Els Anys Deu van ser un temps de crisi per a la democràcia liberal, en general, i per a la seva concreció espanyola, més en particular. Durant aquesta segona dècada del segle el règim instaurat el 1978 va verificar com alguns dels seus pilars institucionals s’esquerdaven i fins i tot s’esfondraven sota els efectes d’una mobilització popular amb dos grans epicentres: el 15M i el Procés. Però si la primera part de la dècada va ser d’irrupció i de protagonisme popular als carrers, durant la segona va tenir lloc un desplaçament al terreny de les institucions del govern representatiu. L’efecte del desplaçament de la mobilització civil a l’esfera parlamentària va ser crític per a un règim que durant dècades havia estat conegut com a paradigma d’una democratització amb èxit.
Però no ho va ser menys per als que, impulsats per la tercera onada de mobilització democratitzadora, van acabar entrampats en la incapacitat de proposar solucions institucionals a l’alçada de la reivindicació popular. No cal sorprendre que els partits transformats o sorgits en el procés mobilitzador acabessin perdent suport popular elecció després d’elecció. Com bé diu la dita: “una cosa és predicar i una altra donar blat”. El blat d’una democràcia millorada mai no va arribar: ni Podem, aviat jibaritzat a una formació personalista de tints autoritaris, ni el Procés, l’única unilateralitat real del qual es va efectuar contra l’altra meitat de Catalunya, van portar una democràcia de més qualitat, no en diguem ja una “Dinamarca del Sud”. Amb la baixada de la marea, dues van ser les tendències que es van poder observar i que ara es sintetitzen en la doble investidura en curs. D’una banda, efecte de la resposta reaccionària a mobilització i en un context global marcat pel trumpisme, es va produir una escissió inèdita a la dreta espanyola: amb base al Parlament, Cs sorgia primer alimentant-se del procés.
El seu declivi no va suposar la recuperació d’un PP que recollia amb Casado els seus pitjors resultats històrics, sinó que, alhora, cedia el lideratge contramovimentista a Vox, partit que de la irrellevància passava a convertir-se en la tercera força política del país amb més de mig centenar d’escons. El seu impuls, a més del Procés, el trobava a la “dictadura progre”, marc ideològic amb què enquadrava el feminisme, l’ecologisme i la resta de forces socials emancipadores.A l’altra banda de l’espectre parlamentari, mentre Podem perdia la meitat dels seus escons d’una sola tecada, alhora que intentava encobrir-lo forçant el primer govern central de coalició a la història, el PSOE superava la seva pitjor crisi i començava la seva particular remuntada liderat per Pedro Sánchez.
Des de la irrupció del 15M els socialistes havien perdut completament el pols de la societat. A l’estiu del 2011, abans d’acomiadar-se del poder polític, Zapatero havia acordat, sota les pressions de Merkel, la reforma de la Constitució (article 135) que blindava les polítiques d’austeritat neoliberal com a única via per afrontar la crisi financera global desencadenada per Lehman Brothers el 2008. Els efectes van ser demolidors per als socialistes que van veure com una onada municipalista els arrabassava les principals ciutats del país, alhora que el partit s’enfonsava fins als seus mínims històrics (22% el 2015 quan Podem irromp al Congrés).
La crisi va acabar per esclatar i el degà de l’esquerra va conèixer el seu particular 15M a la interna. Després de ser desplaçat pels pitjors usos de l’aparell, Sánchez va guanyar unes primàries que el van situar en condicions de liderar la reconfiguració del projecte progressista i, per tant, de sortida a la crisi del règim.A diferència del vell aparell socialista, que no va saber veure l’onada ascendent el 2011 (cal recordar aquí les paraules de Carme Chacón quan en primàries contra Rubalcaba admetia que el 15M eren els fills del progressisme que no s’havia sabut escoltar), Sánchez s’ha revelat com un hàbil surfista impulsant-se a la vall d’aquesta onada. A diferència d’Artur Mas o Pablo Iglesias, però també per la banda oposada, Pablo Casado i Albert Rivera, Sánchez va saber muntar-se a l’onada i no ser descavalcat. Per a això es va servir d’una taula de surf particular: la lleialtat al règim del 78.
Lluny de plantejar-se qualsevol aventura o exaltació ideològica, la constant que ha guiat l’acció política del president és deixar que el règim metabolitzi la seva crisi i aprofitar la incapacitat dels seus adversaris per plasmar en institucionalitat el descontentament popular dels Anys Deu. No és de cap manera casual que els que s’han sumat a la seva orientació no hagin parat de recuperar terreny i en això, pocs indicadors millors, sota el punt de partida i el complicat de l’escena política, que la trajectòria del PSC a Barcelona amb Jaume Collboni i a Catalunya amb Salvador Illa.
Diu la mil·lenària saviesa xinesa que les millors batalles són les que no s’arriben a donar i que és millor asseure’s a veure passar el cadàver de l’enemic. No hi ha màgia ni misteri en la política de Sánchez, però sí lleialtat a si mateix i al règim del qual és producte. La seva “resistència”, concepte i emblema de la seva tasca, no és altra que la pròpia del règim. És aquí on s’ha anat fent fort en la mateixa mesura que els que van desafiar el marc del 78 han estat incapaços de mostrar una institucionalitat alternativa i millor (i no sembla ni tan sols que estiguin preocupats per això malgrat les inequívoques tendències de l’últim lustre).
Per l’amplitud i longitud de l’onada que surfeja, Sánchez encara té recorregut per estona en el que es triga a assolir la vall de l’onada i formar-se noves xarxes activistes amb repertoris innovadors i disruptius al voltant del feminisme, l’ecologisme i altres moviments socials .En aquest horitzó, les eleccions del 23J i la consegüent investidura han estat, com no podia ser altrament, el test polític de la voluntat popular. Aquesta setmana el guió previsible que va guiar la convocatòria avançada d’eleccions s’ha confirmat: en primer lloc, el Partit Popular ha aconseguit un màxim en clau reaccionària (només cal pensar en el to trumpista de Feijóo a la campanya i cara a cara amb Sánchez); en segon lloc, ha aconseguit fagocitar el que quedava de C’s (recordeu que en les anteriors generals encara va obtenir 1.650.318 vots molt més rendibles sumats al PP per la gràcia de D’Hondt); en tercer lloc, mancant la competència virtuosa amb Vox, ha intentat disputar el vot a l’extrema dreta, allunyant-se amb això de la centralitat al tauler: lluny de poder invocar la moderació, el sentit d’Estat i polítiques sensibles a la multicrisi, el PP s’afirma a les receptes fiscals per als més rics a compte de privar de beques menjador els més pobres; allà on abans Aznar podia parlar català en la intimitat, avui Feijóo, expresident de la Xunta, no gosa dir una paraula en gallec.
Al final, la investidura només haurà servit per mostrar Feijóo que el règim no premia qui s’aparta de la seva centralitat.Pot estar tranquil Sánchez, fins i tot si l’independentisme català torna a convertir la disputa interna en objecte d’una carrera per liderar unes bases electorals la lògica identitària de les quals no para d’alimentar des dels seus mitjans de comunicació. L’eventualitat d’unes noves eleccions al gener no descavalcaria Sánchez de la seva taula de surf. Abans bé, els errors aquests dies dels quals un dia van medrar a l’ombra del 15M i el Procés, bé podrien reforçar la tendència a la recuperació del bipartidisme ja verificada, elecció rere elecció, des del 2019. Ara com ara, PSOE i PP poden sentir-se alleujats al veure com queden enrere el mínim històric d’abril del 2019; eleccions en què junts amb prou feines havien sumat un 45,36% de l’electorat.
Tot i això, el règim encara encara metabolitza la seva crisi (només cal veure la impossibilitat d’aclarir Puigdemont de l’equació de la investidura) i encara es troba lluny d’aquell 83,81% anterior al 15M i al Procés (el 23J van arribar junts un 64,74%).Així les coses, per més que el règim del 78 –un règim nascut de la correlació de debilitats– demostra una fràgil salut de ferro, les lleialtats al consens constitucional continuen sent fràgils en el conjunt del país. Per això, si el surf de Sánchez aconsegueix tirar endavant la investidura i aconsegueix posar en marxa la XV legislatura, aquesta no augura unes condicions còmodes per a la clausura definitiva de la crisi de règim. Caldrà veure com encaixen en aquest cas les peces del bloc plurinacional, democràtic.
Catalunya Plural, 2024 
