Hi ha moltes claus per a passejar amb garanties. La primera d’elles és pensar que caminar implica aturar-se i observar l’espai per on circulem. Si ho fem, sempre sortirem guanyant, perquè podrem comprendre l’estructura urbana, en general quelcom força senzill si ens traiem del damunt inseguretats i pors mitjançant constants preguntes.
Per entendre tot això, un bon lloc és la plaça de Virrei Amat. Recordo una matinada de 1999. Aleshores arreglaven el seu interior i hi havien posat una espècie de plataforma per a que els joves donéssim salts mig embogits, sense importar gaire l’hora.
Durant pocs minuts vaig riure com un animal des d’un preciós absurd de la quotidianitat. Nois i noies al cel, aliens a les preocupacions i feliços pel matalàs amb ressorts.
Si fos estúpid, manifestaria el meu penediment per no haver observat el conjunt des d’aquell entorn privilegiat. Ara ho penso per necessitats del guió, però el cert és que, a finals del passat mil·lenni, no em vaig interrogar sobre la morfologia d’aquesta clara cruïlla, confluència de camins antics o moderns. La junció entre el camí de Sant Iscle i Santa Eulalia, que serien els Quinze i Fabra i Puig, mostra la seva importància com a nus de comunicacions.
El gran enigma no és tal. La magnitud de l’àgora, les seves hectàrees, corresponien al marquesat de Castellbell. La Gaseta Municipal de mitjans dels anys vint recull amb ànsia les urgències del municipi per agilitzar la urbanització d’aquestes terres i completar allò iniciat a finals del segle XIX amb Fabra i Puig, per així modernitzar la connexió amb Horta, i prosseguir amb la nova centúria a través, per exemple, de la inauguració del passeig de Pi i Molist o el camí del manicomi.
La plaça de Virrei Amat no tan sols havia d’encaixar-se entre aquestes artèries, sinó quadrar el cercle del barri de la Jota, doncs els camps dels Castellbell servirien per a tancar el projecte, encetat el maig de 1896 i rubricat el 1901, de nous carrers per a la part alta de Sant Andreu a partir del desballestament de les propietats del Mas Garrigó de Maria Àngels Puig Espanya.
La cessió es produí l’any 1927 gràcies a l’anuència de la marquesa de Castellbell, una pietosa dama i gran amiga d’Alfons XIII i del Marqués d’Estella, en el segle de Miguel Primo de Rivera, aleshores dictador de l’Estat Espanyol i antic capità general de Catalunya, lloc des d’on emeté el seu “Pronunciamiento” del 13 de setembre de 1923 per a donar al país el requerit cirurgià de ferro.
Al cap d’un any, la marquesa de Castellbell, Maria de los Dolores de Càrcer i de Ros, fou ungida com a Gran d’Espanya. Durant aquell septenni, conclòs de mode abrupte a principis de 1930, la senyora ocupà pàgines i pàgines de la crònica social barcelonina, sempre al costat del poder, el qual potser recompensà la seva memòria de manera pòstuma quan, després de la Guerra que no va veure acabar al morir a Sevilla el 7 de gener de 1939, rebatejà la plaça on encara hi havia un dels seus feus en honor al Virrei Amat.
Aquest era fill del primer marqués de Castellbell i ocupa un lloc més aviat anecdòtic a la història comtal, sobretot per com s’expliquen les seves peripècies, resumides en dues de les seves majors possessions: el Palau de la Virreina, a la Rambla, i una de les seves finques d’estiueig a la plaça, valga la redundància, de la Virreina a Gràcia, ambdós enclavaments brindats a la memòria de la seva jove vídua, Francesca Fiveller i Bru.
El Virrei, que succeí a Salvat Papasseït al nomenclàtor de l’indret, tingué com a nebot el Baró de Maldà, qui a finals del segle XVIII gaudí com molts altres nobles de Can Sitjar, la masia del clan, supervivent fins als inicis dels anys seixanta, quan fou reemplaçada, com a tancament del passat i triomf del present, per un horrible gratacels, encara hegemònic en aquests alentorns.
El baró s’ho passava d’allò més bé, i així ho narrà al seu mític Calaix de sastre, en aquell Col·legi de la Bona Vida, recordat des d’una nostàlgia d’allò no viscut pròpia del nostre humaníssim gust de voler imaginar meravelles dels nostres avantpassats.
Les efemèrides als albors de la contemporaneïtat mudaren al nou-cents envers una vessant pràctica inevitable quan s’integraren els vells pobles rurals a la capital catalana amb les Agregacions del 20 d’abril de 1897.
Les notes de premsa ens desvelen, durant els anys dictatorials, una noblesa molt ben consolidada a l’antic centre fora de l’Eixample. La marquesa residia al palau familiar del carrer del Pi, i no parava de moure’s cap a d’altres cases d’estiueig, sense mai fer parada i fonda a Can Sitjar.
Pels assumptes relatius al seu imperi -un trencaclosques escampat per mitja ciutat- delegava en persones de confiança. Així ho feu amb les parcel·les de Can Sitjar, tal com consta als plecs conservats a l’Arxiu Municipal, on poden apreciar-se diversos aspectes significatius.
Som al 1927, i Maria Àngels Puig Espanya seguia sense tenir gaire pressa. Per l’Ajuntament era imperatiu desfer-se de Can Garrigó per a obtenir el premi d’un carrer Escòcia llest al seu tram superior. En aquell any, almenys segons alguns mapes de la documentació, alguns trossos de la seva promesa urbanització ja s’havien engegat, com el passatge de l’Arquitecte Millàs, però encara mancava molta feina a fer.
Can Garrigó exercia de frontera amb la seva rival i aliada per a propiciar aquesta quadrícula. La idea per a consumar-la als dominis de la Castellbell no concebia plans imminents com el passatge de l’Esperança, i afegia vies a dalt de Ramón Albó/Arnau d’Oms, qui sap si per la preponderància de les cotxeres a la rodalia.
Finalment, pel que fa referència a la Jota, la seva contribució no era pas tan quantiosa, centrant-se més aviat en allò proper a Virrei Amat. De fet, als papers consultats es distingeix amb nitidesa com tan sols el carrer d’Emili Roca s’emmarcava en allò programat amb anterioritat a causa dels límits rurals dels dos blasons. Els col·laboradors de la marquesa volien rubricar-lo com Can Sitjà, però ni això es complí durant aquell final dels anys vint, doncs per a l’administració la seva nomenclatura havia d’adaptar-se a la teixida al barri de Salvador Riera, els mal anomenats segons Indians, d’aquí aquest topar-se amb Acàcies, pel desig d’anar més enllà d’aquesta barriada inexistent i traçar un tot per a aquesta perifèria.
Abans d’escriure aquestes Barcelones he meditat molt sobre un altre detall. La dècada dels vint és primordial per a la construcció a tota la ciutat, per mesures com la llei de Cases Barates. Aquesta tindrà un rol crucial a la Jota. El xafardeig podria atribuir-lo a les converses privades entre la marquesa i el dictador. Potser la seva conseqüència foren els passatges del barri, també propulsats pel bullici fabril contigu a Sant Andreu i la Meridiana.
Sigui com sigui, la donació d’aquest estirp enllaça a la parella femenina en una unitat pròpia. El traçat es copsa en el procés amb l’abecedari. La Jota sobrevisqué, i la mentalitat de la dictadura li aportà folklore regional des del ball, quan el seu nom es deu a com eren d’expeditives les lletres mentre no s’apuntalaven els ciments del tot.
Catalunya Plural, 2024 
