Ahir al matí unes 50.000 persones –sempre segons les xifres de la Guàrdia Urbana– van acudir a la manifestació de Societat Civil Catalana. Sota el lema «No en nom meu. Ni amnistia, ni autodeterminació» el seu objectiu era mobilitzar el màxim suport ciutadà contra els pactes d’investidura. Com a rerefons de la convocatòria, el fracàs previ de Feijóo en ser investit. Com aspiració estratègica, l’aposta de les dretes parlamentàries per repetir les eleccions generals.
La data d’aquesta convocatòria no ha estat casual. Més enllà de les raons conjunturals que suggereix la investidura, el 8 d’octubre és una efemèride important per a Societat Civil Catalana. Va ser un altre diumenge d’ara fa sis anys quan va obtenir el seu major èxit de mobilització. El context era aleshores el referèndum de l’1-O i les receloses jornades que van venir després. Aquell dia, Societat Civil Catalana havia reunit un ampli espectre ideològic que incloïa el PSC i figures com Josep Borrell, Miquel Iceta o Jiménez Villarejo. L’èxit va ser tan gran que la plataforma ciutadana va instituir un guardó amb el nom de Premio 8 de Octubre per recordar cada any aquella jornada.
La convocatòria d’ahir diumenge, però, ha tingut lloc en un context molt diferent al del 2017. Nostàlgica de la seva efemèride, Societat Civil Catalana acut ara a ajudar a unes dretes que busquen una majoria inexistent. Aquest recurs a mobilitzar els carrers en clau identitària no deixa de ser un avenç de l’oposició que ens espera. No per res, el dia 24 passat, a les portes de la investidura fallida de Feijóo, el PP ja va convocar els seus per qüestionar l’aritmètica parlamentària i invocar un dret inexistent del més votat a formar govern.
Amb tot, malgrat el fracàs, Feijóo insisteix a explotar el joc identitari de la foto de Colón. No li va anar malament amb Ciutadans. Poc sembla importar-li de moment si les aliances amb Vox allunyen el PP de la centralitat del tauler. El seu focus està en un altre lloc i s’imposa donar-li una volta: després de reduir l’oferta partidista de la centre-dreta amb la seva «opa hostil» a C’s, els de Feijóo aposten ara per fer el mateix amb Vox. Només així tindrà sentit més endavant un «viatge cap al centre» com el que va investir en el seu dia a José María Aznar (no sense abans parlar en català en la intimitat, és clar).
Amb aquesta finalitat, els màxims dirigents del PP van desembarcar a Barcelona per identificar sobre el terreny l’enemic a batre i traçar les línies del camp antagonista. Sense sortir-se tampoc del paraigua compartit amb Societat Civil Catalana, els dirigents de Vox han intentat recuperar l’avantatge que els porta el PP des de fa dues setmanes. Queda per veure, en tot cas, si l’agitació identitària és per als de Feijóo el millor espai des d’on recuperar el monopoli perdut del bipartidisme o si, contràriament, serà el pantà on es quedaran atrapats de manera duradora.
Catalanofòbia i polarització
L’anticatalanisme és l’expressió d’una política d’identitat reaccionària i subalterna que, com a tal, depèn en última instància de la percepció civil del contenciós entre el catalanisme i l’Estat. Si aquest primer decau, correlativament perd força el contramoviment i, amb ell, el recurs a la catalanofòbia que l’impulsa. En absència de la polarització catalanista, el nacionalisme estatal es torna banal, segons Michael Billig, és a dir, es dilueix en l’hegemonia institucional i s’acaba invisibilitzant (cosa que no deixa de ser una hegemonia més perfecta per eficaç i incontrovertible).
Però al contrari, agitar la catalanofòbia exacerbant el conflicte identitari pot oferir importants rèdits polítics fora de Catalunya, ja que permet alterar equilibris dins del camp de referència espanyol (penseu, per exemple, en el paper recent de González, Guerra, Ibarra i altres figures històriques destacades del PSOE o d’alguns dels seus barons). I encara més, pel pes institucional de Catalunya dins del conjunt d’Espanya (gairebé un de cada set escons) també en pot resultar suficient, fins i tot en posicions minoritàries a Catalunya però majoritàries al conjunt d’Espanya, com per quadrar una ajustada aritmètica parlamentària dependent, actualment, de tot just quatre escons.
Per tot això, el problema del PP i Vox no és tant que a Catalunya guanyi el referent nacional espanyol (cosa que ja ha passat àmpliament el 23-J). L’autèntic risc és que Espanya com a problema s’invisibilitzi i no permeti avançar prou la polarització que necessiten per alterar el repartiment de poder dins aquest mateix camp. Sense un catalanisme que operi com a pèrfid constitutiu exterior de l’Espanya de la «gent de bé», la dreta veu que s’allunyar la majoria absoluta que s’afirma fora de la centralitat del règim polític.
El resultat del 23-J es torna aquí una mala notícia per a les dretes, que veuen com, després de la primera legislatura del govern de coalició, el Procés ha anat esgotant la capacitat per sostenir el desafiament antagonista amb l’Estat. Paradoxalment, la via punitiva activada per Rajoy amb el 155 ha esdevingut un límit negatiu del propi independentisme, atrapat en la lògica de respondre a la repressió estatal de l’excés unilateralista i abocat al pragmatisme. Si alguna cosa ha demostrat el 23-J és que la manera de mobilització electoral tradicional basada en la demoscòpia, campanyes, mitjans, etc., no és suficient per donar un cop de peu al tauler.
Les dretes necessiten, en efecte, moviment als carrers, tornar a inundar Barcelona de banderes, portar l’independentisme al terreny de la confrontació civil. I ho necessiten fins i tot més que l’independentisme. Per més paradoxal que pugui semblar, l’excés punitiu de les dretes no deixa de ser el correlat de l’excés unilateralista del Procés. I la mostra, el fet que avui serveix d’antecedent a l’amnistia: l’indult concedit als presos. Al marge de l’expressió d’impotència política que suposa proclamar que es tornarà a fer allò que ha comportat la derrota, l’indult ha realitzat a la perfecció la seva funció constitucional com a instrument de restauració de l’ordre constitucional.
La cosa varia amb l’amnistia, que promet un litigi constitucional més prolongat del que potser espera el bloc de la investidura. Tot i així, a banda dels arguments jurídics que es vulguin adduir a favor de l’amnistia, el problema no serà tant de caire legal sinó polític. El discurs d’odi cap a Catalunya és una demostració d’impotència i subalternitat de la concepció monista d’Espanya i allà s’ubica el nus gordià no resolt des de la dècada passada: com traduir la plurinacionalitat en un encaix territorial nou?
En sentit oposat, insistir en la idea d’Espanya assimilacionista, la consistència creixent del discurs de Sánchez en contraposar la intensitat dels anys de Rajoy a la calma actual, resulta guanyadora. No només capitalitza l’espai «constitucionalista» que abans ocupava C’s a Catalunya. També avança en la seva reconstrucció del progressisme davant d’un Sumar que perpetua les mancances del discurs d’Unidas Podemos i fins i tot anterior (agradi o no, el triomf de Collboni rau en l’error de Colau d’expulsar-lo del govern municipal després del 155).
Catalunya Plural, 2024 
