Des del nostre naixement, la Fundació Surt treballem per l’empoderament integral de les dones; un empoderament que s’engloba en quatre grans eixos: el personal, l’econòmic, el comunitari, i el sociopolític. En tots aquests eixos hi ha un element transversal i cabdal, que si no existeix, poc podem fer: l’habitatge.
Però l’habitatge segueix sent un dels grans problemes de la societat d’avui en dia, i més si parlem de l’habitatge social o habitatge d’inclusió. Per això, quan una cooperativa feminista, com és el projecte de La Renegà, ens va proposar poder participar en el seu habitatge cooperatiu sent sòcies col·laboradores -amb dos pisos d’inclusió per a dones- no vam dubtar ni un moment.
Poder ser part d’un projecte així, que trenca amb el sistema capitalista i promou noves formes d’habitatge basades en la horitzontalitat, la solidaritat i la comunitat, és una oportunitat per nosaltres i per les dones que podran viure-hi durant el temps que necessitin per finalitzar el seu procés de recuperació.
El model de cohabitatge cooperatiu amb perspectiva feminista permetrà a les dones un reempoderament a tots els nivells. Amb el nostre acompanyament social pel seu benestar emocional, les dones que viuran en aquests habitatges podran participar en el dia a dia de la comunitat, podran reaprendre a teixir xarxa, a participar en decisions col·lectives, a sentir-se amb drets i deures determinats, etc., i tot en un entorn de seguretat i sororitat feminista.
Cal dir, però, que actualment no existeixen gaires iniciatives com aquesta. Som només 4 experiències les que hi ha a Catalunya de cooperatives d’habitatge amb pisos d’inclusió, i per això el model que estem construint, l’estem construint plegades, partint de zero, sense models previs, i basant-nos només en la confiança mútua i la generació del coneixement compartit. A més, les Administracions tampoc ho posen fàcil: manca no només sòl públic per a construir cooperatives d’habitatge i habitatges d’inclusió, sinó també ajudes a les entitats perquè poguem iniciar aquests projectes que impliquen una inversió econòmica important en forma de capital social, hores de treball per a la construcció del model de relació i participació, i un acompanyament social a les persones que hi viuran. A més, les normatives també ens encaixonen, i deixen poc marge a formes de participació societària innovadores que s’adaptin a cada realitat.
El que és interessant de tot plegat és que les entitats, malgrat les dificultats, apostem per models que realment són alternatives reals al sistema actual, i que juntes estem construïm un nou sistema. Espais de debat com les jornades que s’estan organitzant aquesta tardor permeten l’intercanvi d’experiències i vivències, conèixer el camí que ha seguit cada entitat i cada cooperativa segons les necessitats. Comprendre que no hi ha una única solució ni un únic model, i que per això cal adaptar-se. I d’això, les entitats en sabem molt, perquè portem dècades fent-ho, i com es demostra, ho seguim fent.
Catalunya Plural, 2024 
