El barri de la Jota no existiria sense la urbanització de les parcel·les de dues dames. La part superior del seu entramat eren terrenys de la Marquesa de Castellbell, amb Can Sitjar com a fita a l’actual plaça de Virrei Amat. Els del tram inferior, molt més apetitosos per quantitat i qualitat, corresponien a Maria Àngels Puig Espanya. L’eix de les seves hectàrees era Can Garrigó, demolit l’any 1960, prova de com ella i els seus familiars no es donaren cap pressa a l’hora d’integrar la seva ruralitat a la ciutat.
És de suposar que, abans dels anys vint, moltes illes de cases, sobretot al costat del ferrocarril, a la Meridiana, s’ompliren de fàbriques, no pas de vivendes, amb un creixement més accelerat a partir d’aquell decenni, quan les quadrícules de la barriada, de la riera d’Horta a Fabra i Puig i de la Meridiana fins a Virrei Amat, aprofitaren el boom constructiu comtal.
Aquest fenomen d’un segle enrere encara necessita un estudi que reconegui la seva importància. Entre la gran onada migratòria, amb la conseqüència del milió d’habitants el 1930 i lleis cooperativistes, es produí una espectacular configuració del nou paisatge barceloní.
A la Jota, amb la seva proverbial lentitud, potser el canvi advingué tot anant d’acord amb l’època, mentre es rebien savis impulsos de les implicades mitjançant l’amistat de la Marquesa de Castellbell amb el dictador Primo de Rivera, com si la seva imminent cessió de terres per a completar la urbanització hagués sigut una palanca per a activar-la, doncs és al llarg dels anys vint quan s’alcen els passatges de l’Esperança, de l’Arquitecte Millàs i el dedicat a Santa Eulàlia.
Aquest darrer serà, per diversos motius, el nostre protagonista d’avui. Per a esclarir la seva raresa, crec que n’hi haurà prou amb dues memòries personals. La primera és veure’l com una epifania des d’un cotxe. Vaig al·lucinar amb la seva filera de cases i el paviment sense asfaltar. Aquell segon de visió fou suficient per a suscitar-me qüestions que, adaptat a la pau de les propietàries sense saber-ho, tampoc vaig cercar de resoldre amb urgència.
Passat el temps, vaig aprofundir de mica en mica en tota aquesta perifèria de Barcelona. Una de les meves formes preferides d’arribar al passatge de Santa Eulàlia és des de la riera d’Horta, frontera de la Jota amb el Congrés. La vista és de qualsevol cosa menys de Barcelona, generant-me un què passa aquí de manual, mes encara quan observo al seu horitzó el buit d’aparcaments a l’aire lliure, hegemònics en una illa culminada a Antoni Costa, de nom molt planer, però rupturista amb el conjunt del nomenclàtor proper.
El tercer punt de vista envers Santa Eulàlia -hi ha un quart des d’Escòcia- és una meravellosa ocultació amb validesa per a narrar-vos l’origen. Es troba al veritable debut del carrer de Pardo, i consisteix en una sèrie de casetes de planta i pis, molt maques en la seva senzillesa. La seva continuïtat són unes façanes del carrer Escòcia, punta de llança de la trilogia, amb darrer braç al passatge.
A l’inici del mateix podem llegir diverses plaques. Una d’elles es refereix a com Ramon Casas i les seves germanes heretaren l’any 1912 aquests solars. Eren parents de Maria Àngels Puig Espanya, i la seva mare els havia adquirit el 1902.
La cronologia vola una altra vegada envers la parsimònia en actuar d’aquest clan. No és fins l’any 1928 quan Santiago Codina Casas, fill d’Elisa Casas Carbó, mou fitxa. A la porta de moltes d’aquestes vivendes llueixen rajoles amb el seu any, 1929, 1930. Orgull i resistència.
Abans he emprat el terme raresa i és molt precís. La indeterminació a l’hora de fixar la unitat de la urbanització de la Jota -el seu carrer homònim és més emblemàtic que la centralitat d’Escòcia- propicià crear una illa amb immobles de planta i pis. Les del carrer de Pardo són molt més remarcables, i no figuren en cert anecdotari perquè al seu costat mar hi ha vàries moles, blocs de pisos successors de l’Antic Laboratori General de Farmàcia.
En canvi, les del passatge de Santa Eulàlia, separades de les anteriors per un minúscul jardí intern, tenen molts més suggeriments, si es vol fins i tot lírics. En no trobar-se tapades al cantó muntanya, la seva obertura cap a aquest horitzó transforma les seves limitacions estètiques en odes a un món que potser mai fou, doncs són molt excepcionals, fins i tot al seu entorn, sigui per la seva concepció com per la manera de dominar un espai molt precari, el mateix que havia de ser esplèndid i mai es normalitzà en el seu desert.
Aquesta sensació d’iconoclàstia sempre sobrevolà la sort del passatge de Santa Eulàlia, obra, com tot el conjunt, de l’aleshores jove Josep M. Ros Vila. L’elecció d’aquest arquitecte té un no sé què de gastar poc, com si així s’adeqüés el pressupost a la idea de fomentar lloguers assequibles o bé finques a preu raonable, entre la tradició de l’obrer al costat del lloc de feina i el desig de quallar més l’auge del mercat immobiliari.
Fos com fos, el 1946 el passatge, mai tot el complex, rebé consideració per a ser preservat. Només han transcorregut set anys des de 1939, i els ajuntaments franquistes d’aquesta primera postguerra eren molt aficionats a carregar-se vies per a obtenir més metres per a les seves adorades altures.
El perdó a Santa Eulàlia es cancel·là el 1976, quan es decretà un futur sense la travessia i sí amb blocs i més blocs per a tapiar qualsevol sospir del cel, sempre més cobert per tot el ciment, com sol recordar una veïna del passatge perquè abans veia lluny, molt lluny.
El 2016 morí la por a desaparèixer gràcies a la protecció oficial. El gest d’assegurar la supervivència és preciós per anar pel bon camí de no jutjar allò patrimonial tan sols des de criteris estètics, tot remarcant com altres aspectes també juguen en aquest camp.
No obstant, el passatge de Santa Eulàlia encara podria enamorar més i més. El pàrquing és un desastre, una rèmora d’una altra centúria que podria suplir-se amb uns jardins com a epicentre de la illa de cases, a visitar per davant i per darrera, de Pardo al misteriós Antoni Costa. El recorregut seria perfecte per a entendre algunes claus de la Jota, des del pas de tortuga de la seva urbanització fins a la impossible unitat de la mateixa, en realitat existent per inexplicables miracles de les Barcelones.
Catalunya Plural, 2024 
