El ball de les aparences és part del ritual propi del joc democràtic on els representants han de fer veure que no volen fer la cosa que realment volen fer, per por que la pròxima enquesta els ensorri. En aquesta línia cal comprendre, per exemple, les recents declaracions d’Ernest Urtasun i Yolanda Díaz, on asseguraven que el seu vot favorable a Sánchez no està garantit. No s’ha de menysprear la importància del ritual. Segons l’antropòleg Lévi-Strauss és una forma de parallenguatge que involucra gestos, paraules o càntics que executen individus altament capacitats en llocs i moments específics que han estat prèviament consagrats per a aquest propòsit. És important destacar que els rituals són accions preestablertes, estandaritzades i codificades. No es basen en la casualitat ni permeten la improvisació.
El ritual del ball de les aparences, en aquest cas, imposa una ficció que contribueix a pair el que realment ha de succeir. És allò que els analistes polítics nomenen amb el sintagma “marcar perfil”: missatges que els líders envien a les seves parròquies particulars per recordar-los que els tenen presents i que vetllaran pels seus interessos. Per molts missatges “durs” que puguin enviar, és prou sensat assumir que SUMAR, Bildu o el PNB donaran suport a Pedro Sánchez abans de conduir al país a unes noves eleccions. Però a la que s’analitza el ball en l’escena catalana, alguna cosa falla. Els passos són erràtics, insegurs, descompassats. La tornada a les negociacions de Junts per Catalunya —determinat per la gens menyspreable possibilitat d’acabar amb l’exili forçat dels seus principals dirigents— ha acabat amb la lànguida treva entre els posconvergents i ERC i ha renovat les energies del conflicte latent dins de l’independentisme.
Pere Aragonès no és allò que s’entén generalment com un polític d’alçades, però en els dos anys de mandat com a president ha exercit un lideratge que ha fet bona la gestió dels seus predecessors immediats. Després d’una dècada de política d’alta tensió i baixa estofa, Catalunya semblava necessitar un perfil tranquil que Aragonès ha interpretat perfectament. No ha importat que aquest fos l’únic perfil que tenia a disposició. Com diuen els anglosaxons: “Si funciona, no ho arreglis”. Ara, però, el president aixeca el cap neguitós, mira a banda i banda i, sense saber massa què fer, imita a Carles Puigdemont.
Quan ERC no sap què fer, sempre acaba fent el que fa Junts per Catalunya. Entre l’acomplexament i la vergonya, intenta imitar els passos de ball del rival polític en un comportament que faria les delícies de l’analista assegut al seu divan. Obliden que Junts per Catalunya és la tercera força política al parlament i la quarta del congrés dels diputats. La CiU omnipotent no existeix com a realitat política, però sí com a malson intermitent del polític republicà. Obliden, també, que si Junts per Catalunya és capaç d’interpretar el ball (tot marcant-se un solo enmig de la sala) és perquè Junts per Catalunya i els seus votants no subscriuen la premissa inicial d’aquest article. Com a bons equidistants, es poden col·locar entre la socialdemocràcia i l’extrema dreta neoliberal sense perdre massa dignitat extra pel camí. Certament —i per molt que durant les negociacions facin de l’equidistància un argument per pressionar—, preferirien un pacte que permetés als seus líders tornar a Catalunya. De no aconseguir-lo, però, saben que podrien vendre’s de nou als següents comicis amb energies i expectatives renovades.
Per algun estrany motiu ERC falla en recordar que la intensitat de les preferències és diferent que la del votant de Junts per Catalunya. Els seus votants es pensen a elles i elles mateixes com votants d’esquerres, feministes, i progressistes, tres paraules incompatibles amb PP-VOX. Aquesta amnèsia força uns passos que, impostats, contribueixen a una la dessincronització generalitzada del ball de les aparences. Els primers a ser arrossegats en aquest fangar són els seus estimats posconvergents, però els segons (i últims) pot ser la resta de la població de l’estat.
Catalunya Plural, 2024 
