L’anunci de la celebració del Mundial de futbol de 2030, que se celebrarà entre Espanya, el Marroc i Portugal, fa que sigui d’especial interès posar un termòmetre a les relacions diplomàtiques entre Madrid i Rabat. Sobretot des del canvi de posicionament del govern espanyol sobre la qüestió del Sàhara Occidental. Després de mantenir la mateixa posició sobre els drets d’autogovern del poble sahrauí des de 1975, arribem a 2022 i el reconeixement de la sobirania marroquí sobre el territori de l’antic territori d’ultramar. D’aquesta manera, el Sàhara Occidental passava de ser un territori amb dret a l’autodeterminació, a un territori que té dret a gaudir d’una autonomia dins del Marroc.
Per entendre el canvi de posicionament d’Espanya, hem d’entendre primer el canvi de posicionament del seu entorn més directe. El març de 2022, el govern espanyol va anunciar que considerava la millor proposta per solucionar el conflicte sahrauí la d’autonomia feta pel govern marroquí el 2007. Aquesta posició se sumava a la de dos dels principals socis europeus, Alemanya i França. Tots dos estats consideraven que la proposta d’autonomia feta per Rabat era un bon punt d’inici per a les negociacions sobre la qüestió del Sàhara Occidental, de la mateixa manera que apuntaven els Països Baixos i Luxemburg. També hi havia una qüestió sobre la taula, i és el posicionament dels Estats Units amb l’Administració Trump, que considerava que el pla d’autonomia de Rabat era el correcte. L’Administració Biden no ha canviat aquest posicionament.
El segon factor per entendre el canvi de posicionament d’Espanya, després que els principals aliats ho fessin, i poc abans que els altres aliats ho acabessin de fer, és la distensió entre Rabat i Madrid en el marc de la seguretat conjunta. La cooperació entre Espanya i el Marroc és fonamental per gestionar el trànsit migratori de l’estret de Gibraltar. Com també és fonamental per al què es coneix com a Operació Pas de l’Estret, que és el període durant el qual gran part de la comunitat marroquina d’Espanya, Portugal o França viatja en cotxe cap al Marroc per a reunir-se amb la família. Segons dades del Ministeri de l’Interior de 2023, 775.366 vehicles i 1.585.693 persones van creuar l’estret durant aquest període.
El tercer factor per entendre el canvi de posició diplomàtica és que ens trobem dins del marc de la invasió russa d’Ucraïna i el canvi de les polítiques energètiques comunitàries. Espanya va confiar que Algèria no tallaria l’aprovisionament de gas cap a la Península pels acords signats de provisió i subministrament, un fet que el govern algerià va respectar perquè suposa una font d’ingressos importants i estaven contractualment subjectes a compliment. I, d’altra banda, Algèria va tenir el seu “momentum” diplomàtic amb el gir de l’Estat per erigir-se com la punta de llança de la qüestió sahrauí. No només va tenir cert lideratge moral dins de la Lliga Àrab, com també dins de la Unió Africana. A més, va aprofitar la situació per tancar acords energètics amb Itàlia.
És interessant recordar que l’anunci de la indignació algeriana sobre el canvi de posicionament espanyol es va fer juntament amb el Ministeri d’Afers Exteriors xinès, un fet que van saber escenificar com que la Xina donava suport al posicionament algerià i considerava Algèria un soci i aliat regional. La conseqüència més directa que va tenir això en la diplomàcia espanyola va ser evidenciar que Espanya no tenia cap influència al Magreb.
Després d’assenyalar aquests tres factors per entendre el context sobre el canvi de posicionament d’Espanya sobre el Sàhara Occidental, on hi ha motivació d’actuar d’acord als països amics, com també motius de seguretat i prevenció, com també motius econòmics, podríem assenyalar un quart motiu. L’estabilitat regional.
Després que els Estats Units, França i Alemanya es posicionessin a favor del pla d’autonomia del govern marroquí sobre el Sàhara Occidental, el govern espanyol no podia actuar de manera diferent per tal de condicionar l’estabilitat regional a un posicionament propi. Sempre hi ha hagut bona relació entre França i el Marroc, però el posicionament alemany va decantar la balança i va pressionar a Madrid. Molts dels vincles econòmics i comercials amb el nord d’Àfrica passen per l’estret de Gibraltar, pels ports marroquins i espanyols. I de fet, el corredor mediterrani existeix per donar resposta a la mobilitat de mercaderies entre Algesires i el cor d’Europa a través de l’arc mediterrani.
A favor de l’estabilitat regional també hi ha la cooperació militar entre els Estats Units i el Marroc, per tal de tenir un aliat regional important dins de l’Àfrica i al Magreb. I vinculada a aquesta hi ha Espanya, per les diferents bases nord-americanes ubicades dins del territori. És inconcebible que un país en el qual tens bases militars presenti un full de ruta diplomàtic diferent del teu. És una cosa que supera el marc de l’OTAN, puix a l’Aliança Atlàntica hi ha països que tenen relacions diplomàtiques amb el Front Polisario, i al mateix temps vincula posicionaments estratègics a mig i llarg termini entre els estats implicats. És per aquest motiu que el canvi diplomàtic de l’administració Trump, i sobretot la continuïtat de l’administració Biden en la mateixa línia, van condicionar el canvi de posició d’Espanya.
És per tot això que el canvi de posicionament d’Espanya respecte la qüestió del Sàhara Occidental és un assumpte que no podia continuar en l’immobilisme. El canvi de posicionaments dels països aliats; els pactes post-pandèmia sobre seguretat i prevenció amb el Marroc i els horitzons comunitaris europeus sobre el FRONTEX a la Mediterrània; la qüestió energètica amb Algèria i la UE, que l’acord sobre provisionalment energètic anava més enllà d’una qüestió bilateral entre Espanya i Algèria; com també els acords militars entre Estats Units i Marroc sobre seguretat i Defensa al Sahel que condicionen a Espanya per la presència militar nord-americana; té com a conseqüència que Espanya també s’hagi de moure.
En conclusió, ara que s’organitzarà el Mundial de futbol de 2030 serà interessant seguir quins canvis es produeixen a nivell internacional en la qüestió del Sàhara Occidental, com també fins a quin punt el país es pot transformar políticament. Els esdeveniments esportius internacionals sempre han servit per normalitzar la diplomàcia amb el país que els organitza, com també han suposat transformacions socials per tal de normalitzar la seva presència a la palestra internacional. El 2025 es compliran 50 anys de la Marxa Verda que va ordenar Hassan II, una efemèride important per a la societat marroquina, i també per la Corona. Serà interessant veure com ho celebren al país, com també quina transcendència es dóna als esdeveniments i quins actors hi participen.
Catalunya Plural, 2024 
