Hi ha coses que els joves que vam viure el franquisme crèiem que desapareixerien amb el progrés, com la música patxanguera, la prostitució, el futbol i la premsa de successos. Un món més evolucionat no podia ser un lloc on es preferís el txa-txa-txa al rock, s’exercís el sexe de pagament, i es donés el pseudoesport com a alienació popular i l’espectacle de la sang com a entreteniment. L’arribada de la democràcia i el progrés de la societat implicarien canvis de costums que deixarien enrere tares col·lectives però també individuals.
Érem ingenus, sí, però també idealistes. Per a la nostra generació, guanyar la democràcia comportava accedir a una vida nova, deixar enrere la foscor i la podridura i gaudir, gràcies a la cultura i la llibertat, d’unes noves formes de vida més satisfactòries i dignes. La informació de successos era, doncs, una reminiscència de l’Espanya negra que volíem deixar enrere i que representava no només l’esperit d’un temps cridat a desaparèixer sinó un espai on confluïa tant el cultiu de la violència com el desig concupiscent de gaudir sense el risc de contemplar-lo. Els joves idealistes del franquisme no vam comprendre que el voyeurisme de la violència formava part d’una tradició de les societats industrials cridades a ser societats de masses que era i és de notori arrelament, fins al punt que s’ha convertit en un sòlid producte comunicacional. La premsa de successos no només continuaria existint fins els nostres dies sinó que aconseguiria un èxit popular mitjançant la televisió que mai no hauria pogut tenir sota els formats del fulletó i la revista barata i mal confeccionada.
La lectura de La ciutat violenta, de Jordi Corominas i Julián, escriptor i col·laborador habitual de Catalunya Plural, és una obra profundament aclaridora d’aquesta pulsió de violència i del seu voyeurisme social. És un repàs històric del segle XX i part del XIX que descriu, com a rerefons, la formació de la ciutat moderna que resulta de l’èxit econòmic del capitalisme local, amb la consegüent immigració del camp, proletarització i massificació, tant urbana com social, i adaptació de la capital catalana a les característiques socials i de costums de les urbs europees. La lectura d´aquesta obra ens permet comprendre que l’espectacle mediàtic de la violència no és cosa d’ara sinó que es remunta a èpoques més primerenques, i ha estat sempre lligat a les corrents modernes que resulten de la fusió de la cultura de masses amb les tradicions orals.
Aquestes tradicions amaguen sempre un model de narració diguem-ne mítica que reflecteix temors profunds residents en el cos social de cada moment. Per exemple, el rapte de nens que seran assassinats per utilitzar parts del seu cadàver, les dones segrestadores dels mateixos, o les noies joves que fan desaparèixer per abocar-les a la prostitució de luxe o altres llegendes urbanes. Algunes llegendes d’aquest tipus provenen fins i tot de llegendes rurals (el sacamantecas) i han continuat fins a temps recents, com el cas d’una cotilleria del carrer Pelai on, de vegades, les senyoretes entraven a proveir-se de llenceria i ja no tornaven a sortir, perdudes potser en exòtics bordells d’ultramar. Aquesta corseteria mai va existir, però encara ara hi ha gent que creu a ulls clucs que era la porta d’entrada a un ignot món de corrupció. Una exageració? Actualment, el populisme trumpista americà creu que el govern de Washington està en mans d’una secta de pederastes que dirigeix la política institucional i es proposa instaurar un nou ordre mundial. La gent que pensa així constitueix una porció important de l’electorat i vota en conseqüència. Tampoc va existir “la vampira del Raval”, i generacions de mares van témer que els seus fills fossin raptats.
La narració, real o mítica, de la crònica violenta barcelonina del segle XX es transformaria amb el franquisme. El règim que va resultar de la victòria de 1939 era molt conscient del paper que la percepció de la violència tindria en una societat on la cúpula política es volia presentar com la propiciadora d’una pau social que trencaria amb les suposades causes de la guerra (el desordre i la revolta durant l’Espanya republicana), de manera que fins i tot els que no eren en principi partidaris de Franco es plegarien al bé superior de la pau civil establerta per la força dels fets. La primera campanya de propaganda política realitzada durant el franquisme es va titular, precisament, “25 años de paz”, com a exemplificació que una combinació de dictadura “benèfica” i desenvolupisme (industrialització i turisme) arrencarien Espanya d’una tradició secular de violència.
La percepció pública de la violència que preocupava tant al règim s’estenia a l’adveniment de catàstrofes. L’Espanya de la quietud a ultrança no podia ser un territori sotmès a l’albur de l’inquietant, com qualsevol altre país. El 1944 va tenir lloc un accident ferroviari descomunal, un xoc de trens que va tenir lloc a Torre del Bierzo protagonitzat per l’exprés Madrid-La Corunya, amb 100 morts i més d’un centenar de ferits. La responsabilitat va recaure sobre el maquinista, però la causa residia en el deficient estat de la via. La censura va entrar en acció i es va prohibir fer referència al succés a la premsa, i fins i tot la seva simple citació. No hi havia desgràcies col·lectives a l’Espanya de Franco, on tot funcionava perfectament. De la mateixa manera que catàstrofes produïdes a l’estranger eren profusament difoses, com el terratrèmol d’Agadir, al Marroc, el 1960 (antecedent immediat de l’actual a Marràqueix), o la ruptura de la presa de Malpasset, al sud de França, l’any 1959, amb les inundacions de Fréjus. Les grans desgràcies només els passaven als altres països, no només als subdesenvolupats sinó als europeus, mentre aquí vivíem al paradís franquista.
Aquest context determinant explica la política franquista de tractament del succés basat en la violència personal. Aquesta política consistia a mantenir-lo delimitat tant a nivell mediàtic com social. Per això es va utilitzar l’aparició de dos setmanaris, El Caso i Por Qué, destinats a un públic molt popular i gairebé analfabet, el primer imprès en paper premsa i aparença molt precària, i el segon amb aspiracions a assemblar-se a la premsa francesa sensacionalista del gènere, en gravat al buit. La fidelitat de tots dos a l’acotació social del succés estava garantida pels seus propietaris. L’amo d’El Caso era Eugenio Suárez, un veterà falangista de la guerra que va obtenir com a compensació la llicència per a la publicació del setmanari i d’una revista, Autopista, orientada a satisfer les aspiracions populars en matèria d’automoció. Suárez era un periodista espavilat i expeditiu –acudia a la redacció armat amb una pistola– que entenia la pulsió morbosa del seu públic i va popularitzar la figura d’una reportera femenina de successos, Margarita Landi, que es caracteritzava per fumar en pipa i conduir un descapotable. Era una periodista estrella avant la lettre que destacava com a dona independent i aventurera davant d’unes lectores que eren mestresses de casa submises de grau o per força: un Sherlock Holmes femení amb pretensions de noia Bond –també tenia pistola– quan a la premsa de la època no hi havia dones a les redaccions. A banda d’aquests dos setmanaris, els successos ocupaven un espai reduït a la premsa diària i inexistent a la premsa setmanal, i mai n’apareixien a la portada.
L’orientació de Por Qué, establerta a Barcelona, estava molt vinculada al seu fundador i director, Enrique Rubio, cronista de successos que va aconseguir gran popularitat a la ràdio com a narrador de certa picaresca expressada a l’estafa i dotat d’àmplies i poderoses fonts informatives a les comissaries i a la Brigada de Investigación Criminal. Rubio havia estat exiliat a França després de la guerra, però va poder tornar a Espanya i va obtenir un lloc fix a la Renfe, es diu que en el marc de la recuperació d’exmembres de CNT i FAI disposats a col·laborar amb el règim. Entre una i altra publicació va anar prenent forma una certa hemeroteca del crim a l’Espanya franquista que va renovar les llegendes urbanes vinculades a la delinqüència i el repàs de les quals pot definir un àlbum de cromos del criminal, l’enumeració del qual ha configurat fortament la mentalitat de l’època. Revisem alguns episodis i observem quins mites populars i llegendes urbanes es vinculen.
- JARABO, ASSESSÍ DE DONES. Personatge amb ínfules de seductor que va arribar a assassí en sèrie. Lladre de joies i xantatgista de dones dels anys 50, executat per garrot vil. Llegenda: xulo pertanyent al luxe mundà, home perillós del qual les dames s’havien de guardar. Primer cas de popularitat del crim glamurós al Madrid dels còctels, la vida dissipada i el contraban de penicil·lina.
- L’ARROPIERO, DEFICIENT MENTAL ALTAMENT PERILLÓS. Manuel Delgado Villegas, assassí en sèrie ex legionari, necròfil i feble mental, que matava a l’atzar. Un psicòpata rodamón que tant assassinava núvies precàries com víctimes desconegudes. Macarra i txapero a la vora de l’oligofrènia, empresonat durant dues dècades, la imatge del qual recordava Cantinflas. Llegenda: el monstre pot ser qualsevol tipus estrany sorgit de l’inframón cutre, el malalt mental també pot ser un assassí i cal tenir-li por.
- EL LUTE O LA CONSTRUCCIÓ DE L’ENEMIC PÚBLIC NÚMERO U. La portada d’El Caso en què apareixia Eleuterio Sánchez, detingut entre dos guàrdies civils i amb un braç en cabestrell, és una imatge icònica de l’Espanya negra dels 60. Amb ell es va popularitzar la imatge del quinqui, apòcop de quincallero, pertanyent a una ètnia més ignorada i estigmatitzada que els gitanos, i epítom d’una alteritat gairebé impossible d’integrar. Però Eleuterio estudia a la presó, es fa advocat i denuncia les injustícies contra els marginats. Llegenda: la construcció deliberada d’un enemic públic número u va ser una tasca conjunta entre forces policials, premsa franquista i reaccionarisme sociopolític; l’Espanya triomfant del desenvolupament necessitava un gàngster encara que fos d’estar per casa. El Lute es va rehabilitar, però sempre ha estat mirat amb recel.
- L’ASSASSÍ DE PEDRALBES O LA VENJANÇA DEL MAJORDOM. José Luis Cerveto, majordom i xofer d’una família barcelonina benestant, va ser acomiadat en descobrir-se que li agradaven els menors. Es va venjar assassinant la família que l’havia contractat, va ser condemnat a dues penes de mort i indultat arran de la mort de Franco. El documental sobre la seva vida, dirigit per Gonzalo Herralde, va ser la primera peça de true crime realitzada al nostre país, el seguiment de la seva trajectòria fou una obra mestra del periodista José Martí Gómez, que va mostrar la complexitat psicològica del personatge. Llegenda: a Espanya el majordom també pot ser l’assassí, però aquí el crim revela un pervertit dissimulat.
És interessant observar com els crims referits per la premsa de successos del franquisme evolucionaran cap a una complexitat més gran o almenys relació denotativa de la societat en què es produeixen. L’assassí de la transició ja no és L’Arropiero o El Lute sinó que els crims amb què es va construint la narració popular dels successos responen a circumstàncies pròpies d’una societat de llibertats. Observem alguns dels casos més destacats d’aquesta època.
- L’ASSASSINAT DELS MARQUESOS D’URQUIJO. El famós cas del crim dels marquesos d’Urquijo introdueix a Espanya el family plot hithcockià. El matrimoni apareix assassinat enmig d’una trama amb actors molt dubtosos: la filla, Miriam de la Serra, el seu amic, Dick “l’americà” i Rafi Escobedo, el marit de Miriam. Un etern perdedor que se n’emporta les culpes i es retracta del crim després de l’assassinat. Acaba suïcidant-se a la cel·la. Llegenda: els rics també ploren, les fortunes canvien de mans i algú acaba pagant els plats trencats.
- LA DOLÇA NEUS. Un altre family plot en què una dona farta de la violència masclista implica als seus fills en l’eliminació del pare. Potser una de les primeres visibilitzacions d’una víctima de la violència marital en un complex marc psicològic que va més enllà. Llegenda: la dona maltractada sempre és una víctima, però n’hi ha que desperten desconfiança: en el fons d’una parricida sempre acaba havent una mala dona.
- ELS DESAPAREGUTS DE “QUIÉN SABE DONDE”. El programa de desapareguts és un gènere televisiu en ell mateix, que presenta una forma de successos sota l’aparença de servei públic. Quién sabe donde va ser una fita en la història de la televisió, i una de les portes per les quals s’hi van colar els successos ja en democràcia. Llegenda: la vida és precària i en qualsevol moment es pot produir un gir del destí que us faci desaparèixer del mapa (actualment hi ha a Espanya 5.529 casos de desaparicions sense resoldre).
- LES NENES D’ALCÀSSER. L’any 1992 semblava la posada de llarg de la societat espanyola: Jocs Olímpics de Barcelona i Expo de Sevilla. Però també es va produir una altra consagració de la normalitat: l’assassinat en grup pel plaer de matar. Les tres nenes raptades, vexades i assassinades quan anaven a la discoteca es van convertir en un símbol de la crònica negra a Espanya, incloent-hi l’aparició de la mentalitat conspiranoica que avui triomfa a Amèrica. La sobreexplotació mediàtica del cas va fer una estrella a Nieves Herrero, una presentadora normaleta, i alhora la va enfonsar posteriorment per la seva manca de domini de l’espectacle de la sang i les seves implicacions. Llegenda: les nostres filles estan sempre en perill i cal refrenar les seves ànsies de llibertat.
- EL PUB ARNY I LA CORRUPCIÓ DE MENORS QUE MAI VA EXISTIR. L’extensió de les llegendes urbanes tràgiques és natural en un país capdavanter en maledicència, i la del pub Arny va ser un pas endavant en la modernització de les històries truculentes falses. Mai hi va haver tràfic de menors homosexuals en aquell local sevillà, i tot era safareig, però el pseudo-cas va ocupar grans espais a tots els informatius, donant la mesura de com pot ser de dura la “pena de telenotícies”, de la qual ningú t’absol encara que siguis innocent. A Javier Gurruchaga li va costar la carrera. Llegenda: l’home dels caramels modernitza els asedis i cal prevenir-se sempre dels maricons pervertits, encara que no n’hi hagi.
- ROCIO WAHNNINKOF: LA LESBIANA HA DE SER L’ASSASSINA. A l’assassinat de la jove Rocío Wahnninkof es donen totes les circumstàncies del nyap nacional en la indagació criminal: una investigació policial precària i mal orientada, l’absència de presumpció d’innocència, la presència d’un “dolenta” de manual, encara que innocent, i el paper dels mitjans com a instigadors de la maledicència i la falsa imputació. El 1992, set anys després de la “nit de sang” d’Antena 3 i les nenes d’Alcàsser, les televisions sense excepció havien après a treure suc del crim, veracitat a part, i a superar amb escreix els historials de la premsa de successos franquista. Un jurat popular va declarar culpable de l’assassinat a la núvia de la mare de la víctima, i un crim posterior, el de Sonia Carabantes, va obligar a obrir una nova investigació que va trobar el veritable culpable, Tony Alexander. Del cas van sorgir diverses sèries de Televisió Espanyola i Netflix, que també havien après a produir true crime amb uns ingredients espectaculars. Llegenda: la dona fatal pot ser una assassina, però si la seva orientació sexual no és convencional, segur que és criminal.
- LA NENA ANGLESA ROBADA EN VACANCES. Madeleine McCann, una nena anglesa de quatre anys, va desaparèixer del seu llit mentre estava de vacances amb els seus pares a Portugal, l’any 2007. Les sospites van recaure sobre els seus progenitors, com si haguessin volgut encobrir un accident, i la premsa sensacionalista britànica va fer de l’assumpte un cas d’abast mundial. A Espanya vam fer nostre el succés per proximitat emocional, atesos els milers de famílies angleses que passen les vacances entre nosaltres. Durant tots aquests anys han aparegut suposades Maddies que, amb els anys, haurien canviat d’aspecte però la veritable mai no va aparèixer. Llegenda: el robatori de nens al bressol és un clàssic del crim a través dels temps i no se’n salva ningú, ni tan sols per vacances: la democratització de les vacances pagades pot implicar també la desgràcia.
- ASUNTA BASTERRA, UNA FILLA D’USAR I LLENÇAR. L’evolució de costums a Espanya arriba a un punt de no retorn l’any 2013 amb Asunta, una nena adoptada a la Xina amb un any d’edat. El boom d’adopcions de nenes xineses que alegren llars espanyoles sense descendència va tenir en aquest cas un dramàtic contrast: la van assassinar els seus propis pares adoptius quan, als 12 anys, se’n van cansar. Llegenda: no tots saben merèixer la benedicció d’un fill, i fins i tot alguns ho consideren d’usar i llençar.
- EL CRIM DE LA GUÀRDIA URBANA O LA DONA FATAL AMB UNIFORME ÉS PITJOR. El darrer cas que referim inclou molts elements clàssics de la crònica negra de tots els temps i ha originat els productes audiovisuals de true crime potser més depurats al nostre país. La condemnada per l’anomenat crim de la Guàrdia Urbana sap molt bé que representa una figura arquetípica que crida la culpabilitat a crits, encara que pugui ser innocent, i juga amb aquesta possible sensació popular. Dona, assassina, interessada, oportunista, que mata la seva exparella per un nou company, violenta i bronquista, líder de galeria a la presó entre les preses, i policia municipal, obre les portes de la sensibilitat popular als gustos en literatura eròtica inaugurats per 50 ombres de Grey. Llegenda: els companys sexuals en uniforme, sigui aquest real o disfressa, ens posen calents, i una dona policia assassina és el no va més en l’evolució de la mitologia espanyola del crim.
La lectura de tots aquests casos, que no esgoten la crònica negra de les darreres sis o set dècades, permet traçar una línia d’evolució no només de l’assassinat real al nostre país sinó de la seva percepció popular, vinculant-ho tant a llegendes urbanes com a estructures mítiques de la psique col·lectiva, cosa que explica sovint l’atracció que produeix el gènere de successos, molt més que unes referències truculentes al cos social.
Catalunya Plural, 2024 
