la qual cosa la base com a tal no apareix a l’adaptació. L’escriptor Arnaldur Indriðason ha estat sempre molt crític amb aquesta presència nord-americana, podem entendre molt bé els motius.
També acceptem sense cap problema el caràcter violent i cruel dels agents i militars dels Estats Units que intervenen a la trama, com si tinguessin associat de manera implícita uns valors propers a l’expressió «la fi justifica els mitjans», que la ficció (i la realitat) ha normalitzat a la nostra ment, reconeixent el seu habitual comportament sense escrúpols. D’altra banda, el paper protagonista de la pel·lícula està interpretat per Vivian Ólafsdóttir en el seu primer treball important, amb la presència, entre d’altres, de l’actor escocès Iain Glen i d’un dels actors islandesos més internacionals del moment, amb un físic imponent i característic: Òlafur Darri Ólafsson. El director, amb àmplia experiència en cinema i televisió, ja havia destacat anteriorment amb una sèrie de televisió també amb protagonista femenina i, també, com a advocada ficada en embolics típics del gènere detectivesc. Ens referim a Stella Blómkvist (2017-), amb dues temporades produïdes el 2017 i 2021.
Indriðason al seu llibre (i, ara, en la seva adaptació en forma de pel·lícula), situa l’acció a la glacera Vatnajökull, la més gran d’Islàndia (i d’Europa), potser anticipant-se al que ens anirà descobrint el desglaç provocat pel canvi climàtic (un efecte no desitjat que podria ser un filó per a la ficció, no només per als científics). En aquest cas, el que apareix a la superfície és un avió nazi que es va estavellar l’abril del 1945, pocs dies abans del suïcidi de Hitler, amb un misteri que mantindrà en suspens l’espectador fins al final de la pel·lícula. Un final que, curiosament, entronca amb el principi de la darrera entrega del personatge d’Indiana Jones, també estrenada el 2023.
El periodista Pedro Delgado coneix molt bé els mites reals i ficticis al voltant dels nazis a la dècada que acabaria dràsticament el 1945. El seu treball de recerca s’ha publicat a la col·lecció de cultura popular de Diábolo Ediciones, al llibre que porta el suggerent títol de Nazis, cine y ocultismo (2023), on descriu les inquietuds dels dirigents hitlerians per l’ocultisme, que els va portar a llocs tan dispars com el Tibet, l’Índia o el Monestir de Montserrat a Barcelona, a la recerca del Sant Grial, i no és broma. Al llibre, l’autor fa un recorregut, en paral·lel a la història real, per les pel·lícules que exploten aquests secrets, recreant o reinventant la història associada als rumors de possessió diabòlica a Hitler, entre altres aspectes absolutament fascinants.
Indriðason també coneix molt bé la Segona Guerra Mundial i les claus per construir un misteri de ficció històrica esquitxat de secrets i llegendes, com coneix també la geografia i climatologia del seu país, una representació habitual a tots els seus llibres. També a Operación Napoleón. L’aclaparadora naturalesa inhòspita de l’entorn en què succeeix la pel·lícula la dota d’un atractiu especial (no cada dia es roda un llargmetratge en una glacera, per exemple). Hi ha ocasions en què val la pena veure la pel·lícula en una pantalla gran al cinema… I aquesta n’és una.
Catalunya Plural, 2024 
