Com si es tractés d’un mantra, les feministes ho tenim clar: el masclisme, lluny d’erradicar-se, es transforma: del treball a les cases; de l’escola a les xarxes, i del Congrés als carrers. Si alguna cosa sabem bé les activistes és que, a més de jugar en un terreny pantanós, on la salut mental és l’objectiu primordial dels nostres oponents, ens estem trobant amb noves eines que fan evolucionar el masclisme fins al punt de plantejar-nos si és possible el seu final en un camp de mines.
Estem veient com, amb la ràpida adaptació de la Intel·ligència Artificial, són moltes les dones (i la majoria d’elles anònimes i menors) que estan denunciant l’ús d’aquestes tecnologies degut a la creació, per part dels seus companys, de simulacions de nus que s’estan difonent com a verídics. Tanmateix, hi ha molta gent que, sorprenentment, considera que “no és una cosa realment greu perquè és I.A i no és real”, obviant la falta de consentiment, la revelació de secrets i el patiment psíquic que les supervivents han de suportar.
No obstant això, davant la configuració de debats inversemblants, no puc evitar repetir-me el proverbi xinès: “quan el savi assenyala la lluna, el neci mira el dit”, i és que estem intentant disputar una cosa que, mentre alguns la qualifiquen de “bromes” i de “jocs d’internet”, la única veritat que es posa de manifest és la falta de coneixement i l’endarreriment que portem amb la teorització del “consentiment”.
Ens trobem en un punt on hem de continuar explicant que el fet que el teu cap et faci un petó sense el teu consentiment és violència sexual; que el teu company, mitjançant intel·ligència artificial, et recreï nua és violència sexual; xiular-te pel carrer com un animal salvatge és violència sexual; treure’s el preservatiu sense previ consentiment és violència sexual i gravar-te mantenint relacions sexuals i difondre-les sense mutu acord és violència sexual.
Em sorprenc a mi mateixa escrivint aquestes afirmacions, entenent que algú, amb una mínima conjectura cerebral, pot arribar a entendre que la violència sexual és tot acte íntim entre dues o més persones en el qual no hi ha un consentiment previ, durant o posterior i que, a més, no té per què ser ni intimidatori ni violent. Tot i això, en l’època de “l’antifeminisme” i de “les dones ens volen arrabassar la nostra masculinitat”, hem de continuar explicant amb somriures, unicorns i dibuixos que, al nostre país, només es denuncien un 8% de les violències sexuals.
Un 8%. Un vuit per cent; això significa que hi ha centenars de nenes, joves i dones que continuen vivint en silenci la violència sexual més basta per part del seu pare, padrastre, oncle, cuidador, veí, professor o desconegut (essent aquest últim el menor percentatge, per molt que ens dolgui acceptar-ho).
I és que se’m fa extremadament complicat argumentar d’una forma més simpàtica la importància de la detecció i l’erradicació de les violències sexuals, perquè no puc argumentar de manera pintoresca una realitat que continua estant oculta, en el subsol de la nostra societat; una societat que no dona els suficients mecanismes jurídics i preventius per a què les dones denunciïn la violència sexual rebuda per por de no ser cregudes, jutjades o abandonades.
Perquè, mentre continuem posant en dubte una agressió sexual televisada en un Mundial de Futbol, la major part de les violències sexuals a Espanya no es denuncien; concretament el 92%, perquè després ens preguntem el per què.
Catalunya Plural, 2024 
